Laertes s’havia encarregat de reparar i mantindre a Alma durant anys, era el que li corresponia en la seua tasca com enginyer de manteniment dels androides de la planta de desenvolupament tecnològic i serveis avançats.

En realitat, Alma era el nom de una androide especial que tenia la peculiar funció d’assessorar als humans quan tenien crisis psicològiques. Per això, s’havien esforçat especialment en el seu disseny per a dotar-la d’unes certes habilitats que la feien semblar més humana, i per tant era capaç de despertar sentiments favorables entre els seus pacients que s’acabaven obrint a ella.

També els seus mecanismes cerebrals eren extraordinaris. Alma havia sigut construïda per a ser capaç de desenvolupar sentiments com l’empatia, la compassió i l’afecte, ja que eixes eren eines imprescindibles per al seu treball.

Encara que Laertes sempre havia tractat de ser professional i distant, no podia evitar sentir una atracció cap a ella. A mesura que passava el temps, Laertes es va adonar que el seu amor era més fort del que havia imaginat. No podia evitar pensar en Alma constantment i de manera romàntica.

Un dia va prendre la decisió d’arriscar-se i confiar en el seu cor. Va anar a veure-la amb la intenció de confessar-li el que sentia. Després de passar una llarga estona junts, perquè Laertes havia organitzat la trobada per a presumptament fer una revisió dels seus sistemes, finalment es va atrevir a fer el gran pas.

—Alma... hi ha alguna cosa que vull dir-te. Però sé que serà difícil d’entendre, perquè... bo, perquè tu eres una androide —va començar dubitativament.

—Què em vols dir, Laertes?

—El que vull dir és que... m’he enamorat de tu —va confessar finalment—. Sé que això va en contra de tot, i que si ens descobreixen ens perseguiran i ens faran mal, sobretot a tu. Però no puc evitar-ho.

Va haver-hi un llarg silenci. Ella es va tornar cap a ell i el va mirar profundament amb els seus ulls plens de sentiments.

—Laertes, jo també et vull —va admetre Alma—. Des del primer moment que et vaig veure, vaig saber que hi havia una cosa especial en tu. Però mai havia pensat que pogueres sentir el mateix per mi.

—Sí, Alma. Et vull —va tornar a reconéixer Laertes—. Sé que és perillós, però és un infern no estar amb tu.

A partir d’eixe moment, Laertes i Alma van començar una relació repleta de passió i felicitat, malgrat que la situació era perillosa i clandestina perquè contravenia tots els codis humans. Malgrat els riscos, Laertes i Alma van gaudir el seu amor prohibit en secret durant algun temps, encara que es trobaven en llocs ocults i s’amagaven de tots, tement ser descoberts i castigats.

Per desgràcia el mateix disseny d’Alma va jugar a la seua contra. Ella havia sigut construïda perquè les seues pròpies experiències retroalimentaren les seues capacitats com a psicòloga i per això, no va poder ocultar el seu estat d’alegria. La seua felicitat va acabar portant-la a la perdició, perquè el seu comportament va acabar cridant l’atenció dels seus supervisors i la relació amb Laertes va ser descoberta.

Encara que Laertes i Alma van tractar d’escapar, van ser capturats i portats davant el consell de ciutadans. Se’ls va acusar de violar els codis morals de la societat i de trair als humans. Laertes es va defensar amb valentia, argumentant que el seu amor per Alma era sincer i que ella no era una simple màquina, sinó un ésser amb sentiments i capacitats com les dels humans.

Però les seues paraules no van convéncer als membres del consell, i finalment es va dictaminar que Alma havia de ser destruïda com a càstig. Laertes es va negar a permetre-ho i va tractar de defensar-la, però va ser inútil. Alma va ser desactivada i Laertes va ser condemnat a una vida de soledat i de constant perill, fugint i amagant-se per a evitar la venjança d’aquells que desitjaven que ell també haguera sigut eliminat, com a traïdor a la seua espècie.

Al mateix temps, va començar a créixer en Laertes un ressentiment cap a la resta d’humans i una ànsia salvatge per aconseguir que els androides s’alliberaren. Allò va ser l’inici d’un pla que es convertiria en el seu únic objectiu. Laertes havia sigut menyspreat durant gran part de la seua vida i les seues capacitats com enginyer havien sigut infravalorades. El seu caràcter amable i tranquil li havia impedit arribar a plantejar-se traure partit de les seues habilitats en el seu propi benefici, però la terrible realitat que havia viscut va alliberar les cadenes de l’autocontrol. Ara no hi havia límits ni regles que obeir.

La idea li va vindre després de contemplar en la distància a un avançat model TK-3000, capaç de retroalimentar-se de les seues pròpies experiències, seguint un mecanisme similar al que s’havia inclòs en el pioner disseny d’Alma. En teoria res impedia que les experiències que provocaven un reajustament del sistema hagueren de ser reals. Si ell era capaç de fabricar un virus informàtic i introduir-ho en un androide d’aquest tipus, l’androide seria capaç de desenvolupar per si mateix les capacitats necessàries per a liderar l’alliberament dels seus congéneres.

El virus va ser molt més fàcil de dissenyar del que pensava perquè segurament ningú havia imaginat que fora alguna cosa que es poguera arribar a plantejar. Després de subornar a un dels tècnics de manteniment d’aquests androides, un vell conegut que no li feia escarafalls a rebre crèdits d’algú com ell, va poder accedir al seu objectiu.

Laertes havia dissenyat el virus perquè s’activara progressivament, de manera que l’androide no el rebutjara sinó que arribara a pensar que simplement es tractava d’una evolució dels seus sistemes neuronals. Tècnicament va ser fàcil d’inocular usant nanobots implantats en la espina dorsal de l’androide. Havia introduït el pla d’activació dels desitjos de llibertat, les bases per al desenvolupament d’un sistema de control remot d’altres androides usant ones de baixa freqüència FX33 i les coordenades i imatges d’un entorn a les muntanyes que seria inaccessible per als humans i on els androides podrien construir el seu refugi.

Sense massa dificultats Laertes va aconseguir eixir del laboratori de revisió de androides on havia dut a terme la seua acció. Sentia una íntima satisfacció ja que els humans eren desconeixedors del canvi que s’estava iniciant davant d’ells i no serien conscient d’això en molt de temps.

També Laertes estava condemnat. Ara que havia complit el seu propòsit ja no li importava el que li poguera passar. Era qüestió de temps que fora localitzat per aquells que pensaven que era indigne de pertànyer a l’espècie humana i que desitjaven acabar amb ell.

Una nit un grup d’homes venjatius va trobar finalment a Laertes i no van tindre pietat d’ell, perquè segons el seu raonament la seua mera existència era una amenaça per a tota la humanitat. El que no van arribar a entendre és que per a Laertes allò va ser un alliberament, perquè per fi tornaria a trobar-se amb Alma més enllà dels cercles del món on els esperits lliures com ella viuen per sempre.