—És del teu avi aquest diari?

—Sí, aquí ho escrivia tot, me’l vaig estar mirant i totes les pàgines estan en blanc menys l'última que va escriure abans de morir, just aquesta —diu assenyalant l'última pàgina del diari.



“Quan jo sigui sota la terra que trepitjo ara desapareixeran tots els meus escrits i jo, però no tots, Basília, seràs l’única persona que podrà rebre aquest escrit, o potser mai no ho sé, perquè la meva essència no hi estarà. Vull que em recordis sense llàgrimes, que em pensis sense voler sentir-me present, i sobretot que mai deixis que et robin el que és teu. Al costat tens un armari i a pocs centímetres tens una caixa de cabals. Potser necessites ajuda, només s’obrirà la caixa si poses la paraula correctament, tindràs tres intents si no la caixa es tancarà per sempre, i a ella la veritat”.



No entenia absolutament res, m’havia portat fins aquí per obrir una caixa de cabals?

—I que faig jo aquí? —dic mentre observo la caixa.

—Vull que m’ajudis a obrir-la i veure què m’ha deixat el meu avi

—I com vols que ho faci?

—No ho sé Nau només vull que m’ajudis

No sabia què fer per ajudar-la i menys després de tot el que m’havia fet durant tots aquests anys, però sabia que era perdre una persona especial, la meva única germana va morir de tuberculosi feia tres anys i va ser una de les persones a qui més vaig estimar. Així que sense pensar-ho vaig apropar-me a la Basília, vaig agafar-li la mà i a l'instant ja estava abraçant-la, MERDA, feia molt de temps que no abraçava a ningú, així que vaig apartar-me al moment.

—El teu avi menciona l’armari. Què tal si l’obrim? —vaig dir amb la cara vermella.

—Sí —va respondre.

Encara no sabia ben bé el que passava, però ja estàvem a punt d’obrir l’armari. Era força antic, així que obrir-lo seria fàcil. Un cop obert, no vam veure absolutament res, miràvem pels cantons de l'armari i no hi havia res, estava desert, al mateix moment vam veure com un tros de fusta de la part de dalt de l'armari sobresortia, com si estigués mig obert, i d’ella va caure una foto esparracada per la meitat on sortia l’avi de la Basília amb una caixa a la mà.

—Què és aquesta caixa? —vaig preguntar.

—No ho sé, però sempre la portava

—I què porta dins?

—Tampoc ho sé, però estarà algun lloc de la biblioteca

De sobte, vam sentir els sorolls d’unes claus obrint la porta de la casa, sentíem passos i cops que venien de la biblioteca.

—Però no vas dir que només tu i el meu avi coneixíeu aquest lloc? —vaig dir histèric.

—I així és Nau t’ho juro

—Doncs ja veus que no

Els passos cada vegada se sentien més a prop com si volguessin entrar a l'habitació on estàvem nosaltres, així que ens vam posar sota el llit per no ser vistos.





La porta es va obrir.



***



La Basília i jo estàvem sota el llit de manera que només teníem visió dels peus i una mica les mans de la persona, semblava un home i duia uns pantalons blaus, unes sabates modernes i una maleta negra, que va deixar en un cantó prop d’on estava la caixa de cabals. Nosaltres observàvem què feia. Semblava que volia obrir la caixa. Què hi havia dins d’aquella caixa?, per què l'avi de la Basília vol que l’obrim?, per què ha esborrat tots els seus llibres i no ha deixat res aquí?, tot es feia cada vegada més misteriós. Llavors em vaig recordar de les últimes paraules d’aquell escrit del diari del seu avi “i a ella la veritat”, a què es referia amb la veritat?, què amagava el seu avi?, què hi havia en aquella caixa? L’home en veure que no aconseguia res, va començar a colpejar la caixa de cabals i tot el que tenia al voltant, llavors es va aixecar, va agafar la maleta i va marxar de la casa.



Què havia sigut això? Quan l’home va sortir de casa, la Basília i jo ens vam mirar amb cara de no entendre res.



—Doncs sí que és important el que amaga aquí el teu avi —vaig dir vacil·lant.

—No fa riure Nau —va dir mentre es dirigia cap a la porta.

—On vas? —vaig dir apujant la cella.

—A la biblioteca, no veus que hem de trobar la caixa de la foto i obrir aquesta caixa abans que torni aquell home!

La Basília tenia raó, l’home tornaria i d’alguna manera hauríem de trobar la forma d’obrir aquella caixa abans que ell.



***



Ja estàvem a la biblioteca. Jo mirava el cantó esquerre mentre ella mirava el cantó dret.

—El trobes?

—No —va dir.

—I com saps que hi és aquí? —vaig dir apujant la cella.

—Perquè mai guardava les coses rellevants a la seva habitació sinó aquí, però era petita no recordo ben bé on.

Allà érem sense tenir ni la mínima idea d'on era aquella caixa, així que vaig començar a remenar els llibres que hi havia, eren llibres fets pel seu avi, però continuava sense entendre què és el que passava en aquella casa. Mentre mirava els llibres, em vaig fixar en el terra, hi havia un altre tros de fusta que sobresortia.

—Basília, mira aquí!

—Què passa?, la casa és antiga.

—Però fixa't en els cantons de la fusta, sembla que hagi estat tallada expressament.

Vaig apropar-me aquell tall de fusta per acabar d’arrencar-la del terra. Després d’arrencar-la, vam veure com a sota de la fusta hi havia una petita porta tancada amb clau MERDA.

—Saps on és la clau? —vaig dir mentre acabava d'arrencar tota la fusta que quedava.

La Basília es va treure el collaret que duia el coll i d’ella va treure una petita clau.

—El meu avi me’l va donar quan era petita, però no sé per a què serveix, prova-ho

En posar la clau, la porta es va obrir i ens va donar accés a unes escales que donen sota aquesta casa. Vaig baixar jo primer i seguidament la Basília. Es va obrir un foc just darrere nostre i ens vam adonar que estàvem en una caverna i que just davant hi havia, jugant a cartes, Plató, Sòcrates i Aristòtil.



***



—Pessiga'm si us plau, crec que estem somiant —vaig dir amb els ulls oberts mentre observava aquells tres filòsofs jugant a cartes.

—On estem i qui són aquests? —va dir la Basília amb cara de no entendre res.

—Esteu a la caverna de Plató —va dir Aristòtil mentre fumava un cigarret i tirava les cartes.

—Com?! —vaig dir.

—El que escoltes nen, esteu dins la meva caverna —va dir Plató somrient.

—Però què feu aquí?, hem mort?, sou fantasmes? —vaig dir histèric.

—Només sé que no sé res —va dir Sòcrates mentre anava guanyant.

Aquella situació em va posar la pell de gallina. Què feien vius aquells tres personatges sota aquesta casa? La Basília feia encara cara de no entendre res així que li vaig haver d’explicar ràpidament qui eren aquells tres senyors. La Basília després d’entendre la situació es va espantar i va començar a pessigar-se, ja que pensava que era un somni, però no ho era, estava passant de veritat.

—Apropeu-vos Nau i Basília, no tingueu por —va dir Plató.

—Com saps els nostres noms —vam dir a la vegada la Basília i jo.

—El teu avi ens va dir que algun dia vindríeu.

—Com? —vam dir.

Plató ens va convidar a seure mentre deixava Aristòtil i Sòcrates jugar. Ens va començar a explicar que l’avi de la Basília venia a jugar i a passar el temps amb ells abans de morir. Que va ser ell qui els va reviure, però que no sabien com i que tampoc es van interessar a saber-ho, i que des de llavors han estat els quatre aprenent entre ells i sobretot jugant junts, però que poc abans que morís estava estrany i que els va avisar que no sortissin a l’exterior passés el que passés fins que vinguéssim nosaltres.

—Ets un trampós Sòcrates, et mereixes de nou beure la cicuta —va dir Aristòtil cridant.

—Trampós per què? —va dir Sòcrates tranquil mentre tornava a repartir les cartes.

—Portes guanyant vint rondes seguides! És impossible!

—Per què és impossible?

—Perquè no es pot guanyar vint vegades a un joc tan complicat.

—I per què no, qui ho diu?

—Mira ja comencem amb les teves preguntes

—Només vull entendre Aristòtil

—Ja comenceu a discutir vosaltres dos, quan parareu?, no veieu que per fi tenim aquests aquí i que ja podrem sortir d’aquesta caverna dels collons! Va, recolliu les coses i anem a dalt.



Mentre presenciàvem l'espectacle entre Sòcrates i Aristòtil Plató, va dirigir-nos a la sortida.



***



Ja érem a dalt, Aristòtil i Sòcrates van començar a tenir son, així que van decidir anar a dormir. Mentre nosaltres ens vam quedar amb Plató.

—I què fem ara? —va dir la Basília.

—No ho sé, hauríem de tornar a la universitat, Basília i tornar a la nit i investigar què està passant —vaig dir mentre mirava el rellotge.

—Sí, aneu-hi, estarem esperant-vos —va dir Plató

Vam donar-li la foto que havíem trobat perquè pogués esbrinar alguna cosa, i tot seguit vam sortir de la casa.



***



Vam anar a correcuita per arribar puntual a classe de metafísica, ja que ens vam saltar ja les dues primeres classes. Vam arribar a la universitat força tard, corríem pels passadissos fins a arribar a la nostra aula, on ens esperava el professor.

—Perdó, ens hem despistat —li vam dir al professor mentre preníem l'aire.

—Va, vinga, passeu, que sigui l’últim cop, qui sou?, per treure-us la falta —va dir el professor.

— Nau Torres

— D'acord, pots passar. I tu, xiqueta?

— Basília Salvador

— Salvador has dit? —va dir el professor obrint els ulls.

— Sí, hi ha algun problema professor?

— No cap, pots passar.