Després de parlar amb el meu cap sobre el descobriment, va començar la investigació de veritat. Abans de trobar les cartes potser els altres no s'hagueren adonat de la importància d’aquest cas, però ara tothom a la comissaria volia ajudar i participar en la investigació. Jo sempre he sigut una persona molt solitària i per això només vaig deixar que m’ajudara el meu company Adrien, aleshores vam posar-nos en marxa. La llista de sospitosos era la mateixa, l'únic que em faltava era parlar amb el seu germà Pau i la seua amiga Cloe, cosa que tenia prevista per a l'endemà. No obstant, no podia estar durant tota la vesprada de braços plegats, havia de fer alguna cosa, però no sabia com continuar.
Vaig decidir rellegir les cartes, n’hi havia sis. Més o menys en totes posava el mateix i no feia referència a la cosa que havia de fer per a evitar la seua mort. Pero hi havia una carta que era diferent de les altres, ja que havia coses sense sentit escrites: “YRADNOF EUR XIS, RENDS LE MOI”, les primeres tres paraules pareixien estar escrites amb algun codi, mentre que les últimes tres significaven torna-m’ho en francés. Per tant, Clara tenia alguna cosa que no li pertanyia i aquesta persona no estava molt contenta d’això. Vaig agafar les tres paraules en codi i vaig tractar de desxifrar el que deia. Després d’un temps de donar-li voltes vaig descobrir el significat: “FONDARY RUE SIX” era el nom d’un carrer de París, una gran pista que podia servir per a arribar a la fi d’aquell misteri. No volia perdre ni un segon, per això vaig agafar el cotxe i vaig anar a aquest carrer.
Era un carrer normal, com qualsevol altre i el número 6 del carrer corresponia a una petita església. A pesar que eren ja les deu de la nit, estava oberta però completament buida. Al principi, vaig dubtar de si havia fet bé al vindre a soles o si hauria d’haver avisat Adrien, però no hi havia marxa enrere, ja no em podia penedir de res. No sé quant de temps havia passat dins de l’edifici quan un soroll em va alertar. Vaig amagar-me per si de cas i de sobte va eixir una dona amb una escombra que tenia un rostre que em semblava conegut . Era la netejadora de l'església, però estava segura que l’havia vist abans en un altre lloc. Vaig decidir no donar-li importància i vaig tornar a casa amb l’esperança que l'endemà fora millor.
Adrien i jo havíem quedat amb Pau, el germà de Clara, a les 9 del matí per a desdejunar en una cafeteria. Tenia unes quantes preguntes en ment per a descobrir coses sobre Clara. Després de la xarrada hi havia un parell de coses que no quadraven bé amb la descripció que m’havien donat els seus amics i els seus pares sobre ella. El primer que em va sorprendre molt va ser el motiu pel qual estaven tan distanciats. Resulta que quan vivien junts tot anava perfecte fins que Pau es va adonar que li desapareixien objectes de valor i a vegades fins i tot diners, així que una vegada va posar-li una trampa i va descobrir que era Clara qui li havia estat furtant les seues coses i després venent-les. Després, Pau va decidir anar-se’n a un altre pis i, a conseqüència del litigi, mai més s’havien tornat a parlar i Clara no havia donat cap explicació sobre el perquè havia fet això. Aquest relat va fer que totes les meues sospites foren per a ell, ja que quadrava amb les cartes d’amenaça. Però no em volia precipitar, a més la seua coartada era ferma, pel fet que havia estat treballant en una tenda de vint-i-quatre hores durant tota la nit. Vaig decidir pensar-ho després perquè tenia una altra cita amb Cloe.
Aquesta vegada vam anar a sa casa on ens va oferir un aperitiu. Ens va explicar com havia conegut Clara, mentre ella estava treballant com a cambrera en un bar, perquè Clara sempre anava a la mateixa cafeteria i després de molt de temps conversant van fer-se molt amigues. Li vaig preguntar si sabia el que havia passat amb el germà de Clara, però em va assegurar que ni tan sols sabia que tenia un germà. També vam estar conversant sobre Mario, la seua parella amb qui no tenia molt bona relació, ja que parlava d’ell amb un to de fàstic. No vaig aconseguir absolutament res d’aquella conversa, així que vaig tornar a fixar-me en el germà. També estava el tema de l'església que havia oblidat absolutament.
Després de dinar vaig tornar a l'església amb tota la informació per veure si podia obtindre alguna cosa útil. Vaig estar unes dues hores assegut revisant tots els papers que tenia i tot el que m’havien dit. Estava a punt d'anar-me'n quan va tornar a aparéixer la netejadora i en aquest moment se'm va il·luminar el cap, ja havia aconseguit una gran pista. Vaig tornar a mirar els papers per a confirmar-ho, per si era una equivocació, però vaig tindre sort. Aquella dona era Júlia, la companya amb la qual havia tingut diverses baralles. Vaig decidir interceptar-la i anar directament al gra, preguntant-li per Clara. En quant vaig pronunciar el seu nom es va posar pàl·lida i s’en va anar corrent. Per sort no era molt ràpida i vaig agafar-la al cap de pocs segons. Per assegurar-me que no tornava a passar, la vaig portar a comissaria esperant que confessara. I així va ser, pensava que aquest malson s’havia acabat per fi quan va dir que era la remitent d’aquelles cartes, però el que em va contar a continuació em va fer dubtar de la seua culpabilitat.
