Corria tan ràpid com podia, però el meu cos estava molt feble, amb prou feines podia mantenir-me dreta. Aquell dia nevara. No era estrany, però això em dificultava la mobilitat en la immensitat del bosc.



No em podia sostenir més, em vaig deixar caure a terra perquè els genolls m'estaven fallant.



M'arrossegava per la neu com podia amb l'anhel de veure els meus.



Cada cop era més difícil de mantenir als meus ulls la visió del bosc blanc, sentia com el fred m'entrava per la boca i el nas i em cremava per dins en respirar.



El meu pèl estava moll i a causa del fred no podia sentir les extremitats.



En aquell moment vaig entrar en una bombolla mental. Tot el meu voltant estava borrós.



Per un moment vaig pensar que em moriria, perquè els mecanismes d'androide no aguantaven les condicions a què estava exposada.



Els androides ens assemblàvem als humans, en aquest aspecte. També teníem data de caducitat. El que no sabíem era si nosaltres també seríem jutjats un dia per Déu. A la comunitat ens ensenyaven també a tenir fe en Déu. Per a mi suposava una gran ajuda, perquè sentia que tenia algú que m'ajudaria de totes maneres.

La fe era una cosa bonica a la qual m'aferrava.



De sobte vaig sentir un fil de veu que amb prou feines podia captar. Vaig notar que algú m'agafa als braços, però no vaig poder ni fer forces per treure'm de l'adherència ni obrir els ulls per veure qui era. Només em vaig submergir en un somni profund.



Quan vaig tornar a obrir-los era una altra vegada a la cabana de la qual tant m'havia costat sortir-ne. Era al llit. Vaig fer un salt i allà el vaig veure, assegut, adormit sobre la butaca negra. Era el noi de les mirades. Semblava indefens. Vaig decidir fixar-me millor en els seus trets. Ara que ho veia, era més atractiu del que em pensava.



Els cabells negres estaven desordenats i portava una jaqueta de cuir amb una samarreta per sota que en marcava els músculs.



La seva cara era molt refinada, com la de la dona rossa i, per altra banda, també s'assemblava a l'home dels ulls verds irreals.

Per un moment em va passar pel cap que era el seu fill, però aleshores, els altres dos homes, qui eren?

En aquell instant vaig veure que obria a poc a poc els ulls

Vaig fer un salt al llit, però ell em va dir que no tingués por.



-No et crec. Deixá’m anar, he d'avisar a la comunitat! -vaig dir. I em vaig aixecar molt ràpid. Però em vaig marejar i de seguida em vaig tornar asseure al llit. Estava molt feble perquè no havia menjat i el meu sistema d'androide estava molt deteriorat.

El noi em va oferir un gofre i, encara que al principi vaig dubtar d’agafar-lo, ho vaig fer i li vaig clavar una gran mossegada.



-Escolta'm, no tenim gaire temps ara per donar-te explicacions que necessites, però et trauré d'aquí i pel camí et prometo que ja t’ho explicaré pel camí.



Sabia què havia de fer però no li volia fer cas, encara que la seva cara d'innocent em transmetia molta confiança. Després vaig recordar que per aquella mateixa cara de confiança havia caigut en la temptació fins a arribar a aquell punt.

Finalment, em va passar pel cap el pensament que el motiu per què jo hi era perquè volia desxifrar el misteri d'aquell somni que em perseguia cada nit.



Vaig assentir i ell es va aixecar de la seva cadira. Vaig seguir els seus passos i vam sortir d'aquella cabana on estaba decidit a no tornar-hi mai més. Finalment vam pujar al cotxe.



COMUNITAT ALPHEA

-Número 08, dirigiu-vos a la màquina de proves -se sentia pel megàfon d'aquella cambra.



-Alpha, en falta una -va dir un guàrdia pel walkie-talkie.



-Repeteixo, en falta una.



-Tanqueu les instal·lacions, tothom al seu cubicle, reviseu totes les instal·lacions.



-Què està passant?

-Senyor, falta 08, no ha assistit a la prova.



Busqueu a totes les instal·lacions i assegureu el perímetre de la comunitat. Que ningú surti dels seus cubicles. Vull cinc patrulles al bosc.



-Senyor, ha de veure això -va dir un guàrdia, assenyalant a la pantalla que connectava la càmera exterior de les instal·lacions.



Les imatges mostraven com arribava un cotxe, però finalment la pantalla es va tenyir de negre.



-Maledicció, maledicció!. -va dir l’Alpha superior.











….



Vaig tancar la porta del cotxe i, en començar el trajecte, vaig dir:

-Vull tornar a Alphea, necessito avisar tothom. Som molts i hi ha nens petits, no els puc deixar morir allà sabent-ho.



-No et puc portar cap a la mort. No ho faré.



Les meves prioritats estaven clares i en aquell instant el meu propòsit era anar a salvar algú encara que només fos una ànima d’entre aquella multitud

En poc temps del recorregut vaig demanar al noi que parés en algun lloc perquè tenia una emergència. Ell em va fer cas i em va deixar baixar. Va aprofitar per entrar a un establiment a buscar una mica de menjar.



En aquell moment vaig començar a córrer pel mateix camí per on havíem arribat a aquell lloc. No sabia a què m'enfrontava ni per què les meves cames s’hi dirigien.

Podia haver escapat amb el noi, però no ho volia fer.



Tot i que les cames em feien figa, vaig entrar al bosc, que sabia que donava a les portes de la comunitat.



Massacre

Aquesta era l’única paraula que podia resumir aquella situació.



Tot l'edifici estava en flames. Veia com els androides sortien de les instal·lacions.



No entenia res, però volia treure els androides d’allí. En entrar al recinte vaig obrir totes les portes dels cubicles que vaig poder, vaig ajudar uns quants androides a sortir-ne i me les vaig arreglar per aconseguir una pistola.



Em vaig dirigir a fora de la instal·lació i vaig començar a disparar a tots els que atacaven els nostres.



Vaig rebre un tret. Estava estirada a terra, dessagnant-me. El tret no m'havia mort i, encara que ho fes, havia complert el meu propòsit d'arribar i salvar unes quantes vides.

Aseguda a terra vaig veure com sortien tres homes d'un Mercedes 4x4. En aquell moment ho vaig entendre tot. El meu malson s'estava fent realitat. Aquell somni m'estava alertant del que passaria.



Vaig veure com la dona atractiva portava el mateix abric de pell de caixmir que tenia als meus somnis. Se m’acostava a mi a poc a poc.

Podria dir que la meva vida passava davant dels meus ulls, però jo al recinte no era conscient de viure

. Simplement, existia, i el meu propòsit de vida potser era salvar aquells pocs androides.



En el moment que la dona em va apuntar vaig poder veure com els androides treien els seus poders ocults i just en aquell moment la dona em va disparar.

Potser em moriria o potser no…