I….. perquè vaig començar a escriure…

Doncs tot va començar així…

Eren les set del matí i em vaig despertar com cada dia per anar a l’institut, el dia va començar normal, com un dia de cada dia.



Jo estava dormint, quan el soroll esgarrifós del despertador va sonar i em va despertar. Un nou dia acabava de començar i em vaig vestir, vaig esmorzar, dues torrades i un got de llet, em vaig preparar la motxilla amb tots el llibres i vaig sortir de casa i vaig caminar fins trobar el bus. Vaig pujar-hi i vaig seure al seient de cada dia. Poc a poc va anar arribant la gent i el bus va arrancar. Aquell dia el viatge fins a l'institut se'm va fer més llarg que mai i em va donar temps a rumiar varies coses.



Em vaig recolzar a la finestra i vaig estar tot el camí observant el paisatge, el sol, els arbres, els núvols, les muntanyes… llavors va ser quan em vaig adonar que en aquell paisatge que jo mirava cada dia i havia gent que no el podia veure. Vaig pensar en tots els nens i nenes del països on hi havia guerres, que no poden veure més enllà de les seves cases destruïdes, soldats i bombes.



Em vaig posar a comparar i pensar la vida tan diferent que teníem nosaltres amb relació a les persones que ho estaven passant malament de veritat. Hi havia gent que desitjava poder-se vestir, menjar i anar a l’institut eren coses que a mi em semblaven quotidianes i que fins i tot de vegades detestava fer. Aleshores em vaig sentir culpable, de no saber apreciar tot el que tenia, jo volia fer alguna cosa perquè el que jo feia ho pogués fer tothom, però desgraciàdament, jo no podia fer res ja que, era un noi com qualsevol altre, sense cap poder per canviar les coses.



Si et pares a pensar, cap persona per separat pot fer que tot això canviï, ni tan sols el president, el rei, o tots aquells que sí que tenen poder, però que per separat no el poden utilitzar, s’haurien de posar tots d’acord, totes les nacions, països i estats, però per desgràcia hi ha gent dolenta, que té molt poder i que no n’hauria de tenir gens ni mica, ja que només els importa la riquesa, creen guerres sense pensar en tota la gent que es morirà, tots els nens i nenes que es quedaran sense pares, sense casa, sense menjar...



Llavors, em va pujar la sang al cap, em vaig posar nerviosa pensant en totes aquestes injustícies d’aquest món. En aquell moment no sabia ben bé que fer i l'únic que se’m va ocórrer va ser escriure un llibre. Realitzant aquesta acció, sé que no salvaré a ningú, que no canviaré el món, però em podré desfogar. Si algun dia s'acaba publicant, potser hi haurà algú que ho llegeixi i reflexioni, i potser aquella persona si que podrà fer alguna cosa per canviar el mon.

I doncs, ara que ja sabeu com va començar tot, ja us podeu començar a llegir aquest llibre, que no serà el millor, però que espero que us agradi i que aportéssiu el que pugueu per canviar aquest món. A poc a poc, qualsevol acte importa, per molt petit que sigui.



Capítol 1

Era un dilluns i després del trajecte amb l’autobús vaig arribar a l’institut, vaig baixar i vaig entrar cap a dintre. Van anar arribant tots els meus companys i companyes, amics i amigues, però de sobte va entrar a la classe una persona que no reconeixia. Era un noi, de la nostra edat, tenia els cabells, els ulls i la pell fosca i era molt alt.



Quan el vaig mirar, ell em va tornar la mirada i amb aquell sol com d’ulls, que no va durar ni tres segons, em va expressar de tot. En la seva expressió, podia veure por, inseguretat, tristesa... i em preguntava el perquè d’aquests sentiments.

Va arribar la professora i abans que comencés la classe ens van presentar al nen nou.

Es diu Bashir i ve del Marroc.



Després d'unes primeres hores que se'm van passar molt lentament, per fi va arribar l’hora del pati, la millor hora sense dubte.

Tots hem sortit de classe corrents amb el nostre esmorzar a la mà, però m’he fixat que el Bashir no en tenia. Primer he pensat, se l’ha oblidat i m’he n’he anat amb els meus amics al racó del pati on ens posem sempre.

El Bashir s’ha quedat sol, és clar, no coneixia a ningú i no devia saber que fer. Aquest fet, m’ha sabut greu i m’he atansat cap a ell. M’he presentat i em començat a parlar, m’ha explicat que ha hagut de venir aquí perquè al seu país, a la ciutat on vivia, hi ha guerra i els seus pares volien una vida millor per ell, però ells no van poder venir, perquè no tenien suficients recursos per fer-ho. Ell estava sol, en un país que no coneixia i on havia de començar de zero. Llavors, vaig entendre perquè no havia portat esmorzar, no s’ho devia poder permetre. Li vaig oferir un tros del meu entrepà i mentre se’l menjava, el vaig portar amb els meus amics i es van presentar.

L’estona del pati es va passar molt ràpid i aviat va sonar el timbre per tornar a entrar a la classe. Teniem tres assignatures: mates, català i educació física.

Mates va passar com cada dia, uns quants càlculs, sumes i restes i problemes. No entenc el perquè, però em vaig passar la classe pendent d’ell, vaig notar que no entenia molt bé el que li deien, però semblava que tingués traça per les matemàtiques.



Després, vam tenir català i es notava que el Bashir no entenia res de res, però és clar, era normal com volien que entengués alguna cosa, si acabava d’arribar d’un altre país, que té una llengua completament diferent. M’imaginava a jo en la mateixa situació que ell, sense els meus pares, sense res, en un institut nou, sense amics, sense conèixer la llengua. Jo crec que no ho podria suportar, però des de fora clar, tot era molt fàcil i tothom podia criticar.

Per acabar el dia, teníem educació física, que jo l’agafava com una hora de descans, ja que m’agradava molt l’esport i ràpidament, vaig ser conscient que al Bashir es trobava amb la mateixa situació que jo. I ja està, quan es va acabar educació física vam marxar cap a casa. A la sortida de l’institut hi havia tots el busos esperant-nos.Vaig pujar al que em tocava i vam anar cap a casa.



De camí, entre una corba i una altra, vaig tenir temps de tornar a rumiar.



Em sembla, que hi ha gent que té una vida molt difícil, però tot i això, no es queixen i tiren endavant amb un gran somriure malgrat que sigui complicat. I en canvi, nosaltres, que tenim una vida molt més fàcil ens queixem per tot, res no ens sembla bé i sempre volem més.

La vida és així, injusta. Hi ha gent, que s’esforça, ajuda als altres, fa el possible per fer d’aquest un món millor i ha canvi no obtenen res, però que podem fer-hi nosaltres.

No podia parar de pensar en el Bashir, es tan bona persona, tan simpàtic, valent, i els ulls que té... crec que sento alguna cosa per ell. Però em dic a mi mateix que no estava bé que jo senti res per ell, soc un noi, m’han d’agradar les noies. Això és el que em diu la gent, se’n riurien de mi. A més a més, no crec que a ell li agradi, i en el cas que li agradés, tampoc podríem estar junts. Hi ha massa obstacles en contra, la societat, la religió, la família... Tot és massa difícil.



Però jo ho intentaré...