Vivia a Versalles, França, a una caseta de cent vint-i-un metres quadrats amb la meva mare i la meva germana menor. La meva millor amiga, la Cloé, i la seva família, eren els nostres veïns des de deu anys abans d'aquell dia d'hivern. La Cloé tenia la meva mateixa edat, però a diferència de jo, ella era de final d'any. Aquella gèlida nit, complia disset anys. Havíem anat a París de compres amb uns amics, per celebrar el seu aniversari, i quan ens disposàvem a comprar els bitllets de tornada a Versalles, la vaig veure. La persona que va capgirar el meu món, el meu cor, i la meva vida com la coneixia fins aleshores.



Era pur diamant per a la vista. La noia més bella que havia vist en la vida. Tenia la pell delicada i el semblant alegre. Uns ulls felins blau intens em van tornar la mirada i el meu cor va rompre en flames. I és què, dues mirades no es creuen per casualitat, una mirada diu tot el que un cor sent. I el meu cor sentia un munt, mes el meu cap no entenia res. Qui era aquell ésser que m'atreia com l'imant al ferro? Qui era aquella ànima a qui em sentia incapaç de deixar d'admirar? La desitjava. No, la necessitava. Vaig ser inepte de retenir un somriure plaent. Ella me'n va tornar un de perspicaç, mentre es llevava de davant la cara un floc dels seus cabells castanys rinxolats, i se'l posava rere l'orella.



—Ehem —va escatar una veu rere meu. Em vaig girar a l'acte per advertir el rostre impacient de la Cloé, que m'observava a l'espera que comprés els bitllets per a tornar amb el metro a Versalles.



—Oh! Em.. sí, ja vaig, perdoneu-me!

Em vaig girar un moment per comprendre que l'atractiva jove ja no hi era. Em vaig decebre.



—Perdoni, cinc bitllets a Versalles si us plau —vaig demanar amb el cor afligit.



Durant els dos següents dies em vaig sentir mancat, escàs, buit. Necessitava tornar-la a veure. L'estimava tant... i ni sabia el seu nom.



Vaig tenir el cor desert durant dies, esperant veure un oasi, una planta, un xic de vida enmig de tal amargura. Fins que la vaig veure de nou.



Em trobava assegut a la vorera del carrer, al davant de casa meva.



—Hola —va saludar una veu fina, musical.



Em vaig girar en sec. D'un fil em vaig posar a plorar. Una eufòria indescriptible em va recórrer el cos sencer. La satisfacció de tornar-la a veure em donava la vida.



—Et vaig veure fa uns dies… —em va narrar amb aquella veu suau, que podria escoltar fins a sucumbir.



—Sí, al metro, a París! Et recordo perfectament… —li vaig dir jo, alçant-me d'un bot.



Ella em va somriure dolçament i un goig sensacional em va inundar.



Ens vam asseure a la vorera i vam parlar fins a acomiadar el sol.



Es deia Laurélie, era simpàtica, serena, docta, agradable i bufona. I era la noia més guapa que els meus ulls havien tingut el plaer de poder admirar.



—Et veig demà —es va acomiadar amb un gest de mà, regalant als meus ulls un somrís tendre com ella, mentre s'allunyava. Jo li vaig tornar.



—Ja t'enyoro! —li vaig cridar.



Ella va riure.



—I jo!

La vaig observar allunyar-se fins que només va quedar una petita taca, gairebé invisible, d'ella. Llavors vaig bufar, encara amb un somrís a la cara, i em vaig tornar a asseure a la vorera, amb els genolls agafats.

Vaig mirar el cel, enamorat.



—Arnold! El sopar estarà tantost a punt, vine a parar taula! —m'avisà la mare. Vaig entrar a casa.



—No estaves acabant el sopar? —li vaig dir en entrar i veure-la asseguda al sofà.



—El sopar?! —va escatar ella, confusa. —Si avui demanem pizza!

—Pizza?...



—Ai, Arnold! Aquests mesos estàs ben despistat! —va dir, alçant-se del sofà. —Hauries de dormir més, i deixar d'estar tant amb el mòbil! Aquests aparells... t'estan esprement el cervell, Arnold! —Tot seguit va caminar passadís avall, bufant i queixant-se.



Aquell cap de setmana vaig veure la Laurélie més que a la meva mare.



Em sentia renascut, viu. Com si mai hagués acabat de despertar fins al moment en què ella va aparèixer a la meva vida. Sentia que ella era la peça que m'havia estat faltant tot aquest temps. Sentia que les cançons d'amor per fi tenien sentit.



Amb ella em sentia ple. Quan somreia, quan em mirava, quan em parlava... em sentia embadalit, enganxat, addicte a ella. No podia ser més feliç.



El dilluns, després de classes, em vaig reunir amb la Cloé i uns amics, per fer un cafè a la nostra cafeteria preferida.



—I aquesta cara de boig, Arnold? —es va mofar la Mélanie, una noia rossa de cabells llisos, rostre fi i aspecte magre.



Jo vaig riure, esbojarrat.



—Bé... he conegut una noia… —mil xiscles van atreure l'atenció de tota la cafeteria i jo em vaig avergonyir davant tal panorama.



—Conta'ns-ho tot —va esclatar la Cloé, posant especial èmfasi al "tot". Els altres hi van estar d'acord.



—Bé, doncs, es diu Laurélie… — tornaren a xisclar com gallines al galliner.



—És guapa?

—És bellíssima…

—Foto?

Els vaig mostrar una foto que ens havíem fet el dissabte passat, i vaig esperar amb un somriure que reaccionessin a la bonica Laurélie. Però la seva reacció no va ser com esperava.



—Segur que és aquesta foto, Arnold? —em vaig atordir, tant com les cares dels meus amics. Vaig girar el mòbil, però era la foto que jo els havia volgut mostrar. No ho vaig entendre.



—Ssí, és… és aquesta, sí… —l'ambient era... complicat. Tots em miraven confusos, i jo no entenia el motiu.



—Arnold, només hi ets tu, a la foto —la Cloé em va dir amb cara de poca broma.



—Au, va! No diguis beneitures, Cloé! Que no la veus pas, la Laurélie?! —vaig dir amb to molest.



Alguns dels meus amics xiuxiuejaven mirant-me, altres aguantaven el riure, però la Cloé semblava pensativa.



—Nen, molt bona aquesta, eh! Quasi ens creiem que t'has tornat boig! —em va etzibar el Nathan, un tio corpulent, d'ulls opacs i cabells rossos.



El vaig mirar amb desaprovació, encès d'ira, però abans que pogués dir-li res, la Cloé ens va parar amb la mà. Se li va il·luminar el rostre abruptament.



—Podria ser… —va murmurar.



—Podria ser, què? —vaig preguntar.



—Eh? Oh! No res, no res, podria ser... un error de la càmera! Vaig veure per tiktok que algunes vegades passa… —vaig alçar una cella. —Ara, deixem-ho fer... d'acord? Ja ens la presentaràs... —vam assentir.



Aquell dia, la Cloé va insistir a acompanyar-me a casa. Aparentment, volia parlar amb la meva mare.



—Hola, Sandrine —la va saludar la Cloé, tan bon punt vam entrar a casa.



—Oh! Hola, Cloé! Que tal estàs, com van els estudis? —la Cloé estava estudiant Psiquiatria. A la meva mare li encantava preguntar-li pels estudis, perquè trobava que era una carrera molt interessant.



—Buf! Si ho sabessis… —la Sandrine va riure.



—Passa, passa, com a casa teva, ja ho saps —la Cloé va somriure i tot seguit em va mirar arrufant el nas. Es va girar cap a la meva mare.



—Sandrine

—Sí?

—Podria parlar amb tu, si us plau? —la meva mare es va sorprendre, mes no es va amoïnar.



—Tu diràs, xata —la Cloé em va mirar, i llavors va mirar a la meva mare.



—Entre nosaltres, si pot ser —va dir, abaixant el cap. Ens va desconcertar.



—Vaig a buscar un got d'aigua —vaig dir, i vaig anar cap a la cuina. No obstant això, em vaig quedar rere la paret, per escoltar el que deien. Sentia curiositat.



—Seiem-nos —li va dir a la Sandrine, posant-li una mà a l'espatlla.



La meva mare semblava tenir l'ai al cor.



—Què està passant, Cloé? Tant enigma m'espanta.



—Oh, no et preocupis Sandrine, volia comentar-te un assumpte referent a l'Arnold, és per això que t'he demanat fer-ho en privat.



Un assumpte referent a mi? Vaig parar l'orella.



—Oh! Què ha fet ara, aquest babau?! —la Cloé va riure, però a mi no em va fer ni un xic de gràcia.



Van anar cap al sofà. La Cloé es va asseure.



—Et duré un got d'aigua —la mare va caminar cap a la cuina, vaig llevar l'orella de la paret d'un bot. Vaig córrer cap a la nevera i vaig treure l'aigua. Vaig encendre el mòbil.



—Quant tardes per beure un got d'aigua...



—Eh? És que m'he enredat amb el mòbil...



—Mhm...



Ella em va agafar l'aigua de les mans i va treure tres gots del prestatge. Al moment va abocar aigua a un dels gots i me'l va donar. Llavors va agafar els altres dos i la botella d'aigua i se'n va anar. Vaig esperar uns segons i vaig tornar a parar l'orella a la paret.



—I doncs, maca, què és el que em volies dir?

Es va fer un silenci.



—Bé, fa uns mesos que noto l'Arnold distret...



—Tu també t'hi has fixat?!

Vaig fer cara de pa torrat.



—Sandrine… Crec que l'Arnold no està distret, sinó que és possible que tingui esquizofrènia.



Crash!

Em va caure el got a terra, esclatant en mil fragments de vidre, com el meu cap.



L’aigua em va rentar les sabates i va crear una petita bassa al terra.



—Arnold?!

Esquizofrènia?