…El que m’aniria bé és un cavall. L’armadura ja la tinc i, si vós poguéssiu fer-me el present d’un cavall, ja només em restaria l’espasa, que és fonamental per al cavaller.

—El cavall és vostre —prometé la donzella.

L'endemà, el sol sortia llampant per l'horitzó i el gall feia estona que havia cantat. A la ferreria, en Ramon, preparava i exposava l'armadura ja acabada en un cavaller improvisat de fusta i llana. Quasi estava tot enllestit i escoltà fora de l'edifici:

—Ramon!, Ramon!, surt d'aquest forn que anomenes llar.

Quan el Ramon va sortir, de sobte va quedar bocabadat:

—Què? Qui deia que no estava preparat? T’he presentat ja al meu nou company? Es diu Llamp.

—Mare de Déu, d'on has tret tu aquest cavall? —va dir exaltat el seu cosí. No l'hauràs robat, no?

—Jo, robar-lo? —Va contestar amb to burlesc mentre baixava del cavall. Escolta'm bé amb les orelles, el camí del cavaller és el camí de la noblesa i les accions nobles, només porten recompenses nobles, oi? —li va dir donant-li dos copets a la galta. Doncs vinga, anem a veure aquesta excel·lent armadura que em tens preparada. —Tu sempre ets una capsa de sorpreses, eh?, estimat cosí.

La ferreria era ampla i fosca si no fos per les infernals boques que plenes de foc que escalfaven diferents utensilis de ferro. La calor dins del recinte era considerable, i tot era plegat d'eines esterrejades pertot arreu. Dins feia una barreja d'olors entre llenya cremada i ferro desfent-se.

—Mira Constantí, aquí la tens, nova i llampant.

—He d'admetre Ramon, que en aquest treball t'has ben lluït.

—Home, l'he reforçat especialment per a tu. No és precisament una novetat la teva balbesa amb les armes, com més protegit millor. Vinga, emprova-te-la!

Deu minuts després, donà les primeres pesades passes, amb tot el cos protegit.

—Vine cap aquí, vine, que tinc un mirall aquí.

El Constantí es veié per primer cop com a cavaller. L'armadura era gran i esvelta, tosca i imponent, pesada i brillant. Tenia un color platejat brillant i a sobre de la celada tenia una ploma verda. En el pit de l’armadura estava forjat el símbol familiar, un escut on hi havia un martell i una xirimía, representant les aptituds per les quals aquesta família era coneguda: l'artesania, i la música. L'armadura era digna d'un veritable cavaller.

—L'armadura és magnífica, cosí, i a sobre em ve com anell al guant.—Va dir rient per l’expressió que s’havia acabat d’inventar.— És excel·lent. Doncs apa, cosí, jo me'n vaig ja, que el temps no espera. Vine cap a aquí que et vull abraçar ben fort.

—Cuida’t molt, Constantí.

—Adéu-siau, Ramon.

El joglar va sortir i es va muntar a sobre del seu cavall que ja carregava amb l'equipatge.

—Que Déu et guardi, Ramon! —cridà mentre veié el seu parent allunyar-se. Aconseguiran que el matin el primer…

Just quan tornava a entrar a la ferreria, es va adonar que al costat de l'entrada hi havia un bon cúmul d'excrement de cavall. Ràpidament i ple de ràbia es va girar i va cridar:

—Maleït sia el teu estúpid cavall, Constantí!

Constantí, en sentir els crits a la llunyania, es va girar mentre el cavall continuava trotant.

—Què dius, que és ràpid el cavall? Ja ho sé, d'aquí l'origen del nom Llamp!

Un Lamp li hauria de caure… —Va pensar irritat mentre que es creuava de braços.

Constantí va fer anar al cavall més ràpid. Es va treure el casc i va sentir el vent xocant amb la seva cara. El dia era clar i l'horitzó esperava properes aventures.

Després d'unes llargues hores cavalcant i unes altres descansant, ja queia la tarda i estava molt a prop d'on volia arribar. Ja podia sentir els crits i xocs de metalls, ja sentia les cavalcades dels cavalls i els brunzits de les fletxes, havia arribat al camp de batalla que tant anhelava. El cavaller de la taula rodona Lançalot del Llac i el Rei Artús lluitaven en una monumental batalla.

Constantí va parar al seu cavall, va baixar-ne i es va abocar per un precipici d'un alt turó des del qual es podia contemplar de ben a prop tota la batalla. Va veure els dos exèrcits enfrontats, va contemplar ferotges combats, va veure onades de fletxes volants, càrregues brutals de cavalleria… Però el que el va desconcertar va ser veure que els exèrcits artúrics estaven sent vençuts. Amb prou feines, el rei Artús repel·lia les onades d’enemics amb la seva gloriosa espasa Excàlibur. La seva destresa amb l’espasa era digna dels millors guerrers de la història. Ara bé: ni el millor d’aquests podria amb les infinites onades que se li van abraonar a sobre per immobilitzar-lo.

—Rei Artús, rei Artús, no ho us rendiu! Soc aquí, els reforços han arribat! —Cridà Constantí exaltat.

Mentrestant, a baix, un oficial va avisar Lançalot de l'estrany cavaller que hi havia sobre el precipici d'aquell turó donant crits al rei Artús.

—Llenceu-li una fletxa i feu-lo caure!

—Rei Artús, Rei Art... Arg!— va cridar adolorit per l'impacte de la fletxa. La fletxa no havia travessat l'armadura, només havia deixat una ratlla al pit, però l'impacte va ser considerable com per fer-li perdre l'equilibri i caure turó avall rodolant. Una vegada va estar ben arrebossat de sorra després d'un minut fent tombarelles, va parar enmig del combat quasi acabat.

Constantí es va ajupir molt desconcertat. Al seu voltant només hi havia homes matant-se amb ferocitat. Ràpidament, es va baixar la visera de la celada i va córrer amb totes les seves ganes cap al Rei Artús esquivant i empentant a tothom que es fiqués per mig. Recorrent el camp de batalla li van donar espasades, cops, puntades, li van ploure fletxes i va fer cent tombarelles més encara fins que va veure el Rei sent emportat presoner per una colla d'homes que se l'emportaven a rosegons. Els soldats artúrics en veure la imatge del seu implacable rei van sortir fugint, retirant-se tan ràpid com van poder. Constantí va poder apreciar que la seva espasa jeia a terra perduda entre la pols, els cossos morts i el caos. Ràpidament va anar a agafar-la, i una vegada la va tenir entre les seves mans, va pujar-se la visera, va posar-se els dits a la boca i va fer un xiulet que ressonà en tot el camp de batalla.

El camp era ple de cossos i pols, d'armes vídues, i de cavalls morts, la tarda començava a caure, i l'ambient era caòtic. S'olorava la sang i la por, els soldats fugien desconcertats cap a totes direccions, els enemics es replegaven desordenadament, i en l'horitzó del desgovern es veia la silueta d'un decidit cavall apropant-se a la crida del seu cavaller.

—Ràpid, Llamp, no hi ha temps!— Va pujar d'un salt al seu cavall, i tan de pressa com podia anar l'equí, van sortir tots dos com un llamp esquivant els soldats que fugien.

Després d'uns llargs minuts cavalcant, va pujar un petit turó des d'on estava fora de perill i es podia apreciar la retirada dels exèrcits de Lançalot cap al sud del camp de batalla. Per l'altra banda, els exèrcits artúrics es retiraraven desordenadament cap als boscos del nord.

Constantí, amb l'armadura bruta i maltreta, plena de bonys i de rascades, es va posar enfront de la posta de sol, va alçar l'espasa Excàlibur i va jurar que no descansaria fins que tornés a les mans del seu legítim senyor.