Llavors així va ser a tres quarts de deu, quan sortia de veure al meu pare del seu treball i tornava a l'apartament. Via metro, ja que no tenia cotxe i el meu pare no em podia portar fins que acabés la feina i seria molt tard per tornar.

Em disposava a comprar el bitllet de tren, però no aconseguia comprendre la màquina, pel fet que estava en francès. Vaig intentar preguntar a un treballador, però com que també parlava francès no m'entenien, era molt maleducat. Seguidament, vaig trucar a la Inés, ja que ella va donar unes classes de francès fa un parell d’anys. No va haver-hi forma, ella tampoc ho entenia. Després d'haver penjat a la Inés i d’estar una estona lluitant amb la màquina, se'm va apropar un noi molt alt i atractiu. Portava una bossa esportiva i parlava el meu idioma. Em vaig alegrar molt perquè ja m’estava frustrant i jo quan em frustro no treballo bé, m'entra el pànic.



Em va mirar als ulls i em va preguntar.

-Com et dius, necessites ajuda?

Jo li vaig contestar amb una veu neguitosa per la seva mirada intensa que m'observava:

-Emm, Elisabet, però em diuen Bet. Estaria bé, no soc d’aquí i no entenc bé l’idioma.

Ell va fer un petit somriure i va dir:

-D’acord, Lis, jo et puc ajudar. Per cert soc en Jaume.

Vaig pensar que el nom era molt maco i vaig respondre:

-Encantada de conèixer-te, gràcies per la teva ajuda.

-Adeu, Lis ja ens veurem.- em va dir amb un somriure molt bonic.

Al final, després de tants intents vaig aconseguir el meu bitllet i al cap de poca estona arribava a l’apartament.



***

En arribar a casa, ja cansada de tot el dia, vaig somriure, pensant amb l'ensopegament que havia tingut unes hores abans amb en Jaume. Més tard vaig fer una videotrucada amb en Carles i la Inés, els meus millors amics, però jo només pensava amb aquell somriure i els seus ulls penetrants.

***

Al despertar-me l'endemà, ja havia sortit el sol, el pare ja se n’havia anat a treballar per això vaig decidir anar a donar una volta.



Després d'haver donat un bon tomb pels Champs-Élysées i visitar bona part del centre d’aquesta bonica ciutat francesa, París, vaig decidir anar cap a casa.

En el camí vaig veure de lluny a dos nois. Un era ros i l’acompanyava un altre, de cabells castanys que era més baixet. De sobte va vindre cap a ells, aquell noi ros, d’ulls marrons del qual m’havia enamorat just ahir. Ràpidament, em vaig donar la volta per no ser vista. Després de caminar unes passes, una mà es va posar a la meva espatlla, em vaig girar i allà estava ell.

-Hola, Lis quina casualitat tornar-te a veure. Com estàs?.- va dir amb el seu somriure.

-Doncs, bé i tu?.- Li vaig preguntar amb una veu d’interessada.

-Doncs, ara cansat. Just em trobes que acabo de sortir de l’entrenament-. Va exclamar amb el seu accent ben marcat.

-A sí? A què jugues?, jo abans jugava a hoquei.- Li vaig explicar intrigada.

-Doncs jo jugo a Ruby.

“RingRingRing”, de sobte va començar a sonar el seu telèfon. Va fer un gest amb la mà fent-me entendre que esperés.

En acabar em va preguntar:

-Ara has de fer alguna cosa? Si tens temps lliure podem passar una estona junts.

Al principi em va semblar una mica estrany, però com que no tenia cap amic a la ciutat vaig acceptar. Seguidament, va anar ràpidament a avisar als seus amics, de què se n’anava amb mi. Per altra banda, jo estava rumiant sobre el lloc on aniríem.



***

El rellotge marcava les 4 del migdia i tots dos ens trobaven al museu del Louvre. Després d’una bona estona tombant, vam començar a estar cansats i ell em va portar a un restaurant típic francès anomenat “Bistro Pierre”, ja que en Jaume deia que era molt important que tastés el menjar del seu país. Vam gaudir d’un menjar espectacular i una bona companyia. Per cert, ara els plats francesos són els meus preferits.

En aquest poc temps ens vam conèixer millor i resulta que teníem moltes coses en comú.

Després de demanar el compte, vam sortir fora i resulta que estava plovent massa. Llavors em va saber greu per ell, ja que portava la bossa de l’entrenament a sobre, però ell no semblava preocupat sinó que va començar a riure amb aquell bell somriure.

-Ara què fem? On anem?- Li vaig preguntar.

Ell em va mirar, però no responia. Va agafar la meva mà i vam començar a córrer.

***

Ràpidament, estàvem a l’estació on va començar tot.

-Aquest lloc no et porta bons records? - va preguntar ell.

Així, que vaig començar a rumiar, què contestar-li, per no quedar com una inútil. M'intentava fer l’interessant, però de vegades no surt bé. Llavors vaig respondre:

-És clar, aquí ens vam conèixer.

-La veritat és que em vas arreglar el dia perquè vaig tindre una fogosa discussió amb ma mare - va explicar en Jaume.

Per no semblar molt indiscreta li vaig preguntar:


-Què et va passar?, si no t’hi importa parlar d’això.

-No és cap problema. Veuràs, ma mare es torna a casar, després que el meu pare hagi mort fa pocs mesos. A més, es veu que ho ha superat molt de pressa, com si ja no es recordés d'ell o no volgués tenir records de quan estàvem tots junts, el pare, la mare, el meu germà Gerard i jo.- va comentar amb la mandíbula premuda.

-La veritat que jo no he estat mai en aquesta mateixa situació, però em sembla comprensible el que dius, però ella també mereix ser feliç i si aquest home la fa feliç cap endavant- vaig dir intentant comprenent-ho i donant-li suport.

Vaig ficar la meva mà a la seva espatlla per fer-li sensació de confort

-Suposo que tens un punt de raó. Però el pitjor és que he d’anar amb acompanyant a la maleïda boda. - va exclamar ell.

-No tens ningú amb qui puguis anar?

-La veritat és que jo havia pensat en algú, però no sé què em dirà aquella persona- ell estava enrojolat.

Després d’això, es va posar un silenci en l’aire. Que cap dels dos semblava trencar-lo, però no era incòmoda, ja que amb ell era impossible sentir-se incòmode. Aquest silenci va trigar fins al final del meu trajecte.





***

A l’arribada de la meva parada ell va baixar amb mi per acompanyar-me a casa. Encara estava plovent, de seguida li vaig oferir passar, però va dir que no, que havia de tornar a casa. Llavors, ja va arribar l'estona dels acomiadaments.

-Doncs ja ens veurem… per cert, Lis, tu quan te'n vas?

-En dues setmanes. Així que ens podem veure més si vols. -vaig contestar.

Quan ens estaven acomiadant, se'm va començar a apropar per fer-me un petó a la galta, també es va apropar a la meva orella i em va xiuxiuejar:

-Ens veiem a la boda, ja et diré tots els detalls.

Se'n va anar corrents sota la gran tempesta que estava caient. Per altra banda, em vaig quedar sorpresa per aquesta confiança.