Capítol 1: El joglar cavalleresc

Però ningú millor per explicar les aventures d’un cavaller que un trobador. Les passes rítmiques s’acompassaven amb el xiuxiueig i els cants del joglar. Portava ja recorreguts llargs camins i senders, i encara la llunyania entre els pobles, la seva determinació, era inabastable.



Quan va arribar al poble, va esperar el seu conegut. La plaça a la qual restava assegut era plena. El mercat era obert i les onades de persones venien i anaven, com les formigues que a l’estiu transporten ordenadament l'aliment en fileres. Amb la mirada perduda, pensava en el seu objectiu i que a prop que estava d'arribar-hi. Després d’un tan llarg recorregut i entrenament, després de tanta energia i tants diners, estava a punt d'aconseguir-ho: formar part de la noble cort de...



—Constantí!, Constantí!, m'escoltes, Constantí?— El joglar es va girar tenint clar que aquests crits, tan greus i esgarrifants, només podien ser del seu cosí Ramon. Es va aixecar i va anar a buscar-lo.



—Com estàs, estimat cosí meu?— Va dir el rabassut i corpulent parent que tenia davant seu.



—Cansat, home, cansat. Com esperes que estigui després d’haver recorregut un tan llarg camí?

—Ja m'imagino, ja...



—Cansat però imparable, eh? No pensis pas que aquest dolor de cames em farà rendir quan estic ja tan a prop.



—Encara continues amb aquesta aventura teva? La tieta em va dir que et forgés un bon conjunt de peces per a una armadura. T'agradarà saber que la part superior, amb la cel·lada inclosa, ja estan llestes i acabades. De la part inferior només em queden les graves.



—Ah, i no m'he oblidat del més important: l'espasa. Què seria un cavaller sense la seva sagrada arma, oi?— Li va dir donant-li un cop amigable amb el colze.



—Tens raó, l'espasa és el símbol del cavaller. Però aquesta només s'ha d'utilitzar per a fer el bé, perquè si no, només seria la vulgar arma d'un malfactor. Una espasa no fa el cavaller, el cavaller es fa amb l'espasa. Les seves accions marcaran la seva noblesa.— Va dir de mig gloriant-se.



—Sí... si tu ho dius...— va dir el Ramon després d'uns segons estranys de silenci, i trencant les mirades inquietes.— Escolta Constantí, estàs segur del que estàs fent?... No vull desanimar-te, però crec que això no és el teu fort. No t'ofenguis, però mira: ets esprimatxat i dèbil i ja comences a tenir una edat. A més, el que tu domines és l'art de les paraules: les rimes, el cant… No ho sé, no ho veig. Últimament, he tingut molts encàrrecs d'armes i escuts. S'ha propagat un rumor que el Rei Artús i el cavaller Lançalot lluitaran en una gran batalla per la reina Ginebra en terres no gaire llunyanes a aquestes. Els homes es maten en un instant per milers, les batalles són sanguinàries a més no poder... No m'agradaria que aquest fos el teu rumb, estimat cosí.



—Per mi no et preocupis Ramon!— va respondre el joglar després d’un altre incòmode silenci. —Tu tan ingenu com sempre, oi? Que no saps que després d'un llarg any de pràctica m'he tornat un lluitador nat?

—No sé jo si donar cops i envestides a l'espantaocells de la tieta es pot considerar pràctica...



—Descuida, home!, t’amoïnes massa. Que sí, que soc hàbil en l'ús de les paraules, però que ho tinc clar: aquest és el meu destí.



—Pel que veig no has canviat gens? Quan se't fica una cosa al cap no hi ha manera. Bé, doncs que així sigui. Passa demà per la foneria i tindràs el teu equip llest.



—Moltes gràcies, Ramon, em fas un gran favor. Com t'ho puc compensar?

—No cal: t'ho regalo. Això sí, fes-me un favor i ves amb compte. No m'agradaria reclamar a cap rei el cadàver d'un parent malaurat.



— Cosí meu, ni els meus cants són tan dramàtics.



—Espero que així sigui.



—Per cert, coneixes alguna fonda per passar la nit en aquest poble?

—Sí, hi ha unes sis cases prop de l'església, al costat de la plaça.



—Gràcies per tot, cosí, aniré ara cap allà.



—No és res, Constantí, ens veiem demà.



Una vegada es van acomiadar, tots dos van seguir camins diferents. El Raimon es dirigí cap a la seva foneria, mentre que Constantí va seguir les indicacions per anar a la fonda.

El joglar passejava pels camins de cases de pedra que l’envoltaven. De les xemeneies sortia fum, fum que feia olor a llenya cremada i ambientava el poble amb aquesta aroma. La gent anava i venia pels estrets camins, cadascun amb un ofici diferent. El joglar només havia de caminar per observar que se li creuava gent de tota mena, a vegades amb empentes: per un costat, un forner amb un camperol portaven saques de blat; més endavant, un grup de belles dones passejaven distretes entre rialles; per l'altra banda, el mossèn del poble es dirigia cap al mercat... Les conversacions de la gent produïen un soroll intangible de paraules soltes que donava vida als estrets carrers.



Quan el camí es va començar a acabar, va veure un edifici que ressaltava sobre els altres. El cartell que tenia penjat ho confirmava: La fonda de Sant Miquel. Constantí hi va entrar i va apreciar un vell home malhumorat assegut en una improvisada taula que feia de recepció:

—Que mires, nano? Penses quedar-te a la porta tot el dia?

—Una habitació si us plau.—Li va dir, apropant-se al taulell.



—Seran vint monedes. — Va dir el vell amb un to brusc.



Era quasi tot el que tenia a sobre, però el joglar, conscient que no tenia una altra opció, va acceptar amb mala cara:

—Quina estafa! —va dir mentre li donava les monedes.



—Calla i no protestis —li va dir amb menyspreu.— Escales de la dreta, primera planta segona porta. Té les claus.



El joglar les va agafar i va marxar cap a l'habitació. Quin decrèpit més malcarat!, murmurà en veu baixa mentre pujava les escales. En arribar a l'habitació, va obrir la porta amb un carrisquejant soroll. Va deixar el seu equipatge, i va sortir de nou cap a la plaça. Allà, va agafar un barril perdut que va trobar i s’hi va enfilar. Va treure la seva cítola, i va començar a cantar.



Si jo sabés aconseguir guardó

per cançó, si la fes,

immediatament la començaria

alegreta de mots i de so;

que he perdut molts bells cantars

per la qual cosa m'agafa por,

i si he estat una mica lent

ningú no m'ha d'acusar.



Com estimat us hauré vanament

molt de temps, tan intensament,

ah ma bella dolça amiga!

De manera que res no us agradà que no m'agradés,

ni mai res no vaig poder pensar

que per vós no fos mèrit ni honra

que immediatament no ho fes més de pressa

que si hagués de salvar la meva ànima.



E ja Déu amiga no em doni

si d'ella el meu cor es cansa;

la flor de la cortesia

ella em tindrà i no una altra;

que només per ella em reservo i em guardo,

i sóc de tal manera només seu

que el tracte amb les altres m'és igual

que si algú em fes estar sol.



I no faré més llarg sermó,

ja que per molt que la lloés

amb una sola lloança que sobrés

cent dames en tindrien prou.



Qui sabria descriure

les belleses, la intel·ligència

i la cortesia i el seny

de la manera que correspon?



Així acabaré ma cançó,

i no vull que sigui més llarga,

per que més difícilment l'aprendria

el senyor, i els seus companys,

el comte Jofre, que Déu empari.



I com que és recte i entès

i fa tan poderoses accions valentes,

els lausengiers no el poden inculpar.



Així va estar unes hores envoltat de gent que anava i venia deixant la seva propina per l'espectacle. Quan va enfosquir, va deixar de cantar i se'n va anar cap a la fonda. Tornava pels mateixos camins, però la diferència és que aquests, en comptes d'estar vius i plens, ara estaven morts, buits i foscos. Una càlida boira s'aixecava fruit de les xemeneies que donava un aspecte esgarrifós als estrets camins, ja que impedia la visió a la llunyania. Pels passatges, l'únic so que ambientava la foscor eren els inquietants udols dels mussols i els miols d’algun gat perdut.



Uns carrers abans d'arribar-hi, va sentir, de sobte, el llampant soroll d'una noia cridant per la seva vida:

—Auxili! Auxili!

De pressa, es va dirigir cap a la procedència dels esgarips, i en arribar-hi, va veure una noia que era assetjada per un grup de cinc nois ebris armats amb punyals.



—Deixeu-me anar, covards! —deia metre es resistia a ser portada a rosegons a una cantonada fosca.



Constantí mirava des de la distància mentre que el seu esperit cavalleresc no feia més que créixer.



—Calla d'una vegada!— va dir un dels malfactors amb veu ronca i molesta.



—Deixeu-la anar!— cridà en Constantí mentre els cinc homes es giraven al moment per contemplar la figura que tenien davant. Alt i prim, d'uns quaranta-pocs anys, de complexió feble i cara arrugada, mig brut i despentinat amb una cara que quasi reflectia la bogeria, portava un calçat senzill, brut i foradat per algun costat, pantalons d'un color cadascun (com sovint els portaven els joglars), una túnica vella i cenyida estreta amb un cinturó i una cítola petjada a l'espatlla amb una bandolera.



—I qui dimonis ets tu?— va dir un dels pinxos, mentre s’apropava.



—Jo soc qui t’aturarà, vil malfactor.



—I amb què ho faràs, amb la teva cítola? —va preguntar mentre els altres van començar a riure.



—Ves-te’n i que et bombin, vell joglar. Va dir donant-li l'espatlla per seguir amb el que estava fent.



Constantí va agafar la seva cítola i amb tota la seva ràbia li va donar un cop al cap tan fort que l'instrument es va trencar en dos i va sortir disparat.



—Que et bombin a tu, desgraciat! — Li va dir a l'home que ja restava inconscient al sòl del brutal cop.



—Qui és el següent?— Va dir amb el tros de cítola que li quedava a la mà.



La dona es va quedar impactada, i els quatre homes restants es van mirar entre ells a l'uníson amb els ulls esbatanats, esmaperduts i corpresos. Sense dir cap paraula, els quatre coordinadament van agafar el joglar i li van donar una pallissa que no va durar més de cinc minuts.



—Anem-nos-en ja— va dir un d'ells.



—Tens raó. —Va dir un altre. Aquest nano ja ha muntat un bon espectacle.



—Marxem abans no arribi més gent.



Els quatre se’n van anar corrents deixant el seu company al costat del joglar i a la dona al terra. Ella, una noia jove i bella, vestida amb vestits luxosos es va apropar a corre-cuita a auxiliar el Constantí.



—Cavaller, noble cavaller, m'escolta, senyor! —Cridava i repetia, preocupada, davant de l’inconscient, de fet, joglar, que, entreobrint els ulls i en una imatge borrosa pròpia del recuperament de consciència, veia la dona cridant-li.



—Ets un àngel de Nostre Senyor? —preguntà.



—No, home, no, soc una simple donzella. —Li va dir mentre l'ajudava a aixecar-se.



—Cert. —digué mig recuperat— Verge Santa Maria, quina pallissa m'han clavat… Ara que aquest nano d'aquí… —i assenyalva el cos de l'inconscient home— ha tastat una bona peça musical, oi? — afirmava mig rient.



Sense dubtar-ho, la donzella es va girar i li va fer una forta abraçada.



—Moltes gràcies, has sigut molt valent, cavaller.



—No ha estat res. —respongué estrenyent-se el pit amb les mans en senyal de dolor.



—I com et fas anomenar?

—Constantí, joglar ara mateix i futur cavaller. I vós?

—Jo soc Isabel, filla del comte d'aquest poble. Com et puc compensar la teva heroïcitat, noble Constantí?

—No cal això, soc un home auster jo. Veure-us sana i estàlvia ja és premi suficient.



—Ximpleries! Segur que hi ha alguna cosa amb la qual et pugui compensar.



—Doncs ara que ho dius, sí que hi ha una cosa que m'aniria bé…— respongué pensatiu i fregant-se la barbeta…