Aquella nit no vaig dormir. Quan la mare em va deixar anar, em vaig tancar a l’habitació, em vaig posar d’esquenes a la porta i una llàgrima va recórrer la meva cara. Vaig baixar lentament, fragant l'esquena a la porta, fins a quedar-me assegut amb els genolls agafats. Vaig enfonsar el cap entre les cames i vaig esclatar en un dolorós mar de llàgrimes silencioses.



L’endemà no vaig anar a classe. Em vaig despertar, encara assegut allà mateix, quan la mare va voler obrir la porta. Eren devers les dotze.



—Arnold… —va picar a la porta— Arnold he avisat que no aniràs a classe, mes en algun moment, per molt que et pesi, t’hauràs d’aixecar amor…— Va provar d’obrir— Arnold que hi tens a la porta que no puc obrir?— La seva veu tancada sonava llunyana al meu cap. Només podia pensar en la Laurélie.



Em vaig aixecar i li vaig obrir. Ella em va fer un somriure compassiu.



—Et porto el berenar, d’acord?— Em va donar una besada al front— I fes el favor de dutxar-te, sisplau, que no fas olor de roses, precisament…— Llavors se’n va anar i al moment va tornar amb unes magdalenes, un suc de préssec, la pastilla per a l’esquizofrènia i un got d’aigua, sobre una safata. La vaig agafar i em vaig asseure al llit. Vaig sospirar i em vaig quedar observant les magdalenes amb desgana.



—Carinyo…— Em va posar una mà a l’espatlla— Seré baix, d’acord? Menja alguna cosa, sisplau.— La vaig mirar amb el cor destrossat i el llavi que em tremolava. Ella em va abraçar, i se’n va anar cap a la porta. Es va aturar. Es va girar cap a mi, amb una mà a la porta.



—Realment l’estimaves, veritat? —va assentir, amb un sospir, i va sortir de l’habitació tancant suaument la porta.



Em vaig quedar veient la safata. Les magdalenes, el suc de préssec. Res em feia gana amb el cor buit. La pastilla. La vaig agafar. Vaig deixar la safata a l'escriptori i em vaig asseure al llit, de cames creuades, amb la pastilla a la mà.

I si no me la prenia?

Vull dir, amb les pastilles em sentia bé, però sense elles podria tornar a estar amb la Laurélie… tornar-la a veure, tornar-la a olorar, a mirar, a tocar, a escoltar. Podria tornar a sentir la seva calidesa, i la pau que em provocava fondre’m en els seus ulls color nabiu. Aquells ulls que podria estar eternitats admirant.

Vaig somriure davant la idea, però llavors vaig sacsejar el cap. No ho podia fer pas. La mare estava molt contenta que les pastilles funcionessin, i jo també, però sobretot ella. No podia imaginar el disgust que s’enduria en assabentar-se. No podia saltar-me la pastilla. O sí?

Em vaig mossegar el llavi, debatent-me mentalment entre la meva salut, i l’amor per la Laurélie. Observava la petita pastilla grisa com si de vida o mort es tractés. Estava atrapat entre tractar de fugir de la Laurélie, o córrer cap a ella.



Vaig tancar els ulls amb força i vaig arrufar el nas, amb frustració.

Tenia por, no sé si a veure-la de nou o a no veure-la mai més, però tenia por.

Em vaig prendre la pastilla, i vaig sospirar amb penediment i seguretat alhora.

Llavors vaig esmorzar i vaig baixar amb la mare.

No vaig deixar de pensar que m’havia equivocat en tot el dia.



L’endemà, el despertador em va torturar a les set del matí. Em vaig pegar la cara amb les dues mans i vaig amollar un gemec.

—Aghhh!

Em vaig aixecar i vaig baixar, arrossegant els peus, cap a la cuina. Em vaig beure un got de llet i vaig observar la pastilla que m’havia d’endur. La vaig tirar al fem.



Els nervis i el penediment em van recórrer el cos tot el dia, però l’endemà vaig fer el mateix, i el dia següent, i el següent…



—Per què? —aquella veu… —Per què ho has fet?— Aquella veu em suplicava, però a mi aquella veu em va donar una alegria, una eufòria… un sentiment de plaer, de goig, d’emoció i seguretat… un sentiment de vida.

Em vaig girar, somrient, mossegant-me el llavi i amb els ulls plorosos.



—Laurélie —vaig dir amb un fil de veu.

Era allà. La veia. La sentia. Però no era real. El somriure se’m va desdibuixar en recordar-ho. És curiós, cadascú s’engana amb la mentida que més li agrada… cadascú es destrueix a la seva manera.



—Laurélie —vaig repetir, seriós —Laurélie, tu no…

—No existeixo —no vaig respondre. Vaig abaixar el cap cap a una banda. Ella es va apropar a mi. Érem a la meva habitació. Ella hi era. Era estrany. Era víctima de la meva cruel imaginació. Tots ho som alguna vegada…

—Perquè no m’ho havies dit? —ella va sospirar.



—Per què has deixat les pastilles? —vaig arrufar les celles.



—Tu ho sabies? —li vaig cridar, suplicant. Ella va baixar la mirada —Mira’m, Laurélie… mira’m! —va alçar la vista, però no em va contestar. El llavi li tremolava, però semblava molesta. Jo li suplicava amb els ulls, mentre el vent fred que entrava per la finestra em gelava les galtes, xopes i salades.



Ningú va dir res.



Es va acostar a mi, lentament, mentre el sentiment de ràbia es dissipava de la seva mirada, convertint-se en desig.

S’apropava a càmera lenta mossegant-se el llavi, que encara li tremolava. Em vaig posar tens, i la meva ràbia, la meva súplica, van desaparèixer rere els seus malucs, que dansaven tant com avançava cap a mi.



Es va plantar al meu davant. L’ardor del seu cos tan a prop del meu em feia impossible pensar que ella no era real. Que no era allà amb mi.

Els seus ulls em penetraven amb la mirada i em cantaven tot el que ella no m’havia pogut

dir. “Les paraules estan plenes de falsedat o d’art, però les mirades són el vertader llenguatge del cor”, William Shakespeare.



Va alçar una mà amb la seva gràcia habitual, i em va acariciar la galta, suau i delicadament. Va passar el dit cor per darrere la meva orella i l'índex per davant. Em va mirar i va somriure amb el llavi tremolós. La meva mirada s’alternava entre els seus ulls i els seus llavis.



—Besa’m —em va pregar la seva veu ardent —i xiuxiueja’m sobre els llavis que m’estimes.



El pit em cremava, i l’ardor que el meu cor desprenia en sentir la seva veu recitar aquelles paraules, s'estenia per tot el meu cos.



Li vaig passar les mans dolçament pels seus malucs, suaus com la seda.

La vaig apropar a mi i el seu nas menut va roçar el meu. Sentia el seu alè a lliris. Sentia els seus llavis tan a prop dels meus.



Em vaig llepar els llavis ressecs.

La seva mà, ara al meu clotell, m’agafava amb força.

Ella respirava de pressa, i jo encara més.



Vaig girar el cap lleugerament.



Em vaig apropar a la seva boca.



Li vaig roçar els llavis amb els meus, sentint una calor indescriptible.

El cos em tremolava per moments.



—T’estimo, Laurélie —li vaig xiuxiuejar, i la vaig besar amb delicadesa. Una besada. Em vaig apartar dels seus llavis per mirar-la als ulls, però el cor m’anava a mil, i em pregava més. La seva mirada també.

Em va besar amb força i la seva llengua em va fer sentir que ella era totalment real.

Diuen que la millor besada és aquella que has imaginat milers de vegades, abans de donar-la amb la boca. I la de vegades que l’havia imaginat jo!

—Que bonics es veuen els teus ulls després de besar-nos —ella va somriure davant el meu comentari, i em va donar una besada ràpida, però afectuosa. Li vaig tornar el somriure.



Ens vam mirar sentint una pau immensa en els ulls de l’altre.



Imagina’t trobar pau en qui et torna boig, literalment…

El meu somriure es va esborrar en el moment en què baixava la mirada i amollava la Laurélie.



—Com pot ser, que no siguis real? Jo et sento! T’escolto, et miro, et toco, et tasto… però tu no ets aquí…

—La sal també sembla sucre… —es va encongir d’espatlles.



—Però no és el mateix! —em vaig queixar. —Jo t’estimo! Jo estimo un pensament, jo estimo una il·lusió, estimo una imatge de tu, un somni, un desig! —em vaig posar les mans rere el cap —No sé pas què ets, Laurélie, però jo t’estimo… no pots marxar!

És realment complicat demanar-li a algú que mai hi ha estat, que no marxi.



—Arnold… —va dir sospirant —Jo també t’estimo, Arnold. No saps quant!

—Tu no pots estimar!

—És clar que puc!

—Però no ets real! No estàs aquí! No t’he vist, no t’he parlat, no t’he besat! —l’angoixa havia tornat al meu cor.



—Arnold, jo si t’estimo… i per això vull que em facis marxar—va dir amb el cap baix.

Jo vaig negar amb el cap, mentre les llàgrimes em tornaven a patinar per les galtes.



—No puc…

—Pren-te la pastilla Arnold.

—No puc…

—Arnold, sisplau!

—No puc! Laurélie, no puc! —em suplicava amb la mirada —No et puc deixar anar…

—Aristòtil va dir “L’amor està compost per una única ànima que habita en dos cossos”, Arnold. Mentre tu em recordis jo sempre aniré amb tu, però ara m’has de deixar anar, perquè la teva salut és més important que el nostre amor. Ho entens? —vaig negar amb el cap, oposant-me, pregant-li que no se n’anés, mes tenia raó, i jo ho sabia.



Vaig abaixar el cap i vaig sospirar. La vaig mirar amb els ulls plorosos i vaig assentir lleugerament. Ella em va agafar les mans.



—Et juro, Arnold, que si existeixen més vides després d’aquesta, et buscaré amb totes les meves forces. I quan et trobi, et xiuxiuejaré sobre els llavis que t’estimo —em va somriure, també amb els ulls plorosos. —M’esperaràs? —vaig somriure.



—T'esperaré cent vides, si fa falta!

Va riure, mirant-me als ulls.



—Arnold —va començar, mossegant-se el llavi —vull que em prometis una cosa abans que marxi.

—El que vulguis

—Promet-me que et tornaràs a enamorar —vaig arrufar el front.



—Això… no t’ho puc prometre…

—Promet-m’ho, sisplau.

—Però…

—Arnold, vull que t’enamoris —em va dir somrient-me. No ho entenia —Vull que t’enamoris d’algú que sàpiga el que vals. Vull que t’enamoris d’algú que en faci amor del què tu en dius defectes. Vull que t’enamoris d’algú que et digui bon dia i bona nit cada dia, d’algú que t’ajudi en els moments difícils de l’esquizofrènia, d’algú que et recordi cada dia que tan especial ets. Vull que t’enamoris d’algú i que no tinguis por de cridar-li que et torna boig d’amor. Vull que t’enamoris. No vull que et passis la vida lamentant que jo no existeixo físicament, d’acord? Jo seguiré amb tu, i gaudiré veient que has après a viure sense mi.



Vaig assentir, tot i que en aquell moment se’m feia impossible pensar que podria aprendre a viure sense la Laurélie.

Em va somriure.



Vaig baixar a la cuina. Ella em va acompanyar. Vaig agafar una pastilla i la vaig observar amb els ulls vermells i humits. Vaig mirar la Laurélie, que em considerava, somrient, amb els ulls plorosos. Em va assentir. Vaig sospirar, assentint també.

Em vaig mirar altre cop la pastilla i llavors vaig alçar els ulls cap a la Laurélie. Vaig admirar els seus ulls per última vegada, aquells ulls nabiu que m’hipnotitzaven, i em vaig posar la pastilla a la boca.

Un glop d’aigua.



Aleshores, vaig veure com la silueta que tant estimava es dissipava lentament davant els meus ulls, somrient per no plorar.



—Fins a la pròxima vida, amor

—T’espero

El nabiu dels seus ulls es tornava gris per moments, fins que va acabar esfumant-se en una petita boira grisosa.



Em vaig quedar allà plantat.



Vaig sospirar.



Em vaig posar la mà al cor i vaig somriure.



—Et duc al meu cor, perquè a la meva vida no puc.



Vaig caminar cap a la sala d’estar sentint de nou un buit dins meu que em foradava per dins, sense tocar el cor. Ella era allà. Vaig somriure i em vaig mirar el pit. Una llàgrima em va recórrer la galta. Ella era amb mi.

Em vaig asseure al sofà, i prest va arribar la meva mare.



—Soc a casa! —em vaig girar a mirar-la —Ostres! Què hi fas… estàs bé, amor? —el llavi em va començar a tremolar i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.

Em va mirar amb compassió. Va deixar la bossa i em va venir a abraçar.



—La Laurélie…

—Oh, Arnold…

—La Laurélie ha marxat.

Li ho vaig explicar tot. Em va preparar una xocolata calenta i em va tapar amb una manta. Es va asseure amb mi al sofà i em va posar el cap a sobre la seva espatlla. Llavors vam sospirar i ens vam quedar callats una bona estona, reflexionant, digerint tot el que havia passat.



Els següents cinc mesos van ser durs. Em sentia buit i fred. Menys al cor, on sentia un petit foc que desprenia una calor que més que cremar-me em dolia.



La Laurélie no marxava de la meva ment. Em sentia esgotat, i pensava habitualment en deixar de nou les pastilles, o en llevar-me la vida.



De tant en tant, agafava paper i boli, i em posava a escriure.



Escrivia. Escrivia només per no morir.



“Laurélie…

No ho puc fer.

Estas per tot menys aquí.

I fa mal.”



“Hola, Laurélie, soc jo de nou.

Encara et penso,

Encara t’enyoro,

Continues apareixent als meus somnis…

No et puc oblidar i això em mata.

Però sé que no t’ho puc dir.”



“Hola, Lau.

Vas ser molt important per a mi. Ho ets. Ho seràs sempre…

Sé que em vas dir que aprendria a viure sense tu, però està sent molt difícil.

No crec que et pugui oblidar mai, sé que no ho faré.

Suposo que tens raó.

Que algun dia ho aconseguiré.

Algun dia podré viure sense tu, sabent que alguna vegada vas estar aquí amb mi.

Però està sent molt difícil.”



“Oh, amor…

Torna sisplau…

Et necessito”



Un dia vaig anar amb la mare a veure els avis, en metro.



La mare comprava bitllets de tornada a Versalles quan la vaig veure. La persona que va capgirar el meu món, el meu cor, i la meva vida com la coneixia fins aleshores.



Era pur diamant per a la vista. La noia més bella que havia vist en la vida. Tenia la pell delicada i el semblant alegre. Uns ulls felins blau intens em van tornar la mirada i el meu cor va rompre per fi en flames. I és que, dues mirades no es creuen per casualitat…

—Ehem —va escatar una veu rere meu. La mare em va mirar i va arrufar el front, somrient —Et veig feliç, avui. Jo somreia com un babau, i em vaig posar a riure. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes i vaig abraçar la meva mare. Ella es va sorprendre. Va riure amb mi.



—Però què et passa?! —em va preguntar rient. Li vaig somriure.



—Que he après per fi, que no puc continuar estimant algú que tan sols està en la meva ment. I no en la meva vida. Ella va somriure.



—Vinga, marxem.



Aquella nit vaig arribar a casa. Vaig pujar a la meva habitació. Vaig agafar paper i boli i em vaig posar a escriure.



“Hola, Laurélie. M’has trobat”

Vaig somriure.