El meu nom és Marc i pot parèixer que es tracta d’una història d’amor, jo també ho pensava al principi. No obstant, aquesta persona no va canviar la meua vida de la manera que jo pensava. El seu nom era Clara, una dona de vint-i-tres anys, dos menys que jo, cosa que no aparentava ja que era molt madura, tenia clars el seus objectius a la vida, sabía qui era i qui volia ser. Vaig saber-ho al mirar-la als ulls. Va ser aquesta determinació el que va fer que em fixara en ella ja que físicament podia paréixer una dona normal, amb els cabells castanys, ulls negres en el quals no es podia diferenciar la pupil·la i un somriure ample que irradiava felicitat.



Em trobava a Paris perquè havia trobat treball com a policia un any abans. Ja estava acostumat a la ciutat quan vaig trobar Clara al metre, anava vestida amb un curt vestit color carmesí que combinava perfectament amb els seus llavis. Quan la vaig veure tremolant de fred, vaig decidir ajudar-la i li vaig prestar el meu abric. Quan m’ho va agrair en francès vaig distingir el seu accent castellà. Aleshores decidí respondre en castellà perquè s’adonara que proveníem del mateix lloc. Va ser en aquest moment quan vam entablir una animada conversa que va acabar amb un sopar a la vora del riu Sena. Em va contar un poc de la seua vida a Espanya i que estava a París per a estudiar disseny a la universitat ja que era el seu somni des de petita. Després d’això, vam estar fins a les tres de la matinada passejant pels romàntics carrers de París. Tot anava tan bé que semblava estar en un somni, però aquest somni va durar molt poc ja que al matí següent a les onze haviem concertat una cita en el mateix lloc on ens havíem conegut per a xerrar un poc més, però a l’arribar no hi havia ningú. Vaig esperar durant més d’una hora sense èxit. Vaig pensar que simplement es penedia del que havia passat i no volia veure’m més. A pesar que estava un poc decepcionat, no li vaig donar molta importància i vaig decidir tornar a casa per avançar un poc de treball sobre un cas que portava dies donant-li voltes. No obstant, a causa del somni acumulat d’uns quants dies, em vaig adormir profundament fins que el telefon va començar a sonar. Al vore l’hora em vaig adonar que eren les 5 de la vesprada. No sabía si agafar-lo o deixar que continuara sonant. Finalment em vaig decantar per la primera opció ja que la persona estava insistint molt. Després de la conversa amb el meu cap, em vaig vestir i vaig anar a correcuita a la direcció que m’havia dit el meu cap on m’esperava el pròxim cas. El que jo no sabía en aquell moment és que aquest cas seria desiciu en la meua vida i tindria un impacte molt gran.



A l’arribar a l’escena del crim, una companya em va indicar el que havia de fer i vaig poder veure el cadàver de la víctima. La meua sorpresa va ser majúscula quan descobrí que es tractava de Clara. De sobte, se’m va ennuvolar la vista. Vaig haver d’eixir de la casa ràpidament per a prendre l’aire. Quan em trobava millor, vaig tornar decidit a trobar tota la veritat. El meu company em va posar al dia de tota la informació que teníem sobre el que havia passat. Clara havia sigut apunyalada vàries vegades amb un ganivet que havien agafat de la casa trobat a la dreta del seu cos ple de sang però sense cap empremta dactilar. Això descartava poder treure informació de l’arma. A més l’hora de la seua mort havia sigut les 7 del matí, unes hores després d’acomiadar-nos. Vaig entendre el perquè no havia assistit a la cita. El que més em va estranyar va ser qui havía encontrat el cos, la parella amb la qual vivia, Mario, qui després de tornar a les huit d’una guardia de l’hospital, ja que era metge quirúrgic i havia estat tota la nit fora havía encontrat i havía cridar a emergències. Aquesta informació em va sentar com un got d’aigua freda ja que a pesar del poc temps que havíem coincidit pensava que teniem una connexió diferent, però ja m’havia adonat que res és com sembla i que aquella dona no em va dir tota la veritat.

Vaig intentar observar el cas de manera objectiva sense pensar en que coneixia a la víctima i vaig fer un llistat amb els possibles sospitosos. El primer estava clar que era Mario. Eren parella des de feia dos anys i podia haver mentit i eixir abans del treball. La segona sospitosa era Júlia, una companya de la universitat amb qui tenia moltes discussions segons el que havien dit alguns amics. El tercer era el seu germà, amb qui no parlava des de feia uns anys ja que havien arribats junts a París però després d’una difícil convivència els seus camins s’havien separat. A pesar d’això ambdós s’havien quedat a la ciutat. Els tres sospitosos tenien una raó per a estar molestos amb ella però per arribar a matar-la em pareixia massa exagerat. Per això vaig decidir que al dia següent interrogaria a les persones properes a Clara per a saber més coses sobre la seua vida. També vaig decidir que cridaria als seus pares, que es trobaven a Espanya.

Durant tota la nit no vaig poder pegar ulls. El rostre de Clara no se n’eixia del meu cap i estava intentant pensar en si algun detall durant la meua conversa amb ella era rellevant o em donava alguna pista sobre el que li havia passat. Desgraciadament no vaig arribar a cap conclusió i pel matí l'únic que havia aconseguit amb la nit en vela era un mal de cap insuportable que solament va dificultar el meu treball.



Tot el matí va resultar molt infructuos, ningú sabia res important sobre Clara. Els seus professors ens van dir que era una dona normal, molt treballadora però que mai es ficava en cap embolic. Aquesta descripció va ser la mateixa que em van dir els seus amics propers i els seus pares. Solament em faltava parlar amb les tres persones més importants, la seua parella, Mario que a pesar de la mort de Clara estava treballant perquè tenia una operació molt important; la seva millor amiga, Cloe, amb qui no havia aconseguit contactar durant tot el matí; i el seu germà Pau amb qui havia quedat al dia següent.



Per la vesprada vaig anar a la casa per a parlar amb Mario. Em va dir que que s’havien conegut en un casament al qual havien assistit ambdós feia tres anys. També va comentar la diferència d’edat ja que ell era sis anys major, tenia vint-i-huit anys i havia estudiat medicina perquè era el que els seus pares volien. Després d’una búsqueda exhaustiva per tota l'habitació de la parella vaig trobar en el calaix una caixa tancada amb un cadenat. Mario va dir que no sabia res de l’existència d’aquella caixa. Aleshores me la vaig emportar per obrir-la a la comissaria. No sé què esperava trobar, potser un amant secret, diners o algun fil pel qual tirar. I així va ser, el que em vaig trobar va ser més útil del que esperava. Eren cartes amenaçant-la, hi havia aproximadament deu. Estaven escrites a ordinador i en totes posaven missatges insinuant que si no feia el que deia moriria. No sabia qui podia ser el remitent, però estava convençut que el trobaria tard o d’hora.