Per fi estava a Barcelona amb la meva mare, la trobava molt a faltar. A més durant aquests darrers mesos, havia estat parlant amb el Jaume molt sovint i havia estat molt còmoda amb ell, encara que l'havia trobat molt a faltar, ja que ell estava a París amb la seva família. Però dintre d'un parell de dies, ell vindria a Barcelona a passar el cap de setmana. Havia pensat un munt de coses que podríem fer, com per exemple anar a visitar el born, la sagrada família, anar de concert..., però la que més li agradava al Jaume és anar de calçotada amb la meva família. Ell pensa que els calçots són molt glamurosos, però quan realment els tasti veurà la realitat.
Per altra banda, la Inés estava una mica distant amb mi, feia molts dies que estàvem sense parlar i jo sentia que ja no era el mateix amb ella. Des que van tornar de les vacances, estava diferent, molt esquerpa, semblava que no volia saber res més de mi. No ho entenia.
******
El rellotge marcava les 6 del matí, em vaig despertar ràpidament, per poder anar a buscar el Jaume a temps. L’aeroport del Prat és bastant gran, així que vaig trigar uns minuts a trobar la porta per on sortiria ell. El que no m’esperava per res, era trobar-me al Gerard amb ell. Aquest noi sempre em sorprèn, mai me l’espero a cap lloc. -Hola, Jaume, per fi has arribat!-vaig exclamar.
-Hola, bonica, t’he trobat molt a faltar- va dir ell afectuosament.
-I jo. Per cert, hola, Gerard, no t'esperava aquí- vaig aclarir.
-Hola, Bet, jo tampoc esperava venir, però porto uns dies bastant durs a casa. Des que el Miquel viu a casa nostra, estic una mica incòmode, és tot molt diferent. Per això, en Jaume m’ha dit que podia vindre amb ell. És com una sorpresa per tu, però tranquils que no molestaré.- va dir aclucant l’ull com picar, sabent el que passaria.
-Que graciós ets germanet- va dir en Jaume agafant-li del clatell de broma.
-Doncs, anem, que vull aprofitar el temps, que arribarà el diumenge i no haurem fet res.
Vam baixar al pàrquing, vaig arrencar el cotxe i ens van dirigir a casa, per poder deixar totes les maletes i donar un tomb per Barcelona, ja que després tenia una sorpresa pel Jaume. Anar de calçotada amb els meus amics.
****
Ja a la masia de la calçotada, el Jaume i el Gerard estaven anorreats, no sabien que anava a passar. De sobte va entrar el Biel amb un cistell replet de calçots. El Jaume es va sorprendre molt, ja que no s'ho esperava per res.
Vam esperar una mica a què el Biel prepares els calçots, després d'uns minuts, ens vam anar a asseure a la taula i ens vam ficar mans a l'obra amb els calçots.
El Jaume i en Gerard es van quedar una estona mirant els calçots com pensatius, llavors en Jaume va preguntar: -Com se suposa que ens mengem això? Tots vam riure. Li vaig ensenyar al Jaume com es menjaven correctament, igual que va ensenyar el Carles al Gerard. Quan ja van saber com es menjaven, van començar a gaudir-ho. Va ser un menjar molt entretingut i graciós, em sentia realment feliç.
---
Després del dinar, a la tarda, vaig intentar anar a parlar amb la Inés, perquè portaven uns quants dies dolents respecte a la nostra amistat. Em semblava que no estàvem com abans i això no m'agradava. -Hola, com et va?- vaig preguntar. Ella em va mirar amb una cara de fàstic increïble. Semblava que li repulsava parlar amb mi -Doncs bé, quan la gent se'n recorda de mi.- ella em va contestar
-Però si jo me'n recordo de tu.- vaig exclamar indignada
-Com últimament no tens temps per mi- em va dir com trista
-Però si ets tu, la que últimament està més distant, que ja ni em parles i tampoc vols quedar- vaig aclarir.
-Home, perquè l'únic que fas quan quedem o parlem és parlar del Jaume. Ja no t'importa el que t'he de dir o el que vull dir. Només et centres en tu, la teva relació i els teus problemes. A mi em deixes de banda, no m’escoltes.- Va dir molt enfadada i se'n va anar ràpidament, sense mirar enrere. En aquell moment, vaig sentir que els meus ulls començaven a humitejar. Em vaig intentar empassar les ganes de plorar. Seguit vaig voler trobar al Jaume i al Gerard per anar a casa i poder estar més tranquil·la.
-----
A l'arribar a casa meva, el Jaume i jo vam anar a l’habitació. De mentre en Gerard es va quedar al jardí amb els meus dos gossos. A l'habitació en Jaume em va agafar el braç i em va mirar fixament. Jo crec que em va notar trista, deprimida… -Què et passa? Des de que has parlat amb la Inés estàs com apagada-va preguntar ell.
-No és res. Hem tingut una conversa una mica…-vaig dir.
-Però si sou amigues des de fa molts anys, segur que no ha sigut per tant- va explicar ell.
-Creus que soc una amiga dolenta?- vaig preguntar per sortir de dubtes.
-No és clar que no. Per què ho series?- va dir ell.
-És que la Inés m’ha dit coses molt dolentes abans i això m’ha fet reflexionar i pensar que potser són veritat, però no m'agradaria que ho fossin- vaig explicar plorant.
-Però maca. No pensis això. Des de que et conec m’has ajudat en tot i has intentat fer el bé per mi, encara que jo estigués distant. El que vull dir, que ets una noia magnífica que sempre vol el millor per la gent que l’envolta. No t’has de preocupar tant. Llavors el vaig mirar als ulls i ell em va abraçar per consolar-me. Realment, em sentia molt còmoda als seus braços.
---
Per desgràcia arribava el diumenge. He de dir que va fer un temps molt dolent, portava plovent tota la nit. Al matí, ells dos van anar amb el meu cotxe a comprar un parell de coses que necessitava el Gerard. Jo em vaig quedar tranquil·la a casa, ja que continuava pensant en la meva discussió amb la Inés, per això vaig decidir trucar-li perquè no em permetia estar més temps enfadada amb ella. Vam estar parlant un parell de minuts i em va dir que ho volia aclarir tot, així que va vindre a casa meva per parlar en persona més a gust.
Va passar mitja hora i va sonar el timbre. Vaig baixar per obrir i allà estava la Inés amb les nostres galetes preferides. Des de petites, sempre que estàvem tristes les compràvem, així que jo crec que ella va encertar molt en portar-les en aquell moment. -A veure Elisabet, jo sé que el Jaume t’agrada molt i que ets molt feliç amb ell, però com et vaig dir l’altre dia sento que des de que està ell en la teva vida, no estem tan unides. Sembla que ja no t'importi. -va explicar ella. Em va sorprendre molt que em digués Elisabet, perquè només m’anomenava així quan es passava amb l’alcohol. Llavors li vaig respondre: -Inés, és clar que m’importes. Som amigues des de fa un munt d’anys i per mi sempre seràs irreemplaçable. També haig d’admetre, que aquests últims mesos he estat bastant ficada amb la meva relació amb el Jaume, però això no significa que no estem unides. Si vols podem tornar aquells mesos on quedàvem tots els divendres? La Inés em va mirar rient-se i va contestar: -Però només amb la condició de que no estigues tan pendent del mòbil per parlar amb el Jaume quan quedem. Vaig riure i acceptar la promesa. De sobte el meu telèfon va començar a sonar. Em trucàvem. Vaig contestar i una veu molt dolça, em va explicar que el Jaume i el Gerard estaven a l'hospital, ja que havien tingut un accident molt greu amb cotxe.
Ràpidament, la Inés em va portar amb el seu cotxe fins a l’hospital. Va ser difícil entrar a l’habitació on es trobava el Jaume, ja que ell estava molt greu. Per altra banda, el Gerard que tenia un braç trencat i un parell de ferides, em va explicar el que havia passat. Resulta que ells anaven tranquil·lament i un camió es va creuar davant seu i va rebentar el cotxe. La Inés i jo ens vam quedar al·lucinant i estàvem molt preocupades. Finalment, em van deixar entrar per veure al Jaume. Es trobava en coma, va ser molt dur veure així i em vaig sentir molt malament. Vaig passar tota la nit amb ell i com aquella nit trista i en silenci vaig passar moltes més, ja que vaig prometre que mai em separaria d’ell.
