La mà em tremolava mentre els meus ulls, cecs de temor, quedaven fixos en l'esclat de vidres que hi havia a terra. Em vaig marejar. El cap em donava voltes. Un turment de pensaments abstractes girava a dins meu.



"Esquizofrènia?!" Cridava una veu desconeguda "però què diuen aquestes curtes? Creuen que estàs malament, creuen que ets un babau, un infant que imagina coses i vola pel seu món!". Els pensaments brunzien cada cop més fort i, com a conseqüència, l'estrident veu grunyia amb més força. No la podia fer callar.



—Arnold! —vaig alçar el cap d'un ensurt, mentre agafava aire. La veu, els brunzits, les voltes, tot havia acabat de cop. Em vaig adonar que la mare i la Cloé em miraven amb espant.



—Què ha passat? Estàs bé? —vaig dubtar un moment. Estava confús, no sabia molt bé què havia passat. Vaig assentir i em vaig posar la mà al cap, parpellejant, intentant assimilar-ho tot.



—Estàs segur? Estàs tremolant… —la Cloé em va assenyalar la mà, que encara tremolava.



—S-sí estic bé —la mare garnava, als meus peus, els vidres, remulls, que brillaven des dels meus ulls borrosos a punt d'esclatar en llàgrimes salades.



La Cloé em va acompanyar al sofà i llavors va venir la mare.



Ens vam quedar en silenci una bona estona.



—Esquizofrènia? —vaig dir amb veu desafinada, trencant el silenci. Totes dues em van mirar amb sorpresa i temor a l'encop.



—Arnold...



—Creieu que estic boig! —vaig saltar.



—No, Arnold, és clar que no! —van saltar elles, alhora.



Em vaig aixecar del sofà i vaig sortir de l'habitació.



—Arnold!

Vaig obrir la porta de l'entrada i vaig sortir corrents.



Les llàgrimes que em queien volaven al vent mentre corria carrer avall.



Vaig arribar, encara plorant, a un descampat. Cansat de córrer, em vaig asseure a una vorera, amb els genolls agafats.



El cúmul d'emocions em desbordava, i mil preguntes se'm formulaven ansioses de resposta. D'on havien tret que tenia esquizofrènia? Que eren beneites o què?

—Arnold? —va parlar una veu serena i càlida com el foc de la xemeneia un fred dia d'hivern. Vaig alçar el cap i em vaig eixugar les llàgrimes fredes que em queien pel nas. —Laurélie! —vaig somriure amb la cara humida.



—Havia anat a fer unes compres… —va assenyalar unes bosses amb el cap— Estàs bé, Arnold? Em costava no somriure com un babau. Cada cop que ho deia ella, em semblava més bonic. Arnold. Ho deia amb aquella veu que penetrava la meva ment i la perfumava sencera. En un descuit vaig recordar que havia estat plorant feia uns instants, però amb la seva presència se m'havia oblidat.



—Bé, no del tot, però no et preocupis, de debò, no és res —vaig dir, intentant dissimular que em sentia deplorable.



Ella va negar amb el cap. Es va acostar a mi, va deixar les bosses de banda i es va asseure al meu costat. No va dir res.



La vaig mirar als ulls, a aquells ulls color nabiu que m'hipnotitzaven. Vaig posar les mans a terra. Ella es va asseure igual, i la seva fina mà va roçar la meva.



Una estranya sensació va recórrer els meus budells. Sentia com si algú estigués passant un bon grapat de cotxes de joguina freds per la meva panxa. Suposo que així és sentir papallones a l'estómac... Una sensació estranya, però d'alguna manera, plaent.



Ella va riure davant el meu nerviosisme, i jo em vaig posar força vermell.



—Au, diga’m què ha passat —va col·locar una de les seves mans al damunt de la meva cuixa i em vaig estremir. Una calentor em va començar a pujar per les cames mentre ella m'acariciava suaument la cuixa, movent el dit polze. Em vaig excitar.



A l'instant estava de peus.



—Eh... jo, bé, me n'he d'anar... ho sento! Adeu! —em vaig fotre a córrer, més vermell que un tomàquet. En arribar a casa vaig entrar a correcuita, vaig pujar l'escala i vaig anar directe a la meva habitació. Vaig fer una portada i em vaig quedar d'esquena a la porta. Vaig bufar, vermell de vergonya.



—Arnold?

—Arnold!

—Deixeu-me en pau!

La mare va pujar i va picar a la meva porta.



—Arnold... Quan vulguis parlar, serem aquí a baix. Vine quan et sentis preparat, si us plau. Llavors va baixar.



Em vaig deixar caure al llit.



Un munt de veus i pensaments diferents es van començar a barrejar dins del meu cap. Vaig arrufar el nas, i em vaig tapar les orelles, en un intent, inútil, de callar-ho tot.



Vaig cridar i vaig començar a plorar.



Un temps després em vaig despertar amb la cara xopa.



Vaig baixar al menjador. Em sentia malament per la Laurélie, però també per la Sandrine i la Cloé. Em volia disculpar amb les tres.



Amb mala cara em vaig asseure a la butaca al davant de les noies, assegudes encara al sofà.



—Digueu-me.



—Arnold, per començar, no estem dient que estiguis boig...— Va començar la mare

—Les persones amb esquizofrènia no estan boges, i ens disculpem per si t'ho hem fet pensar —la Cloé va mirar la mare i ella va assentir

—Creieu... creieu de debò que tinc... esquizofrènia? —la mare va mirar la Cloé de reüll, ella va encongir les espatlles i llavors va assentir abaixant el cap. Per què?

—L'esquizofrènia és una malaltia mental que afecta la forma que una persona pensa, sent i es comporta —va explicar la Cloé. Ella estudiava psiquiatria. —Els qui pateixen esquizofrènia poden sofrir al·lucinacions, tant visuals com auditives, canvis d'humor, es poden distanciar dels amics, entre altres coses...



—Creiem que aquests últims mesos t'has comportat... diferent —va afegir la mare. — Algunes vegades escoltaves coses que realment ningú havia dit...



—I t'has distanciat de nosaltres, una mica. Aquest cap de setmana no t'hem vist ni un dia!

—He estat amb la Laurélie!

—Ja... la Laurélie… —la mare va mirar la Cloé i va negar amb el cap dissimuladament. O ho va intentar...



—Què passa amb la Laurélie?

—Res.



—Sí, res —vaig arrufar les celles.



—No t'estic dient que siguis esquizofrènic, Arnold, vull que et quedi clar —hi va tornar la Cloé. Tan sols estic dient que potser estaria bé visitar un psiquiatre, aviam què en pensa ell. Jo tan sols estic estudiant, no et puc diagnosticar res, però em preocupo per tu, i em faries un gran favor si, junt amb nosaltres, visitessis un metge —la mare va assentir. La seva mirada em pregava. Vaig bufar.



—D'acord...



L'endemà, al capvespre, vaig buscar a la Laurélie. La vaig trobar al mateix descampat del dia anterior, llegint Donetes.



—Hola —vaig dir, rascant-me el coll.



Ella va alçar el cap i em va somriure honestament. No semblava molesta per haver-la deixat plantada el previ dia.



Em va fer un senyal amb la mà perquè m'assagués al seu costat, i va deixar el llibre a l'altre.



—Laurélie… —em vaig apropar a ella i vaig seure al seu costat —Laurélie ho sento molt, de debò! —ella va negar amb el cap mentre somreia.



—No et preocupis! —va dir somrient— De segur que tenies els teus motius per marxar-te.



—No... no hi ha excusa. Sento haver-me comportat així amb tu.



Vaig ser un idiota, i tu et mereixes molt més— Vaig abaixar el cap i vaig suspirar —Ho entendré si no vols tornar a veure'm la cara...



Es va fer un silenci i llavors es va posar a riure.



—Ets un babau! —vaig alçar el cap, perplex.



—No estàs molesta amb mi?

—És clar que no, Arnold —li vaig somriure. Ara explica'm. Per què anaves tan trist, ahir?

Li vaig contar el que havia passat. Que la mare i la Cloé havien parlat a soles, que creien que jo tenia esquizofrènia i que havia sortit corrents de casa. També que l'havia trobada i m'havia posat nerviós, i així havia volat a casa de la vergonya. Que allà havia parlat amb les noies i havíem acordat anar al psiquiatre.



—Oh, Arnold! Ho sento molt… —em va dir. Ha d'haver estat difícil...



Jo vaig assentir, i tot seguit li vaig dir que jo no m'ho creia, això de l'esquizofrènia, i que havia acceptat anar al metge per la mare.



Ella em va dir que no en podia opinar, que no en sabia gairebé res de l'esquizofrènia, però que estaria amb mi passés el que passés.



—Perquè m'importes, Arnold —em va dir, i aleshores em va mirar tendrament als ulls i em va abraçar.



Vaig tancar els ulls i em vaig mossegar el llavi.



Sentia la seva ardor, el seu cos càlid tan a prop del meu. Sentia les seves mans de seda acariciant-me l'esquena, i la seva galta glaçada fregar la meva.



Es va apartar lentament, sense desferrar els seus ulls dels meus.



Li podria haver dit tantes coses, a la Laurélie... tot l'amor que sentia per ella... però si es fixava en la forma que la mirava, ja ho podia saber tot.



Les següents setmanes van passar en quatre pinzellades, al costat de la Laurélie, i va arribar el dia d'anar al psiquiatre.



La mare i la Cloé em van acompanyar.



Allà al psiquiatre, ens va rebre el Dr. Dupont. Un home canós i corpulent, amb ulleres quadrades. Duia els cabells llargs, per les espatlles i un bigoti francès, tipus Dalí.



—Com anem, senyora Garnier? Senyoreta Cloé, Arnold.



—I... anem fent, Dr. Dupont —va riure la mare, i va saludar al doctor donant-li dues besades.



—Bé, llavors... sou aquí per l'Arnold, correcte? —la mare va assentir.



El Dr. Dupont em va demanar d'estar a soles, em va fer unes preguntes, i llavors va parlar amb la mare i amb la Cloé, també a soles.



Ens va enviar a casa, atès que en uns dies ens donaria els resultats.



Evidentment, tenia esquizofrènia.



Em va receptar unes pastilles, Olanzapina, per les al·lucinacions, i em va dir que em faria un seguiment. Vaig estar uns dies dispers, absent, fins que ho vaig digerir.



Quan em vaig sentir millor, vaig telefonar a la Laurélie, per contar-li-ho tot.



—Ens sap greu, però aquest número no existeix, o no està disponible en aquests moments —va ser l'única resposta que vaig rebre. Què li havia passat a la Laurélie?

Vaig anar al descampat, on solia trobar-la llegint gairebé cada dia.



—Laurélie! —mes ningú em va respondre.



La vaig buscar ençà i enllà, vaig preguntar a tot el veïnat, però ningú recordava haver vist mai cap noia com la Laurélie.



Desolat, vaig anar a casa.



—Hola… —vaig dir amb desgana.



—Què et passa, Arnold? No et sents bé? T'han fet sentir malament, les pastilles?

—No, mare... és la Laurélie... no la trobo enlloc, i el seu número no existeix. No sé on pot ser. I si li ha passat alguna cosa?! —la mare es va mossegar el llavi, mirant-me amb culpabilitat. La vaig mirar perplex —Què passa?

—Arnold... la Laurélie... no existeix...



—Però de què parles ruca?

—Arnold… —em va mirar amb suplici —la Laurélie és producte de l'esquizofrènia. No existeix, amor meu! Només tu la veus!

—No! M'estàs mentint! —li vaig escridassar

—Arnold! —em va cridar, plorant. Em va agafar per les espatlles, mentre els ulls se m'omplien de llàgrimes —No existeix, no ha existit mai... no la trobes enlloc per les pastilles— Els genolls em tremolaven, i ella em va abraçar per no deixar-me caure— Però això és bo, carinyo! Les pastilles funcionen! Et posaràs bé! Ho sents amor? Estaràs bé… —No plorava. Em trobava absent del tot, escoltant els seus plors amb la boca oberta, els ulls vermells i humits, a punt de desbordar-se, i un sentiment de buidor semblant a un forat negre absorbent-me des de dins, doncs m'havia enamorat d'algú a qui mai podria tenir.