Capítol III: Un joglar per al Rei

El matí era clar i llampant. L'ambient era fred i humit i plena de l’olor de la terra fresca. Aquesta pau natural va ser interrompuda per l'arribada de Constantí al país on els exèrcits de Lançalot s'havien establert.

Era ben conegut que el regne del rei Galeny, gran enemic del Rei Artús, no l’acolliria. Galeny, en saber del conflicte entre Artús i Lançalot, no dubtà a donar-li tot el seu suport al darrer: des de tropes, armes, subministraments i, fins i tot, recer. Dies després de l'última gran batalla, el poble estava tranquil i serè, els habitants exercien els seus oficis, i la ciutat s’omplia de vida i d’activitat: carrers plens, camins creuats per rectors, trobadors, comerciants, ferrers, terrissaires, carnissers, pagesos, i sastres. Una carrossa passava pel camí, conduïda per un vell arrugat.

—Escolti, bon home— digué Constantí—Sap vostè on es troba el cavaller Lançalot?

El vell se'l mirà desconfiadament i contestà:

—És a la fortalesa al costat del campanar, el castell del governador.

Constantí va afanyar-se i es dirigí cap al castell. Situat en un petit cim, central, que sobresortia de la resta del poblat, donant una arquitectura i aparença d'altura i poder. Constantí va pujar amb Llamp els camins que portaven al castell, gran amb cinc torres de defensa i una més llarga, d'homenatge. En arribar a la porta, dos guàrdies el van aturar i li van preguntar quina era la seva intenció. Constantí respongué:

—He vingut a veure el cavaller Lançalot, protegit del rei Galeny; deixeu-me passar, he de fer-li una proposició important en nom del rei de Bretanya, Artús.

—Ho sento, cavaller, el teu missatge no podrà ser entregat. El rei ha manat explícitament que no hi passi cap persona. Constantí, en veure la impossibilitat, va prendre la decisió desesperada. Agafà les regnes de Llamp violentament i cavalcà amb ferocitat cap a l'interior del pati d'armes emportant-se pel camí tots els guàrdies, que, trepitjats per la potència del cavall, van cridar:

—Intrús, deteniu-lo!

Una colla de guàrdies va tractar d'envoltar el genet, però la velocitat de l'equí només era comparable a les fletxes llançades des de les torres, que van ferir-lo lleugerament. Va entrar per la porta de la torre cerimonial, va emportar-se per endavant tot el que va trobar pel camí de manera violenta: servents reials, taules per als banquets, armes en l'armeria, quadres i joies... fins que arribà a les portes de la sala reial, que amb un estrepitós cop de porta va obrir.



La sala era àmplia i grandiloqüent, bellament decorada amb quadres reials, catifes de pell d'allò més exquisides, mapes dels poblats del voltant, finestres amb vitralls de colors, joies, i en el centre, un tron on jeia el rei Galeny, acompanyat per una vintena de servents, deu barons i ducs, i la seva mà dreta, el cavaller Lançalot, comandant suprem de les forces armades del país. Enmig de l'escena, Constantí va irrompre muntat d'èpiques formes al seu fidel cavall: Rei Galeny, tinc un missatge per a tu!

De cop i volta, aproximadament uns cent guàrdies arribaren al saló absolutament exhausts després de la corredissa que havien fet per mig castell. A l'uníson, van apuntar totes les seves alabardes al cap d'en Constantí, protegit per l'anonimat en aquell moment del casc amb la cel·lada abaixada:

—A la meva ordre, doneu mort a aquest imprudent...—digué el líder— Ara!

—Prou! —va exclamar fent-se notar en tota la sala el desconcertat rei— Vull sentir que proposa aquest agosarat cavaller.



Els guàrdies van baixar les seves armes, i tots en la sala es van disposar a sentir a tan valent desgraciat que havia tingut la gosadia d'interrompre per la força al saló reial.



—He vingut, en qualitat de cavaller súbdit del rei Artús de Bretanya a desafiar el cavaller Lançalot, vil traïdor al legítim rei. Si la vostra noblesa encara corre per la vostra sang, acceptareu la justa de cavalleria que us suggereixo.



—No soc ja súbdit del rei Artús, però sí un cavaller, i com a tal faré preservar el meu honor. Si un atrotinat cavaller com tu, gosa desafiar-me acceptaré el desafiament sense cap mirament.—Va afirmar Lançalot.



—I què guanyo jo?— Va preguntar el Rei Galeny

—Heus aquí la meva proposició—digué Constantí— si guanyo, donareu llibertat al rei Artús, i si perdo aconseguireu el més grandiós dels trofeus de guerra. En aquell instant, desenfunda l'Excàlibur i l'alçà. La bella espasa era brillant i resplendia una brillantor fins a cert punt mística. En veure-la, tota la sala es va exclamar i impressionar davant la llegendària arma.



El rei, amb un to tremolós tractant d'evitar els nervis i la il·lusió del premi, va acceptar. El duel se celebraria al dia següent a la plaça del poble. L'ordre reial ja estava manada: els funcionaris ja estaven mans a l'obra per construir l'escenari.



L'endemà, el dia s'aixecava llampant i viu, sabedor d'un gran esdeveniment. La multitud es va anar apropant a la pista, des de burgesos a pagesos, les grades eren plenes a rebossar. El rei i els seus barons van arribar, donant indici del començament de la contesa.

Constantí ja estava llest. No havia tingut temps de preparar-se gaire: la seva armadura encara estava bruta, abonyegada i mig malmesa pel combat anterior. A penes tenia nocions de combat a cavall i mai empunyà un llança. L'arma, de quatre metres de llarg, li semblava tosca i incòmoda. Llamp ja estava preparat i van sortir a la pista per saludar al públic.

Per l'altra banda, Lançalot lluïa una brillant i imponent armadura, i el seu cavall, gran i forçut, imposava el respecte de tots. Entre música i clamors del públic, que, per una banda, aclamaven el llegendari Lançalot, i per l’altra s'intrigaven pel misteriós cavaller atrotinat, els contrincants es van posar a les marques de sortida.

Els crits i les trompetes van cessar per donar pas a la prèdica de l'herald, qui recità les normes del torneig. La llei era senzilla: qui caigués primer del cavall, perdia. Quan aquest es retirà, es donà principi al combat. Els genets van manar als seus cavalls que cavalquessin el més ràpid possible. La diferència era evident, Constantí era més ràpid, però Lançalot estava més reforçat. Tots dos s'apuntaren amb les seves llances, però Constantí, amb els seus constants moviments matussers, va fer un mal gest que li va fer deixar d'apuntar al cos del rival. En una mil·lèsima de segon, un brutal so va esclatar, i Constantí va sortir volant del cavall, per ser acompanyat al moment per Lançalot, qui caigué segon després del xoc... Quan Constantí, ben desorientat, es va girar per veure la situació, tement el pitjor, veié que el seu rival jeia al terra desconcertat. Es veu que la perduda direcció de la llança de Constantí, no va tocar el cos de Lançalot, però va enredar l'arnés de la muntura, fent-lo caure.



—Ateses les circumstàncies del xoc, el combat queda en empat; per tant, s’ha de repet...



—Res de més combats! —Va interrompre a l'herald el rei Galeny— El cavaller atrotinat ha caigut primer, tenim un clar guanyador.



—Meu senyor, les normes indiquen clarament que la justa s'ha de repetir ja que tots dos han caigut.



—Goses portar-me la contrària súbdit?

L'herald, temerós de la seva vida, va donar la raó al rei, però un baró de la cort, el senyor feudal Bertran, parent llunyà del rei Artús, qui no dissimulava simpaties pel regne de Bretanya i el seu rei, va protestar ja que no toleraria que la llegendària arma acabés en mans d'un rei com Galeny.



—Majestat, a totes llums, les normes indiquen que el torneig s'ha de repetir.



—Bertran, les teves protestes no cessen mai, tens a tota la cort en contra teva, de veritat val la pena aquesta disputa?

—Oh, rei Galeny, aquesta és l'última de les línies vermelles que us puc deixar creuar; que potser no recordeu que aquest regne pertanyia al rei Artús abans que vostra avarícia el seccionés? L'empresonament injust que li feu no és tolerable i menys encara que una espasa tan llegendària acabi en mans impures. A partir d'ara, deixo de servir-vos i torno al meu castell. Trenco el jurament de fidelitat: no espereu res de mi més que la guerra.

Constantí en aquell moment, i en veure tal injustícia, va muntar en Llamp, i aprofitant el desconcert i les discussions que captivaven i exclamaven l'atenció del públic, va escapar a tota velocitat amb l'espasa.



Un guarda apuntà Constantí amb la seva espasa. D'un increïble salt, va sortejar al guàrdia, creuant de pas les tanques del recinte, fugint pel poblat a tota pressa. Quan el rei veié que faltava l’atrotinat cavaller, i el veié a la llunyania fugint, es desesperà i manà a tots els genets que el perseguissin.



Constantí va recórrer infinitat de carrers i camins, sent perseguit per uns vint genets, que no l’encalçaven, però tampoc el deixaven parar. L'aire eixugava la suor de la tensió, l'olor de sorra de les cavalcades dels cavalls es barrejava amb els crits de la gent veient tan perillosa persecució. Constantí es va dirigir a tot córrer cap al castell de Bertran. Quan va arribar-hi, va entrar per la porta principal al pati d'armes i, en veure que no hi havia més sortida, va parar a Llamp. Els confiats persecutors es van aturar i van manar la rendició de Constantí, però just en aquell mateix instant, uns cent soldats del castell del senyor Bertran van envoltar-los i, caient directament a la trampa, van ser fets presoners.



A la cort del rei regnava la tensió: els barons temien la divisió del regne amb la possible guerra amb el senyor Bertran, però el rei, encegat per la seva fúria, perdé el seny i digué:

—Aquest Bertran guerra vol, no? Doncs guerra tindrà, però no començarà el duel fins que hi ha hi hagi un corresponent càstig. Porteu-me el rei Artús! Va cridar el rei Galeny.



Els barons, veient el que es venia, digueren:

—Senyor, entreu en raó, estimeu les conseqüències que portaria aquest acte.



—Res de miraments: una deslleialtat així ha de tenir un càstig, i aquesta la pagarà el seu estimat rei Artús.



A la tarda del mateix dia, es va preparar a la plaça del poble una foguera, i van portar el rei Artús emmanillat. Al voltant del judici, la multitud, trista i decebuda, plorava i pregava pel rei, ja que es recordaven de qui era el seu antic senyor abans de Galeny.



Mentre se l'emportaven els guardes, encadenat, Artús veié una petita capella on trobà una finestra.



—Guàrdies, escolteu-me—exclamà el rei— deixeu-me pregar a Déu, deixeu-me purificar la meva ànima abans de conèixer el Creador.



Els guàrdies no veieren inconvenient, abans de la sentència, ja que tot home té dret a confessar els seus pecats i, més encara, pregar per la salvació de la seva ànima.



Quan el rei Artús entrà a la capella, ràpidament es llançà per la finestra i sortí ràpidament, corrent, deixant plantats els guàrdies a la porta, la multitud a la plaça i el rei Galeny al costat de la foguera.



El rei Artús, amb una pressa sense igual, exhaust per la gran correguda recorregué places i camins del poblat, i sense esperar-ho, girà un carrer i trobà un exèrcit d’homes entre infanteria, arquers, i cavalleria. Artús es va commocionar tement-se el pitjor, però en aquell moment, a l’uníson, tots els homes es van agenollar. En aquell moment aparegué un noble a cavall: era el noble Bertran.



—Senyors, crideu amb mi: Llarga vida al rei!

I al mateix temps, tots van jurar fidelitat a Artús.



Bertran va deslligar al rei, li donà una espasa, un petó protector i un cavall, i li digué:

—Oh, rei nostre, tingues l’honor de liderar en nom d’aquest país una gloriosa batalla per vostre honor i el de la vostra terra.



—Així sigui.



L'exèrcit es dirigí cap a la plaça on s’hauría excecutat a Artús, i el populatxo, en veure la milícia avançar decididament, es va dispersar desordenadament, creant una situació de pànic i descontrol.



El rei Galeny, en veure la situació, es va refugiar corrents en el seu castell, i els seus exèrcits van començar a sortir, posant en un fort desavantatge les forces artúriques. En aquell moment de desesperació i de baixa moral per als homes de Bertran, quasi il·luminat per la llum, amb to celestial, va aparèixer muntat sobre Llamp, Constantí, que aixecà Excàlibur i la llançà cap a Artús, gairebé de la mateixa manera que la rebria de retorn la Dama del Llac anys després. El rei l’agafà en l’aire, i l’alçà. La seva bellesa i brillantor eclipsà el sol, i l’enemic, en veure-la, es rendí a la veritable noblesa.

La noblesa de cor, la de Constantí, veritable heroi cavalleresc a la fi. Joglar convertit en cavaller. Cavaller convertit en membre de la Taula Rodona. De ple dret, tal com li ho féu saber després el rei Artús en agraïment per la seva gesta. Quines aventures li esperaran després a Constantí com a fidel conseller i acompanyant del rei Artús? Això se m’escapa de les mans. Només soc un joglar que us està explicant la seva història, història que m’agradaria que fos també la meva. I, qui sap? Oi, Constantí?