La cara del professor en escoltar el cognom de la Basília va ser molt estranya. Va passar-se tota la classe nerviós, així que quan va sonar el timbre, vam pensar a parlar amb ell i preguntar-li què és el que li passava, però no va fer falta, ja que ens va demanar que ens quedéssim.

—Nois, us he fet quedar per preguntar-vos per què heu arribat tan tard? —va dir el professor mentre anava a tancar la porta.

—El bus va arribar tard…—va dir la Basília.

—Mmm… Clar… Nois, ja no esteu a l’institut. Que sigui l’últim cop! Va, ja podeu anar-vos-en.

Mentre sortíem de la classe, el professor va tornar a parlar.

—Espera Basília!

—Sí?...

—El teu avi no serà el Berenguer, oi?

—Sí, per què ho preguntes? —va dir la Basília espantada

—No te’n recordes, de mi?

—No, no em sones.

—Era amic del teu avi, venia de vegades algun Nadal a casa vostra. Potser no te’n recordes, eres petita. Quan he sentit el teu cognom m’han vingut records al cap. Mira, veniu al meu despatx i us ensenyaré algunes fotos.

Vam assentir amb el cap i vam decidir ajudar a portar-li les coses al seu despatx. Era un despatx vell i típic dels setanta, però, així i tot, m’agradava. Vam estar l’estona posant cada document al seu lloc i després va començar a ensenyar-nos fotos de l’avi de la Basília i ell quan eren joves. En una de les fotos estaven ells dos amb una altra persona que duia una llibreta a la mà.

—Què és aquesta llibreta?

—Ah, res, una beneiteria —va dir mentre se li escapava un somriure.

—Va, digue’ns-ho, no ens deixis amb les ganes.

—És una llibreta de desitjos que vam crear. Aquesta llibreta només s’obria amb una clau que teníem cadascú, jo la tinc guardada, mira!, just en aquesta caixa —va dir assenyalant la caixa que estava just al costat.

Vam obrir la caixa. Dins hi havia una clau i una foto esparracada on sortia el professor i un altre home al seu costat. Efectivament era l'altra meitat de la foto que vam trobar a casa del seu avi, així que vam decidir explicar-li tot el que sabíem.

—Com? Que Plató, Aristòtil i Sòcrates estan vius? —va dir el professor pensant que li estàvem vacil·lant.

—Que sí, i hem d'obrir aquella caixa de cabals, i mirar què hi ha dins per saber què està passant. Potser tu ens podràs ajudar.

Vam tardar força estona a convèncer-lo que vingués amb nosaltres, però finalment va acceptar.



***



Ja estàvem de nou a la casa de l’avi de la Basília, vam picar el timbre, ja que vam tancar-la perquè ningú entrés.

Va obrir Plató.

—Per fi ja esteu aquí no podia aguantar ni un minut més amb aquest dos barallant-se. Mmm, qui és aquest tros de cos-ànima?

—Això no és real, no ho és, ell està mort, ell no està viu! —va dir el professor mentre li anava tocant la cara i l’himatió que duia.

—Però què fas? Que no veus que soc real, ànima boja! —va dir Plató mentre s’apartava d’ell.

El professor encara estava amb els ulls oberts mentre veia passar Aristòtil i Sòcrates. Vam decidir anar a la segona planta on no hi havia absolutament res i vam fer una rotllana.

—Em podeu dir què fa aquest aquí? —va dir Plató

—És amic del meu avi, ens ajudarà a obrir la caixa —va respondre la Basília.

No sabíem què fer, així que el professor va començar a treure totes les fotos i també la foto que coincidia amb la que havíem trobat a l'habitació del seu avi. Quan vam unir-les, vam poder veure’ls tots tres junts. En canvi, quan vam tornar a veure l’altra foto on surten també els tres, però amb la llibreta, ens vam adonar, la Basília i jo, que el senyor que estava just al mig del seu avi i del professor duia una maleta negra i unes sabates idèntiques a la de l'home misteriós que volia obrir aquest matí la caixa de cabals del seu avi.

—Professor, qui és el del mig? —vaig preguntar.

—És en Quim, un amic nostre que va voler quedar-se la llibreta quan ens vam separar, però com que la idea de la llibreta va ser del teu avi se la va quedar ell.

—Doncs avui ha vingut a aquesta casa per intentar obrir la caixa

—Com?, en Quim va anar-se'n a viure a França fa molt de temps és impossible, estàs segur que era ell?

—Sí, estic completament segur que era ell

Hi va haver un silenci durant uns segons, ja que ningú entenia res.

—M’he perdut algú? —va dir Aristòtil mentre deixava anar un badall

—Mira que ets imbècil —va dir Sòcrates

—Perdona? —va dir Aristòtil apujant la cella.

—Perdonat estàs, amic.

—Amb raó eres un pesat! —va dir Aristòtil.

—I tu, tant parlar de la felicitat i ets un infeliç desgraciat —va dir Sòcrates rient.

—De veres no et ve de gust tornar a beure la cicuta? —va dir Aristòtil.

—Deixa de dir bajanades Aristòtil —va dir Plató.

—Però tranquil Plató si et faig un favor, que si aquest paio se'n va de nou el teu món de les idees faràs més llibres condeixeble! —va dir Aristòtil irònicament.

—Mira passo de tu —va dir Plató.

Allà estàvem mirant com filòsofs que crèiem que eren adults semblaven nens de cinc anys.



***



—Crec que sé per què ha vingut en Quim —va dir el professor

—Per què? —vam dir a la vegada la Basília i jo.

—Per la llibreta, és evident, no?, va estar obsessionada a tenir-la i ara que el teu avi no hi és, possiblement és l’oportunitat perfecta, no creieu?

—Clar, però què té aquesta llibreta d’especial a part de tenir alguns desitjos? —vaig preguntar.

—No ho sé, com tampoc sé què fan aquests tres personatges vius.

—Nosaltres tampoc, és estrany tot. I de casualitat no sabràs com obrir la caixa de cabals?

—No crec. Podem pujar a veure-la?

Vaig assentir amb el cap i vam pujar a dalt tots sis a l’habitació del seu avi. Estàvem davant de la caixa mentre el professor començava a pensar en quina podria ser la paraula, tenint en compte que només teníem dos intents.



***



—Tens alguna idea professor?

—No, no em ve res al cap.

—No hi haurà alguna cosa en aquesta habitació que pugui ajudar-nos —va dir Aristòtil mentre s’estirava al llit.

—No has dormit prou abans com per estirar-te ara al llit? —va dir Sòcrates.

—Mira que ets un toca pilotes! No estaràs enamorat de mi, no? —va dir Aristòtil.

—Enamorat de tu? I un be negre! —va dir Sòcrates rient.

Després d’estar ja cansat d’escoltar-los, vaig decidir deixar el professor, Plató i la Basília amb la caixa de cabals. Mentre, jo anava a parlar amb aquells dos nens petits i dir-los que si no paraven se n'anirien cap a fora, però, tot i així, no vaig tenir més remei que enviar-los fora.



***



—Crec que sé quina és la paraula! En Berenguer sempre deia que la seva neta era l'única persona que l’importava, potser la clau és el teu nom Basília! —va dir el professor convençut.

Després de les paraules del professor, vam decidir provar d’obrir la caixa amb el nom de la Basília. Malauradament, vam fallar, no era el nom de la Basília. Només ens quedava un intent. Tornàvem a estar allà sense saber de nou com obrir la caixa i sense saber què hi havia dins.

Vam baixar de l'habitació i vam decidir anar tots sis al bosc del costat de la casa a prendre l’aire, ja que estàvem molt cansats.



***



Era fosc. El cel estava ple d’estrelles que l’il·luminaven i una lluna plena que ens treia un somriure.

—Que bonic està el cel —va dir la Basília mentre li queien llàgrimes de l’ull.

—Per què plores? —vaig preguntar.

El professor, junt amb els altres tres, van decidir entrar cap a la casa per deixar-nos sols.

—Sento que no valc per res, que només soc una simple noia que vol cridar l’atenció, que constantment em sento sola mentre que tothom pensa que soc feliç. Des de la mort del meu avi no he tingut a ningú amb qui parlar dels meus problemes, només el diari que em va regalar i tot això em va fer allunyar-me dels meus amics. Haver d'escriure em fa adonar-me que potser no soc realment la persona que intento ser davant de tothom, ja que escrivint t'assabentes que amb qui estàs parlant és amb tu mateixa i no pas amb una altra persona. Per això et vull demanar perdó per tot el que t’he fet passar d'ençà que érem petits, potser és tard o potser no, però fa feliç que estiguis avui aquí viu, i pugui dir-te tot això sense la necessitat d’escriure-ho i que no ho vegis mai.

Aquelles paraules per primera vegada em van arribar el cor. La Basília passava de ser aquella persona horrible que coneixia una persona dèbil i frustrada per tota aquella falsa vida que ha anat amagant durant cada any. És difícil veure quan algú té problemes, els joves som molt bons jugant a fet i amagar, no volem que ens vegin aquella part nostra tan afectada i vulnerable, perquè creiem que va en contra nostra a l'hora d'enfrontar-nos amb la vida i la gent, som inútils i estranys, els humans. Així que sense tenir en compte el passat vaig decidir deixar d’odiar tant els humans i acceptar que formo part d’ells, perquè allunyar-te no et fa diferent ni únic sinó que et fa igual a ells, ja que tots tenim la necessitat d’allunyar-nos, de plorar, d’escriure, d’estar sols… Quan sentim que ningú ens escolta. Tothom té la seva manera d'afrontar les jugades que ens fa el nostre cap i la societat en què vivim, on el patiment dels joves és només “una etapa” i no s'ho prenen seriosament. Em fa ràbia que siguem marginats, em fa ràbia que gent com la Basília i jo només puguem parlar dels nostres problemes amb un paper i tancats en una habitació on ningú ens veu. Estem cansats de ser el futur d’una societat que no ens cuida.



***



La Basília i jo vam estar asseguts a l’herba mentre miràvem el cel. Després vam decidir tornar a la casa. Quan just vam entrar dins per reunir-nos amb els altres quatre, vam escoltar com algú obria la porta. Era en Quim l’home de la foto.

—Joan! Ostres! Quant de temps! —va dir en Quim al professor.

—Quim!, què fas tu aquí? —va respondre el professor.

En Quim va asseure’s i ens va començar a explicar que l'avi de la Basília li va trucar abans de morir i li va revelar que els desitjos recollits a la llibreta quan eren joves començaven a acomplir-se. Un d’ells era tenir a casa seva Plató, Aristòtil i Sòcrates. Llavors li va preguntar si els seus s’havien acomplert, però la connexió no anava gaire bé i ell no recordava què havia desitjat, així que volia trobar-se amb ell, però no va poder ser, ja que va morir. Així que va decidir venir i intentar trobar la llibreta per saber quines varen ser els seus. També va dir que en aquella caixa de cabals potser és on hi havia la llibreta i que per fi després d’unes hores podria haver descobert quina és la paraula, i que era lògic perquè era el nom d’un dels seus filòsofs preferits. Que havien de ser un d’aquells tres.

—I quin d’ells serà?, només tenim un intent dels tres que teníem —vaig dir mentre intentava assimilar tot.

—Basília, tu no te'n recordaràs d'algú que ens faci pensar quin d’ells tres és? —va dir en Quim.

—Segur soc jo —va dir Aristòtil.

—Tu?, diràs jo —va dir Sòcrates.

—Doncs cap dels dos… . Recordo que el meu avi de petita no parava d’explicar-me el mite de la caverna de Plató, a més s’havia dignat en construir aquella caverna semblant a la del seu mite sota aquesta casa ara que vaig recordant, i que per això m’havia donat aquella petita clau quan era petita, que llavors la va poder utilitzar quan vau aparèixer vosaltres tres. Però una cosa que sempre em deia era que gràcies a Plató no li tenia por a la mort, ja que confiava en el fet que una part d'ell en morir continuaria sent immortal. Jo no sabia qui era ni com era Plató, però recordo el seu nom i el mite de la caverna. Per això em vaig motivar després de la seva mort en entrar a la carrera de Filosofia encara que només em sabés el mite de la caverna. Definitivament, Plató és la clau.

Plató després d’escoltar a la Basília va somriure.

—Segur Basília?, només tenim aquest intent —va dir el professor.

—Estic segur —va respondre.

Després d’uns segons intensos després d’haver introduït la paraula, la caixa es va obrir.



***



Efectivament, allà estava la llibreta dels desitjos, era una libreta bastant estranya i amb petites taques grogues. El professor el va agafar i seguidament va introduir la clau. Va començar a llegir el seu únic desig, que era “vull ser professor de filosofia”. Se li va escapar un somriure mentre veia que se li havia acomplert. Després, va passar pàgina perquè en Quim pogués veure els seus dos únics desitjos, que eren “vull viatjar pel món” i “vull formar una família”. En Quim també va somriure en veure que també es van complir els seus desitjos. Llavors va passar-nos la llibreta amb els desitjos de l’avi de la Basília, ella va agafar-la amb por i va veure que els seus desitjos eren “vull conèixer a Plató, Sòcrates i Aristòtil”, “vull que quan jo mori s’esborrin els mes escrits”, i finalment vam veure el seu últim desig que el va introduir just abans de morir, ja que no estava amb la mateixa tinta de bolígraf que la dels altres, que era que volia que la Basília pogués ser feliç amb mi, Nau Torres, ja que sabia com la Basília en un passat no va ser del tot correcte amb mi, així que desitjava que el dia que el càncer el guanyés poguéssim ajuntar-nos a través d’aquesta aventura i veure que realment no érem tan diferents només dues persones que busquen la seva pròpia felicitat.



***



Ja havia passat un mes després d’aquell esdeveniment, els tres filòsofs van decidir escriure en aquella llibreta que volien desaparèixer, torna on estaven. Després d’això, entre tots vam cremar aquella llibreta tan estranya perquè no hagués de caure en males mans. El professor va seguir fent classes tot content i amb moltes més ganes, i en Quim va decidir viatjar a Itàlia amb la seva família.

Aquella petita aventura que ens va desitjar el seu avi va fer unir dues persones que pensaven que eren diferents i finalment van acabar adonant-se que eren completament iguals, que només la societat els feia diferents. Va fer adonar-nos que les persones obrim els ulls quan ens passen desgràcies, que pensem que el nostre objectiu en la vida és encaixar, ser els millors i destacar, quan no ho és. La vida seria millor si tots aconseguíssim ser feliços entre nosaltres i viure conjuntament sense cap necessitat de tenir una llibreta dels desitjos.

La Basília i jo cada dia, després de la universitat, anàvem a la casa del seu avi per tornar a escriure, tornar a emplenar tots aquells fulls en blanc en fulls plens de paraules que la ment ens exigia escriure, sense sentir la necessitat de destruir-los quan ja no hi siguem. Aquella casa va passar a ser un lloc on podíem ser nosaltres, un lloc on el que pensàvem ens feia més persones, un lloc on tant jo com la Basília podíem ser feliços, ja que a fora només podíem ser dos joves sotmesos a una societat que preferia fer-se els sords i deixar ofegar-nos enmig del mar que no pas tirar-nos un simple salvavides. Jo seguiré sent el noi autista i la Basilia seguirà sent la noia feliç. Simplement continuo sense entendre.