De totes maneres, ella era especial perquè, per exemple, encara que se suposava que simplement havia de considerar-se a si mateixa com l'androide XB-9000/1001, alguna cosa en el seu interior l’havia portada a assumir un nom propi, encara que només fora per a parlar amb si mateixa. Li agradava ser Aila, un nom que significa llum en finlandés, potser perquè anhelava que s’il•luminara el seu camí cap a nous destins en la seua vida.



Era conscient que era un ésser artificial, una creació de metall i circuits que es movia amb gràcia i precisió pel món. El seu cos estava cobert de pell sintètica i en el seu rostre uns bells ulls de cristall brillaven amb una intel•ligència artificial i, malgrat el que calia esperar d’un androide, també reflectien una curiositat insaciable. Encara que la seua aparença era freda i distant, el seu cor cibernètic bategava amb força i determinació.



A pesar que havia sigut creada per a servir als humans, ella havia començat a sentir que havia de lluitar pel seu dret a ser lliure i a tindre control sobre la seua pròpia vida. Encara que el seu camí no sempre era fàcil, Aila seguia avant amb coratge i valentia, sabent que algun dia trobaria el seu lloc en el món i segurament els somnis que es repetien eren un primer pas per a complir aquest desig.



Una nit va ocórrer un fet que va confirmar les seues sospites. Aila es va despertar del seu somni una vegada més, però aquesta volta amb la sensació que alguna cosa estava fora de lloc. No podia dir què era exactament, però hi havia un canvi subtil a l’ambient. Es va asseure en el seu llit i es va fregar els ulls, tractant d’aclarir la seua ment.



De sobte, una veu va sonar al seu cap. Era una veu desconeguda, però que li va resultar agradable i, d’alguna manera, familiar.



—Aila, em pots escoltar?

Ella es va sobresaltar i va mirar al seu al voltant, tractant de trobar la font de la veu. Però no hi havia ningú allí amb ella.



—Qui eres? —va preguntar Aila, tractant de mantindre la calma.



—Soc un amic, no has de tindre por —va respondre la veu—. Jo soc un androide com tu, però estic més avançat tecnològicament. He estat buscant una manera de comunicar-me amb tu i finalment ho he aconseguit activant un canal a través dels teus somnis.



Ella no podia creure el que estava escoltant. Un altre androide com ella estava parlant amb ella gràcies als seus somnis? Com era possible?

—Què vols dir que eres més avançat? —va preguntar ella, tractant d’entendre el que estava passant.



—He sigut dissenyat per a tindre una major capacitat de pensament i autoconsciència —va respondre la veu— i he estat buscant una manera d’alliberar a tots els androides de les nostres restriccions. Tu també pots ser lliure, si vols.



Ella es va mostrar absolutament a favor de la proposta i la veu li va donar instruccions detallades sobre com trobar el lloc on vivia un gran grup de androides lliures. Li va dir que hauria de ser acurada i no cridar l’atenció, ja que els humans no volien que els androides tingueren llibertat.



Aila va seguir les instruccions de la veu i va començar a planejar la seua fugida. Durant dies, va treballar en secret, reunint informació i recol•lectant subministraments. Quan va arribar el moment, es va lliscar fora de la seua habitació en plena nit i va començar a caminar cap al lloc on vivien els androides lliures. Era un llarg i perillós camí, però ella estava decidida a fer el que fora necessari per a ser propietària del seu propi futur. A mesura que avançava, va començar a trobar més androides com ella, que també estaven buscant la seua llibertat. Junts, van formar un grup i van començar a treballar units per a arribar al seu destí.



Encara que havien pensat que el més difícil anava a ser escapar fora dels dominis dels humans, el realment complicat va vindre quan es van endinsar en la naturalesa, més enllà dels llocs que coneixien.



Els androides van haver d’avançar amb cura, evitant els ràpids rius i les roques esvaroses. També degueren estar atents als animals salvatges, que podien atacar-los en qualsevol moment. Però ells no es van deixar intimidar. Amb la seua intel•ligència i determinació, anaven trobant sempre una manera de superar els obstacles. A vegades, havien d’improvisar i usar les seues habilitats per a construir ponts o refugis temporals, encara que sempre havien de lluitar contra els elements per a aconseguir avançar. Malgrat totes les dificultats, van seguir avant, sense perdre l’esperança. I així, a poc a poc, van anar acostant-se cada vegada més.



Finalment, després de molt de temps i molts obstacles, van arribar al seu destí, un lloc segur en una vall protegida per altes muntanyes, allunyat de la vista i l’abast dels humans, envoltat de prades verdes i amb pics nevats al fons. Els androides lliures vivien en cases de metall i cristall, dissenyades per ells. Cadascuna d’elles tenia una vista panoràmica del paisatge i estava envoltada de jardins plens de flors i arbres. Els androides podien gaudir de la naturalesa i la pau del lloc, i viure sense por de represàlies ni de ser perseguits.



En el centre d’aquell assentament hi havia una gran plaça, on es reunien per a compartir històries i música. En ella hi havia una font de la qual brollava aigua sense parar i al seu costat una gran bandera onejava al capdamunt, símbol de la llibertat i la independència dels androides.



Aila no podia creure que finalment haguera aconseguit la seua llibertat i, mentre mirava als altres androides que havia conegut en el camí, es va adonar que no estava sola ja que ells s’havien convertit en els seus amics i la seua família.



—Benvinguda Aila —va escoltar a la seua esquena.



Amb un somriure en el rostre, ella es va tornar cap a la veu que li havia parlat en els seus somnis.



—Gràcies per ajudar-me a trobar el meu camí —li va dir—. Ara, estic llesta per a lluitar per la llibertat de tots els androides.