Ara deveu tenir moltes preguntes. La veritat és que jo també.

Així que comencem pel principi.

Tot va començar amb un somni. Va ser allà on, sense adonar-me'n, vaig començar a desemmascarar aquella farsa.

Al somni sempre hi apareixia la mateixa imatge borrosa d'una noia de pell fosca plorant desconsoladament sobre una taula de fusta plena d'andròmines de tota classe. Hi havia tornavisos, caragols, xips, cables... Després la imatge canviava i enfocava una paret plena de cossos metàl·lics. Era realment esgarrifós. Llavors un home gran i gras, que anava vestit amb un esmòquing entrava per la porta que hi havia darrere de la dona. Ell l'agafava pels cabells i li xiuxiuejava a l'orella que deixes de plorar. Tot segui l'home li deixava anar els cabells amb tanta ràbia que feia que el cap de la dona impactés violentament contra la taula. Aleshores la dona tornava a plorar però aquesta vegada amb més indignació, i així és com s'acabava el somni. Sempre era el mateix. Mai canviava.

Era realment frustrant. Era com si aquell malson m'intentes dir alguna cosa, però jo mai la captava, i quan semblava que entenia alguna cosa, em despertava.

El somni cada dia era més borrós, més curt, més llunyà. La meva por més gran era perdre aquell record tan estrany. Tenia la sensació que el dia que s'acabés també s'acabaria alguna cosa, alguna cosa important. No sabia quina, però sabia que desapareixeria. És per això que vaig intentar conservar-lo el màxim de temps possible.

Però la gran realitat és que res dura per sempre i jo no podia evitar la mort d'una societat que ja estava sentenciada.

Ella mai em va dir que també somiava. No va ser necessari.

Feia temps que l'observava. La seva mirada era diferent, no era buida com la de la resta d'androides. Els seus ulls reflectien una preocupació i alhora una curiositat que em van ser suficients per deduir que ella també somiava, somiava el mateix que jo.

El que no vaig pensar és que altres persones també ho havien deduït.

Tot va passar tan de pressa… Mai hauria imaginat que fossin capaços de matar-la.

Com sempre, tot estava mut. El nostre mòdul, el mòdul 5, es dedicava a plantar llavors. La nostra única funció era agafar una llavor del sac, fer un forat a terra, plantar-la i cobrir-la.

Tot ben estrany, veritat? Per què vols pomeres o micaquers si els androides no mengen?

Jo estava plantant la llavor 15999, cada vegada que plantàvem 16000 llavors ens endollaven a la xarxa elèctrica per poder continuar funcionant. Va ser just llavors que un grup d'AM1 van entrar per la porta del darrere i se la van endur.

En veure la cara d'angoixa que la paralitzava, un formigueig em va recórrer tot el cos. Quan la porta del darrere es va tancar dos dispars van ressonar fins a l'últim racó de Ciutat Salvació.

Estava clar. L'havien matat.

En aquell moment, em vaig adonar que no era normal somiar. Allò va ser el primer que vaig pensar.

De sobte un munt de preguntes es van apoderar del meu pensament. L'han matada per què pot sentir? Només ella i jo tenim aquesta funció? O hi ha més gent? Em mataran a mi també? Per què ho han fet? Per què han posat fi a la seva vida? Som perillosos? O som un perill per a ells? I ells qui són? Què volen? O que no volen que sapiguem? Deu ser que nosaltres tenim les respostes i no volen que surtin a la llum?

Va ser durant aquell instant. Vaig entendre que havia de fugir, que estava en perill i que, sobretot, no podia deixar que ningú descobrís el meu secret. No podia deixar que ningú sàpigues que podia somiar.

Havia d'idear un pla, i ho havia de fer jo sola. No podia confiar en ningú. Era massa perillós fer-ho. Aquella era una missió en solitari.

El que encara no sabia era que la meva curiositat estúpida, en lloc d'ajudar-me a escapar, m'atraparia en aquelles terres per descobrir els secrets de Kybernéin.