F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Continuo sense entendre (Fatou)
INS Vallvera (Salt)
Inici: El que penso (sobre tot) (Jordi Sierra i Fabra)
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...


Capítol 1:  EL DIARI

Simplement continuo sense entendre com pot un simple llapis fer-me entendre la realitat millor que no pas un simple tros de matèria pensant com el cervell, Imagina’t estar parlant durant hores amb un peça de carn amb cervell a qui mai et podrà conèixer tal com realment ets. Qui et coneix més que tu mateix?. Quan estic desesperat, cansat i amb molta angoixa, l’única cosa amb què puc connectar és amb les paraules que va traient la meva consciència. És com si d’alguna forma inexplicable sentís que una petita part de tu queda reflectit en un full de paper, et fa sentir millor i més segur que en la consciència d’un altre individu. Estic bé escrivint espero que sempre sigui així...



Em dic Nau i soc autista, no entenc per què tothom pensa que els autistes són persones rares, inútils i diferents, suposo que els diferents vindrien a ser ells pel fet de creure tenir una realitat diferent de la meva, de debò no els entenc, com poden ser addictes a aparells que els allunyen de la vida, provocar conflictes bèl·lics que causen milers de morts, liquidar el seu propi planeta quan la realitat és que som un punt minúscul, una cosa insignificant d’un univers immens, no els entenc, llavors som nosaltres els imbècils i rarets, visc en un planeta on molts iguals els consideren el que és normal i la resta són accidents de la natura, en fi que continuo sense entendre.





Demà començo la carrera de Filosofia, sí, els autistes poden estudiar, sé el que m’espera, he estat en col·legis i instituts on els rarets com jo sempre són la burla, tampoc és que volgués relacionar-me amb aquesta espècie tan estúpida, però alguna cosa em diu que en aquesta nova etapa potser la cosa canvia.

Fa tres mesos que em vaig independitzar dels meus pares, crec que soc força gran, responsable i independent com per sortir de casa, per molt que a ells els hagi costat acceptar-ho, els meus pares són així, els costa allunyar-se d’una criatura rara com jo, però bé ja està aconseguit i amb el meu company Peps!, el meu hàmster. Els animals m’agraden perquè són molt diferents els humans. Ara només falta preparar-se per demà.



***



Encara és força aviat per anar a la universitat, m’agrada aixecar-me i escriure alguna cosa al meu diari anomenat continuo sense entendre. Me’l van regalar quan tenia sis anys i des de llavors vaig començar a trobar-li gust a l’escriptura, és una forma d’alliberament que m’ajuda des de llavors. Hi escric diàriament petites frases reflexives que tenen relació amb mi. Avui he escrit el següent Desperto de nou a una realitat que no vull ser-hi, somiar també formar part d’aquesta realitat, però és diferent, no penso en conseqüències, no hi ha lleis, tot és controlat per mi, jo soc el centre, jo vull viure en un món on jo sigui totes les coses.” Però just quan he posat el punt final algú ha picat el timbre.



Estic confús, qui vindria a casa meva aquestes hores del matí?, una vegada obro la porta, obro els ulls i pujo la cella, faig cara de no entendre res en veure la Basília, una noia de l'institut que sempre m’ha evitat tot i anar a la mateixa classe. Va amb els llibres de la carrera de Filosofia. Em sorprèn perquè mai li havia vist ni tan sols tocar un llibre.



—Basília?, què fas tu aquí?dic amb la cella apujada.

—Bé sé que fas la carrera de Filosofia i suposo que som nous els dos, potser anar junts…

Abans que acabés la frase, tenco la porta. No paro de repetir-me com collons s'atreveix a venir després d’estar anys burlant-se de mi. No entenc les persones que la societat considera normals.





Ja és tard, crec que aquest any sí serà un gran canvi. Per sort, no m’he trobat la Basília a la porta. He corregut per agafar al bus el més ràpid possible per arribar a la universitat.



***



La universitat és força gran, dividida en tres plantes, just al costat d’un immens pati, a la part esquerra hi ha uns bancs on he suposat que s’hi asseuen els universitaris creguts i maleïts, en canvi, a la part de la dreta s’hi asseuen les noies que estan més pendents de com van que no pas si porten els deures fets. En fi, com ja he dit, continuo sense entendre els humans, entremig del pati veig una mà que em saluda, i clarament sé que és la Basília, de debò no entenc res, baixo la mirada i em dirigeixo a la classe que em pertoca, l’aula 43, bé per fi alguna cosa que m’agrada el número quaranta-tres és un dels millors números que pot existir.



La classe també és força gran, les taules estan separades, cosa que també m’agrada, ja que no vull seure amb desconeguts, hi ha poca gent a l’aula, suposo que la carrera de Filosofia cada cop la fan menys persones, però jo diria que és una de les carreres que més ajudaria a l’estupidesa humana.

La Basília està present, asseguda en un racó sola. La ignoro em poso els cascos i començo escoltar “Car’s Outside de James Arthur” mentre obro el meu diari i començo a escriure “no entenc, no entenc, no entenc, no entenc” moltes vegades. De sobte, sento que algú em toca l’espatlla, em giro, alço el cap, em trec els cascos i veig la Basília.



—Tens un moment Nau? em diu amb una cara pàl·lida.

—No responc amb tota seguretat.

—Mira Nau sé que jo i tu mai hem connectat que diguem, i que sempre t’he menyspreat per ser qui ets em diu amb una sensació de tristesa.

—Per ser qui soc?, i qui soc jo?responc amb tota curiositat per saber la resposta.



—Ja saps a què em refereixo, raret i tal…

Després d'escoltar la resposta que m'esperava, em torno a posar els cascos deixant-la amb la paraula a la boca. Ella a l'instant s’asseu de nou al racó, treu una llibreta i comença a escriure. Era estrany, ella era la típica noia idiota popular que no llegia ni escoltava, ni tan sols es dignava a escriure una sola paraula en una llibreta, i ara, per art de màgia està en la famosa carrera sense sortides i a més a més escriu, estrany…, l'estava mirant, el diari que duia era negre amb taques blanques com si representés l’univers, he d’acceptar-ho aquell diari m’agradava i alhora tenia ganes de saber què escrivia, així que l’estúpida curiositat em va fer anar cap a ella.



—Què escrius? vaig preguntar-li com si no hagués passat mai res.

—I tu?, què escrius? em va dir com si ja sabés que havia vingut per això.

—Com? vaig dir pujant la cella.



—Doncs això que porto veient molts anys escrivint en aquell diari i sempre he volgut saber què escrius em va contestar amb cara de voler saber la resposta.



—Doncs no és més o menys un diari on escric la meva vida que diguem, sinó un diari on només escric el que penso durant el meu dia a dia responc confús.



Al moment s’aixeca de la cadira m’agafa del braç i fa saltar-nos el primer dia per portar-me lluny de la universitat i de la ciutat on vivíem. Vam estar tot el camí callats, jo no sabia on em portava, però la seguia, després d’una hora vam anar a parar just davant d’una casa, suposo que estava abandonada, però d’alguna manera ella sabia de la seva existència, la casa era immensa i antiga, en entrar els dos vaig contemplar que no era una casa qualsevol sinó el somni de qualsevol escriptor, estava plena de llibres sense paraules, ple de fulls en blanc, no hi havia cap mena d’escriptura enlloc, era magnífic veure llibres en blanc que em temptaven a escriure més.



—Per què m'has portat aquí? vaig dir mentre contemplava la casa.



—Te'n recordes quan a primària la professora ens va preguntar quin era el lloc que ens feia sentir més bé i vaig dir que no en tenia?

De fet, la Basília era la popular insuportable de totes les classes des de primària fins secundària, i evidentment me'n recordo perfectament d’aquella resposta inútil que va dir i que per descomptat va fer que tota la classe se’n rigués menys jo, sempre feia aquestes coses per fer-se la gracioseta.



—Sí, sí que me’n recordovaig dir mentre mirava el meu voltant.



—Doncs vaig mentir va respondre somrient.



—I què és aquest lloc?

—Quan era petita el meu avi, que era una de les persones a qui més he estimat, em portava aquí d’amagat, aleshores jo tenia cinc anys, ell sempre em deia que les paraules surten quan la ment exigeix posar-les per escrit, però que, en canvi, els pensaments no sempre volen ser escrits. Jo tenia cinc anys no entenia què deia la veritat. El meu avi era autista també, va estar mitja vida en aquesta casa, només jo i ell sabíem de la seva existència, no era escriptor, però escrivia, però només el que pensava d’absolutament tot, des de coses insignificants fins a coses ja més serioses. Es va separar de la meva àvia per aquest motiu, només volia estar sol. Quan tenia vuit anys, em va regalar aquesta llibreta, deia que només escrigués el que pensés, però no vaig escriure-hi mai fins l'any passat, quan es va morir de càncer. Pensava que escriure el que penso és propi d’una persona amb problemes mentals ja que és com parlar amb un paper, és inútil deia, però quan vius una experiència com la mort o semblant on no pots parlar-ne amb ningú perquè creus que et sentiràs vulnerable, plasmar els pensaments en un paper és una sensació d'allò més agradable.



Feia deu anys que no hi venia. A l’estiu vaig venir per primer cop, i em vaig sorprendre en veure que totes les pàgines estaven en blanc, que no quedava res escrit del meu avi.



—Però i per què em portes aquí? vaig dir apujant la cella.



—Sempre he vist una mena de semblança entre tu i el meu avi, i no perquè sigueu autistes, sinó perquè teniu una percepció a la vida igual, penseu igual, i fins i tot teniu els mateixos gustos, d’alguna manera sé que pots entendre com pensava el meu avi.



—Però aquí no queden més que fulls en blanc

—Nodiu mentre camina fent que la segueixi.



—A on em portes?

—Vine i calladiu mentre puja les escales.



No sabia què era exactament el que passava, però la seguia, pujàvem les escales mentre mirava la casa, no hi havia fotos d’ell, només estanteries plenes de fulls i llibres en blanc, l'edifici estava estructurat en tres plantes, la primera planta és on hi havia els llibres i fulls en blanc, en la segona, en canvi, no hi havia absolutament res, estava buida, i finalment en la tercera planta que és on vam parar estava l'habitació del seu avi, l’habitació només hi havia un escriptori, un armari i una caixa de cabals tancada, tot seguit la Basília va treure d’un calaix de l'escriptori un diari titulat IN ALBIS - BERENGUER SALVADOR”.
 
Fatou | Inici: El que penso (sobre tot)
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]