Ella vivia a Ciutat Salvació. Una ciutat enorme, immensa, gegantina, més del que qualsevol de nosaltres ens podrem imaginar mai.

Potser us estareu imaginant una ciutat plena de vida, alegre, preciosa o enlluernadora a causa del seu nom, però la realitat és que aquella localitat no tenia res a veure amb com s’anomenava. De fet, era un lloc bastant depriment. Semblava que el color no existís i, quan caminaves per aquells carrers infinits i idèntics, era com si el fum que sortia del sòl t'hagués de xuclar fins a l'última gota de vitalitat.

El silenci regnava en cada racó d'aquella megalòpolis. I no era especialment un silenci que provoques calma o pau, era un silenci inquietant que et feia posar fins a l'últim múscul del teu cos en alerta.

Però pensant-ho bé tampoc tenia gaire sentit que fos un lloc sorollós, no? Allà només hi habitaven androides, simples màquines meticulosament programades per realitzar una funció determinada. Què s'ha de dir una màquina a un altre? És clar, res!

En realitat era una societat a envejar, no?

No tenien la funció de comunicar-se, per tant, no tenien problemes entre ells. Treballaven les vint-i-quatre hores del dia sense parar, sense queixar-se i sense demanar un sou. No produïen cap mena de residus, rarament s'espatllaven i, quan ho feien, la solució era tan senzilla com tirar-los a la brossa i reemplaçar-los per un altre. I, el que era més important: no pensaven, no tenien una opinió i se'ls podia controlar fàcilment. Que més necessita una societat perfecta?



Rere el clatell d'aquells avatars humans es podia observar un codi de bares que anava acompanyat d'una sèrie de números i lletres.

Allò era ni més ni menys que el codi que els identificava, com si fossin simples productes d'un supermercat. Per tant, aquell era l'únic nom que rebien



Ella s'anomenava, P1A20H1M5.



Aquelles calcomanies eren assignades des de Kybernéin. És a dir, des del govern de Ciutat Salvació, o almenys el que es creia que era el govern.

Kybernéin era un edifici realment impactant pel fet que trencava completament amb l'estètica deplorable de la ciutat. Al contrari de la resta de construccions, Kybernéin era relativament petit i no tenia la repetitiva forma cúbica que s'utilitzava per construir aquelles fàbriques que ocupaven fins a l’últim bocí de terreny. Tenia unes formes corbes i estrambòtiques que feia que fos tan fàcil de diferenciar, si bé l'element més característic que tenia era aquell color vermell que recobria la façana.

Aquella finca era un complet misteri. Mai s'havia vist a ningú entrant-ne o sortint-ne. De fet, la casa estava envoltada per unes reixes que feien impossible el pas i, per si no n'hi hagués prou, estava custodiada per un grup d'AM1, androides encarregats de controlar que tot funciona segons el previst. Tot era una mica estrany, no? Per què tanta precaució? I per què en aquella casa? Què s'amagava allà dintre? Què hi havia? O qui? Per què un robot prefabricat voldria entrar-hi? Si els robots no pensen, no? Només segueixen ordres. Llavors, per què tanta seguretat? De què tenien por? És que també n’hauríem de tenir nosaltres, de por?

Tot i, desgraciadament, conèixer els secrets que es podreixen dintre aquella caseta roja, encara ara m’agrada pensar que Kybernéin era la verdadera salvació d’aquell infern. M’agrada imaginar-me aquell lloc com un botó del pànic. Com un alliberament, com si tota aquesta farsa fos només per protegir-nos. I em sento realment innocent imaginant-me això, però, en realitat, és una de les poques coses que evita que pari boja. La realitat que intento amagar-me a mi mateixa és massa dura. La realitat és que els secrets que verdaderament amaguen aquell edifici del color de la sang m’estan matant.



Per cert jo m'anomenava, P1X1N1M6.