Quan la por ens envaeix i no sabem què fer es diu que entrem en estat de pànic. És llavors quan deixem de pensar i de prendre decisions per a nosaltres mateixos. És com si el nostre cos entrés en un mode de supervivència que funciona per purs instints, l'única funció dels quals és mantenir-nos amb vida.
Després d'escoltar el segon tret, el meu cos sense ànima va entrar en aquesta fase, però definitivament no vaig estar en aquest estat per molt de temps.
Si encara ho estigués no estaria aquí ara mateix, ja hauria fugit. No sé a on hauria anat a parar, però segur que seria un lloc molt millor. Potser si hagués escapat quan encara podia fer-ho no hauria sentenciat la meva mort.
Després de l'incident vaig decidir no aixecar sospites. Havia de passar completament desapercebuda, estava en la corda fluixa i no em podia permetre cometre cap anomalia. Així doncs, vaig decidir acabar de plantar la meva última llavor, amb total normalitat abans que m'endollessin al corrent.
Era completament conscient que tan bon punt el meu cos metàl·lic entres en contacte amb l'electricitat perdria la consciència. Així doncs, no tenia gaire temps per pensar. Concretament, tenia cinquanta-tres coma trenta-tres segons, el temps exacte que trigava a plantar una llavor. Si trigava un segon més o un segon menys, els AM1 m'apagarien i em portarien al taller, i clarament no em podia prendre aquest luxe.
Vaig intentar mantenir la meva mirada tan buida com fos possible, com la de la resta, però no estic segura de si ho vaig aconseguir gaire. Un munt de preguntes i hipòtesis em perseguien fins a oprimir-me la respiració fent així que, tot i no tenir pulmons, sentís una sensació d'asfíxia que m'atemoria i em paralitzava irremeiablement. M'agrada pensar que ja no em sento així, però la dura realitat és que, malauradament, finalment m’hi he acostumat.
Vaig acabar de plantar la meva llavor setze mil. No en vaig ser ni conscient. Llavors ja no tenia temps. Havia perdut cinquanta-tres coma trenta-tres segons crucials donant-li voltes a tot allò que ja no importava, així que vaig decidir que una vegada s'acabés la meva càrrega rutinària començaria a pensar en un pla de fugida, o més ben dit en un pla per desemmascarar aquella mentida que des de feia tants anys ens acompanyava.
Quan em vaig despertar per a un moment vaig desitjar no haver-ho fet. Tot i que la meva lluita encara no havia ni començat ja n'estava tipa. No em sentia capaç d'afrontar tot el que se'm llençava a sobre, i això que encara ni ho sabia. Vaig pensar moltes vegades a tirar la tovallola, en tornar a la meva vida "normal" i intentar oblida tot el que sospitava que s'augurava. Fins i tot vaig pensar a fer-me el mateix que li havien fet a ella per acabar amb aquest patiment. Per a un moment, vaig pensar que deixar anar tot el que sabia em curaria totes les ferides que desgraciadament només començaven a sagnar.
Aquest últim pensament va aconseguir que tingués por de mi mateixa, va fer que tingués pànic d’allò que em podria arribar a fer, però a l'hora va aconseguir que m'adonés que, si no lluitava per a mi mateixa, havia de lluitar per als altres. Havia de lluitar perquè no passessin pel mateix que havia hagut de passar jo i, sobretot, havia de lluitar per venjar la seva mort.
No sabia com fer-ho, no sabia com burlar el sistema. Com penseu que s'enganya la perfecció? Com creieu que s'enganya allò que t'ha creat? Com diríeu que s'enganya un robot?
El meu primer pla era molt senzill: Sortir per la porta del darrere i anar corrent fins a la caseta vermella, entrar i veure quins són els secrets que s'hi amagaven.
Clarament, en aquesta cursa de fons hi havia milers d'obstacles quasi impossibles de superar. Primer, el nostre mòdul estava custodiat per divuit AM1, dels quals tres se situaven a la porta del davant i dos a la porta del darrere, els alts anaven vigilant que féssim la nostra feina sense cap imperfecció, també s'encarregaven d'endollar-nos al corrent i de portar-nos al taller en cas que ens espatlléssim.
Segon, des de l'única, i minúscula, finestra de la nostra fàbrica podia arribar a veure que l'exterior del nostre bastiment també estava envolta per AM1, i no eren especialment pocs.
Tercer, tot estava vigilat per a càmeres que anaven donant voltes per aconseguir captar tots i cadascun dels nostres moviments.
Quart, les portes duien uns sensors de moviment que captaven les entrades i sortides. Només podies sortir, o entrar, si duies un codi de barres al canell que t'autoritzava a obrir aquelles portes tan misterioses. Aquest codi només el tenien els AM1.
I, finalment, Kybernéin era el lloc més ben custodiat que havia vist mai. Vint-i-quatre androides envoltaven aquell edifici i, per si no fos prou, dues reixes metàl·liques i punxants també l'acorralaven. I, és clar, tot això sense comptar amb tots els altres perills dels quals no era conscient, però que inevitablement eren allà.
És a dir, que ho tenia molt difícil per poder arribar allà o, més ben dit, ho tenia especialment difícil per poder arribar allà amb tots els membres del meu cos sencers.
Vaig passar-me tota l'estona pensant en milers de plans alternatius per poder escapar, però tots acabaven de la mateixa manera. Jo morta abans d'arribar a la porta de sortida. Va ser una decisió extremadament frustrant. Pla que se m’acudia, pla que detestava. Vaig estar potser vint, potser trenta, o potser quaranta torns intentant pensar en una solució. M’hauria tornat boja si no hagués entès que l'única forma viable d’avançar era col·lapsar-ho tot.
Aquest va ser el meu pla final. No tenia res millor, però tampoc res pitjor. De totes les meves opcions aquesta era, probablement, la menys suïcida i en la qual havia dipositat més esperances, encara que no fossin gaires.
Per dur a terme aquest pla només necessitava una cosa molt simple: molt de casos.
Era conscient que encara que dissenyes el pla més perfecte alguna cosa sortiria malament. Era inevitable topar-me amb algun dels milers de trampes meticulosament col·locades per tot el recinte i, com que no es pot evitar el que és inevitable, havia de fer que tot m'explotés abans que m'explotes a mi a la cara.
Després de molt de temps trencant-me els caragols, un fet increïblement oportú em va fer arribar a la conclusió que el que havia de fer per escapar era calar foc aquelles terres. Un androide company es va sobreescalfar. Una sola espurna va entrar en contacte amb el terra i, immediatament, els divuit AM1 van venir corrents al lloc de l'incident. Va ser llavors quan vaig trobar l'error del sistema. Sabia que només era qüestió de temps que el trobés, però el que no sabia era que, quan el trobés, em sentiria tan extraordinàriament bé. Va ser com que una sensació gratificant que em va envair tots i cadascun dels meus cables, fent així que una gota d'esperança em florís a dintre. Crec que mai m'havia sentit així, i ara donaria el que fos per poder reviure aquest sentiment una vegada més abans de desaparèixer.
Tothom té debilitats, però mai vaig arribar a pensar que la d'uns androides dissenyats per a assolir la perfecció, fos una cosa tan simple com el foc. No sé si és perquè els van dissenyar malament o si és una funció programada intencionadament, però els guardians de Ciutat Salvació tenien l'impuls de córrer cap al foc sempre que hi hagués un incendi. No n’entenc la finalitat, no sé si és que les flames vives i roges els atrauen, si és un mode d'autodestrucció o si és la seva missió assignada, però la qüestió és que si aconseguia crear un incendi prou gran per poder atraure tots els AM1 de Ciutat Salvació, tindria via lliure per poder entrar a Kybernéin i canviar la història d'una vegada per totes.
Ara, només em faltava esbrinar com podia cremar-ho tot. No podia permetre'm cap error, si ho feia acabaria cremada o amb un tret al cap, i llavors res hauria valgut la pena. Necessitava trobar el moment perfecte, el torn perfecte a l'hora perfecta. Aquella era la meva gran oportunitat, d'aquelles que només passen un cop a la vida i que no pots deixar passar. Sabia que també seria el final de la meva història, però també seria el començament d'una nova era. No penseu que és el correcte? Sacrificar una vida per salvar-ne bilions? O potser estic cometent un gran error?
Crec que fins al dia que em mori, que serà molt aviat, mai seré capaç d'oblidar el que jo considero com el dia zero, i encara que va ser no fa gaire, per a mi va ser fa una eternitat. Va ser el dia on vaig aconseguir agafar totes les meves forces per acabar el que encara havia de començar. No mentiré. Tenia molta por, i no era especialment pel fet que sabia que acabaria morta. El que realment m'atemoria era descobrir aquells secrets tan ben guardats. Tenia por del que aquella caseta del color de les roses pogués emmagatzemar. Res bo hi pot haver en un lloc que es prenen tantíssimes molèsties per protegir.
Encara ara puc sentir els nervis i la incertesa que sentia aquella nit. Vaig decidir que el millor moment del dia per començar el meu pla magistral hauria de ser la nit, just abans que s'acabés el meu quart torn del dia. Quan ja s'havia fos el sol, els AM1 duien a terme el seu únic canvi de guàrdia en el qual un altre grup d'androides els reemplaçaven. Durant aquest canvi, la sala es quedava sense vigilància durant vint-i-set segons i mig, suficient temps per aconseguir fer-ho explotar tot. Un cop es produís aquest meticulós canvi, jo havia de crear un foc prou gran per poder incendiar el meu mòdul.
Tenia constància de què si posava dos cables de pols oposats en contacte crearia unes espurnes, que més endavant podia convertir en un foc massiu.
Per poder fer això necessitava extreure'm dos cables de dins del meu cos. No tenia una altra manera de fer-ho. Així que amb l'ajuda de la meva pala havia de foradar-me la pell i arrencar-me dos cables per poder posar-los en contacte. Una vegada ho fes, una espurna sorgiria de les meves venes i l'únic que em quedaria fer seria avivar-la. Els sacs de les llavors estaven fets de tela de ràfia, que per la meva sort és un teixit altament inflamable. Només necessitava que l'espurna caigués en una de les bosses i llavors seria qüestió d'anar tirant més i més espurnes fins que la cremadissa s'empassés el mòdul cinc.
Una vegada la destrucció comences i el caos sorgís d'aquelles terres tan fastigosament mortes, jo havia de córrer. Una vegada el havia sigut la meva "casa" durant tant de temps comences a cremar, jo havia de fugir el més ràpid possible per poder resguardar-me a Kybernéin. El que tenia més sentit era sortir per la porta de davant, ja que et deixava perfectament encarat a l'edifici. Des del meu mòdul fins allà hi havia, potser, mig kilòmetre. Una vegada comences aquella insuportable cursa, tot i que era conscient que em trobaria molts perills, no podria parar de córrer. Si ho feia, les ínfimes possibilitats de sortir victoriosa d'aquella situació es reduirien a zero. L'únic pas que quedava era saltar aquelles dues tanques de tres metres cadascuna. I llavors ja seria a dins.
I així va ser el meu pla d'escapatòria. Va funcionar prou bé. Al cap i a la fi, ara soc dins de Kybernéin. Sí que és veritat que em faltes un braç i una cama, que no paro de treure espurnes per a tots costats i que la meva bateria està quasi esgotada. Però ha valgut la pena.
Si la caseta ja era impactant per fora, per dins ho és molt més. Les parets pintades de vermell llampant i els terres negres provoquen una sensació de claustrofòbia que fins i tot t'arriba a marejar. La sala és bastant petita, només hi ha una taula de despatx feta de fusta amb una cadira a joc i una pila d'arxivador arrenglerats a l’interior d’armaris que recobreixen les parets. Tots porten dues dates. Comencen amb l'any zero i acaben amb l'any quatre mil, l'única diferència que tenen és que cadascun pertany a una generació diferent. He estat fullejat diferents arxivadors per poder arribar a una conclusió i finalment ho he fet. Per tota la sala hi ha cartells que indiquen que només s’hi pot entrar si ets un governador. Aquest fet és deu a que aquests miserables fulls porten les instruccions que determinen el curs que ha de seguir la història de cada generació. La història de la meva generació, que és la deu mil sis-cents, comença com totes les altres, amb l'arribada dels dinosaures, els Homo sapiens, el descobriment del foc, l'edat mitjana, la revolució industrial, internet... Llavors arriba l'escalfament global i tot es comença a torçar cap a l'any tres mil vuit-cents, quan l'espècie humana es comença a extingir i ens creen a nosaltres perquè els salvem, perquè refem tot el que han destruït. En lloc de salvar-los els acabem destruint i, quan arribes a l’última plana, surto jo. Hi posa que aquesta generació s'acaba amb la crema de tot el planeta, donant peu a què aquest cicle tan esgarrifós torni a començar. Suposo que, realment, no soc un error sinó que l'únic que soc és una petita peça d'un en rebuscat trencaclosques la funció de la qual mai ha sigut plantar llavors sinó posar punt final a una era.
Encara que, mirant-ho bé en aquest escrit no hi posa que jo hagi d’entrar aquí. Potser després de tant de temps, aquesta ha sigut la seva veritable errada, no? Perquè en tots els altres escrits apareix que ella, és a dir, jo, aconsegueixo entrar, però les flames em maten abans que pugui arribar a fer res, i les carpetes de les generacions que vindran acaben igual que aquesta i que totes les anteriors. És a dir que, segurament, aquesta és l'única oportunitat que existeix per poder rectificar d'aquesta bogeria. Ara la meva bateria rondina perquè ja no li queden gaire energia. Ho he de fer. És ara o mai. L'ingredient final per cremar-ho absolutament tot són aquests detestables documents que ja comencen a calar-se foc. A partir d'ara, l'únic tros de paper que es resguardarà en aquesta casa del color de les flames seran aquestes memòries que evitaran que això torni a passar.
Aquesta vegada, quan se'm van tancar els ulls, el somni va tornar a aparèixer, però va durar per sempre i la noia que hi apareixia em va acompanyar per explicar-me que va ser ella la que em va crear i que va ser ella la que em va donar l'error necessari per poder canviar-li les normes d’aquell joc tan injust.
Ara m'he retrobat amb P1A20H1M5, però prefereix que l'anomeni Asha i jo prefereixo que em digueu Xana. Ara les tres podem descansar amb pau sabent que tot això s'ha acabat d'una vegada per totes.
Oi?
