La declaració que va fer Júlia va ser versemblant i concordava amb altres testimonis d’amics d’ambdues. El que havia succeït era que Clara li havia furtat uns dissenys de la universitat per a utilitzar-los amb el seu nom. Aleshores, Júlia es va adonar del que havia passat i va voler espantar-la una mica, però mai havia tingut intenció de complir amb les seues amenaces. A més, tenia una coartada sòlida perquè aquell dia estava fora de la ciutat per anar a visitar als seus pares. Amb tota aquesta informació nova teníem una altra persona descartada. Pensava que estàvem ja a la fi del cas i que tot havia acabat, però ara estava pitjor encara. Tornava al punt de partida sense cap pista. No sabia què fer ni per on continuar amb la investigació, per això vaig decidir oblidar-me del treball durant una estona i anar a llegir a una cafeteria mentre gaudia d’un café amb llet.
Estant en la cafeteria, al costat de la comissaria, em vaig trobar Cloe, la millor amiga de Clara. No em va conéixer i com qie jo no volia pensar en la investigació vaig decidir ignorar-la i continuar amb el meu llibre. Quan vaig consultar el meu mòbil, vaig comprovar que havien passat dues hores sense adonar-me'n. Ja era hora de continuar. Estava a punt de pagar quan vaig veure com Cloe eixia fora a parlar per telèfon. Podria haver sigut un gest irrellevant, però estava parlant amb un to d’ira que va fer que captara l’atenció de les poques persones que estàvem al local. De sobte, es va posar a plorar i va llançar el telèfon a terra. Va tornar a entrar al local, va deixar el davantal i se'n va anar ràpidament sense ni tan sols comprovar l’estat del mòbil. Vaig decidir agafar-lo jo per a tornar-li’ll quan regressara, i quan vaig regresar a la taula la pantalla es va il·luminar. Jo no volia ficar-me en conversacions dels altres, però en veure el nom de l’emissor no vaig tindre una altra opció. La persona que l’havia escrit era Pau, el germà de Clara, el missatge era solament una direcció, i una sèrie de números. A pesar de saber que el que estava fent era il·legal, vaig anotar-me tota la informació per si amb un poc de sort tenia relació amb la mort de Clara. En tornar-li el mòbil, Cloe em va reconéixer i amb nerviosisme em va donar les gràcies.
Em trobava en el lloc indicat, una oficina de correus on hi havia casellers per a guardar els paquets, així que el número era per això. Vaig entrar ràpidament comprovant que no hi havia ningú sospitós i vaig anar al número que hi havia en el missatge. Vaig posar el codi i la petita porta es va obrir. Dins no hi havia res més que un sobre que contenia mil cent cinquanta euros en efectiu. Els vaig tornar a col·locar al seu lloc i vaig decidir cridar Pau amb l’excusa que havia descobert nova informació. Tenia una hipòtesi al cap i volia comprovar la seua veracitat. En trobar-me amb Pau li vaig comentar que estàvem ja a punt d’acabar amb el cas i que havia descobert que era Cloe qui estava darrere de tot el crim. Tota aquesta informació era falsa, però volia veure si els dos estaven col·laborant i estaven implicats en la mort de Clara. La seua reacció va ser poc expressiva, va dir que encara sort que ja havia acabat tot i que gràcies per avisar. Aquesta manera d’actuar em va fer pensar que m’havia equivocat, aleshores vaig decidir anar a casa a descansar i continuar l'endemà.
Vaig estar uns quants dies sense esbrinar res útil per a la investigació, pareixia impossible trobar alguna cosa que m’apropara a l’assassí. La matinada del dilluns de la setmana següent a la seua mort em vaig trobar amb un missatge anònim, cosa que em va estranyar. En obrir-lo vaig trobar una direcció amb una amenaça per si no em presentava a les dotze del matí. Un calfred em va recórrer tot el cos, no obstant vaig decidir vestir-me i preparar-me per a qui estiguera darrere d’aquell missatge. Com que era policia podia tractar-se de molts casos que havia resolt durant la meua vida, també em va passar pel cap la possibilitat que tot fora una broma, però tenia un estrany pressentiment que em deia que estava relacionat amb la mort de Clara.
En arribar a aquella direcció, em vaig trobar amb un edifici molt vell als afores de París, a pesar que no tenia molt bona pinta vaig trucar el timbre i no vaig permetre que la por actuara per mi. La porta es va obrir i vaig preparar la meua pistola mentre pujava lentament les escales. Estava tot en un silenci absolut, no pareixia haver-hi ningú, però, en entrar dins d’una habitació, la porta es va tancar de sobte i vaig sentir una agulla travessant la meua pell. Després d’això em vaig quedar profundament adormit fins que uns colps em van despertar. Em trobava en la mateixa habitació, però amb les cames i les mans lligades. Vaig intentar moure’m, però no ho vaig aconseguir. Una veu coneguda va interrompre els meus pensaments i va aparéixer Cloe acompanyada de Pau. Finalment tenia raó, ells estaven darrere de la mort de Clara, vaig començar a fer preguntes quan Cloe em va tapar la boca amb una cinta i va començar a parlar. No volia fer-me mal, només volia confessar-se i explicar-me el motiu de l'assassinat. Va estar trenta minuts parlant de per què havien matat una persona aparentment innocent.
Tot havia començat molt de temps abans, quan li van trobar un tumor al marit de Cloe. Era benigne, però havien d’extirpar-li'l per tant van anar a l’hospital perquè li feren l’operació. A pesar de no ser una operació perillosa, no va acabar com era d’esperar, el marit no va sobreviure. Jo no sabia quina relació tenia aquesta història amb Clara fins que em va dir que el cirurgià encarregat de l’operació era Mario, la parella de Clara. Amb aquesta informació tot em va quedar més clar. Havia tramat tot això solament com a venjança del seu marit. Però, quina relació tenia Pau amb tot això? Doncs Cloe havia arribat a un nivell d’obsessió que sabia absolutament tot sobre la vida de Clara, per això quan es va assabentar del problema que havia tingut amb el seu germà va decidir col·laborar amb ell per a facilitar la faena. Van estar uns mesos planejant-ho tot per a no deixar cap rastre. Però no havia eixit molt bé, ja que jo havia aconseguit parar-los una trampa amb la qual havia aconseguit arribar fins al final de tot.
Després de tota aquesta història, el cap em feia voltes amb milers de preguntes que no tenien resposta. Quan Cloe em va llevar la cinta de la boca li vaig preguntar el que més m’estranyava. Per què m’estaven contant tot això? Cloe em va dir que estava a prop de la veritat i que no podien arriscar-se que jo ho descobrira tot.
El que va passar a continuació va ser tan ràpid que ni em vaig adonar que Cloe havia tret una pistola i estava apuntant-me amb ella. Pau va començar a discutir amb Cloe, ja que considerava que la situació se’ls havia anat de les mans i que ell pensava entregar-se a la policia, però Cloe no hi estava d’acord i no deixava anar la pistola. Pau va aconseguir deslligar-me i em va passar la pistola que m’havien llevat en adormir-me. Vaig apuntar Cloe que seguia amb l’arma en la meua direcció. De sobte es va sentir un tir que va trencar el silenci que s’havia provocat i el soroll va anar desapareixent a poc a poc, igual que els colors. Tot es va quedar de color negre.
