Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.



Allí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.



No sabia si era del tot normal que un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s'atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. I els somnis formaven part de la imaginació.



De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.

Es va despertar agitada en el seu cubicle, un altre cop a causa del mateix somni.

Aquell somni que la consumia com si fos el seu enemic, que la turmentava cada dia. De cop i volta es va sentir una veu que la va treure dels seus pensaments.



-Androides de l'ala 66, dirigiu-vos a la sala de proves.



Es va posar dreta i va anar al mirall que tenia el vàter. S'hi va veure reflectida. Veia aquelles cicatrius provocades pels seus somnis, també veia que el seu cabell negre aquell dia no estava en les millors condicions, i allò significava que aquell no seria el seu dia.

Quan va sortir d'aquell cubicle va a veure com tots es posaven d'una manera molt sincronitzada l'un darrere l'altre. Abans d'entrar a la sala de proves, els Alpha (els superiors)s'encarregaven de verificar que tots els androides estiguessin autoritzats i amb el "xip" corresponent per evitar que es repetís l'incident del 15/10/1974, una data memorable per a tota la comunitat.



15/10/1974

Una matinada de tardor s'estaven efectuant les proves corresponents als androides per veure si les seves capacitats estaven a punt.



Un home d'aparença jove i de caràcter fort no responia als estímuls que provocaven les proves d'ultrasò, de metaforça, ni de nanotelecinesi. En aquell moment, l'escàndol va esclatar i les armes del gran recinte de la comunitat van començar a sonar. El jove era un infiltrat de la comunitat enemiga, la comunitat en la qual s'educaven els androides des de la seva creació amb la idea que les altres comunitats els volien exterminar per tenir el poder per sobre de tot i de tothom. Tot el que després es va saber va ser que el van "vaporitzar", un terme que feien servir per fer referència a l'aniquilació i desaparició per donar un avís a l'altra comunitat.



ACTUALITAT

Allò que la mantenia amb forces d'anar a la sala era era l’obligatorietat de fer-ho. I tampocs no volia que la matessin abans de descobrir quin misteri hi havia darrere de la gran comunitat i quin era el significant d'aquell somni.

Va sentir una mirada clavada a la nuca i va saber ràpidament de qui era. Efectivament, era aquell androide misteriós que no parava de vigilar els moviments que ella efectuava. El noi no destacava en l'aparença però la seva mirada era captivadora. Sentia una curiositat per saber en què pensava.

Era el seu torn i sabia que el seu poder del pensament l'únic amb valor s'anava a desactivar.



-Proves efectuades amb eficàcia -va dir la veu des del megàfon



Totes aquelles màquines que tenien el poder d'enderrocar el món, però que encara no ho sabien, es retiraven de la sala i es dirigien als seus cubicles. La nostra protagonista passava gairebé tot el dia al seu. L'única manera de distreures era mirant des de la finestra el bosc que de tant en tant baixava a ell.

La gran comunitat se situava enmig del bosc de Canadà, a la freda regió de Whistler. Hi havia sempre les mateixes vistes, amb un cel gris i un bosc nevat.

Com ja era rutina, va seure davant de la finestra i es va imaginar la vida que podia tenir fora d'aquelles quatre parets. Li agradava pensar que si tancava els ulls allò cobrava vida. Distreta pels pensament va caure en un somni profund.

El dia següent, com ja era habitual, es va despertar sobresaltada pel somni i es va dirigir a la sala de proves. Aquest cop la mirada que sempre la vigilava no va aparèixer en lloc. Va abandonar la sala de proves pensativa i rumiant on devia ser aquell androide que tanta falta li feia i es va asseure davant de la finestra. Volia sortir al món exterior i veure què hi havia darrere d'aquelles muntanyes, però no podia, ja que era esclava d'aquella comunitat que alhora era la seva raó d'existència.

Sentia que algú l'estava mirant fixament. Efectivament aquella mirada no podia ser de ningú més. El protagonista de les mirades hipnotitzants l'estava observant des de baix. Li va fer un senyal clar perquè baixés al bosc. Sense pensar-s’ho ni dos cops va agafar la caçadora i va baixar a l'arbreda.

El seu instint d'androide li deia que no sortiria bé ,allò. Va buscar amb la seva mirada per a tot arreu, però no el va trobar enlloc. Res, no va trobar res. El noi s'havia esfumat sense deixar cap rastre.

La intriga se l'estava menjant viva. L'únic que volia era parlar amb l'androide, perquè sentia que ell sabia alguna cosa sobre l'apocalíptic lloc on vivien.

Desil·lusionada va tornar a pujar al seu cubicle, però aquesta vegada la seva vida tenia sentit. Tenia esperances que el gest del noi signifiqués un canvi radical en la seva vida.

En pujar al seu compartiment es va trobar una carta amb el seu nom, "08".

En aquell moment les preguntes no van trigar a formar-se en la seva ment com un núvol. Com és que sabia el seu nom? Què volia?

La carta pareixia escrita en un paper vell. Tenia sentit, perquè dins de la comunitat era molt complicat aconseguir paper. Va tancar la finestra de l'habitació i va obrir la carta.



"A les 00.00 davant de l'home gran amb serps".



Ella sabia que era del noi sense nom amb la mirada peculiar, però tenia tantes preguntes… La seva primera intenció era resoldre aquella frase tan curta però enigmàtica.



Tenia molta curiositat, però la possibilitat que la descobrissin era molt alta i tampoc sabria on ni a qui dirigir-se per buscar ajut. Si l'arribaven a enxampar el càstig seria tan gran que no ho volia ni imaginar, però la temptació de saber qui era aquell noi i acabar amb el misteri la perseguia.



"23:47"

La revisió nocturna havia passat. Estava asseguda a la vora del llit mirant la lluna des de la seva finestra. El bosc li semblava tan temptador que per un moment va dubtar del que anava a fer.

Va agafar la jaqueta de cuir negre i, sense pensar-ho, va sortir de la cambra. Va mirar als costats per a assegurar-se que ningú la perseguia i es va dirigir a la porta posterior

"Obriu només en cas d'emergència"

La va empènyer i, en aquell instant, una petita brisa li va acariciar la cara i li va posar els pèls de punta. Sense mirar endarrere va sortir corrent cap al bosc sense rumb i amb la llum de la lluna com la seva única font d'ajuda.

Sabia els perills als quals s'enfrontava, però tot i això va seguir endavant

Va estar deu minuts caminant sola fins que la llum de la lluna va il·luminar una cova d'una mesura mitjana amb forma d'un home assegut.

Va suposar que era el lloc indicat, perquè en sortien unes branques que representaven les serps. S’hi va acostar. En trepitjar el sòl, el “crec” d’una branca la va espantar, va fer un pas al endarrere i va intuir la presència d’un cos gran i immòbil darrere seu. Es va girar immediatament. Per un moment va pensar usar els seus poders per defensar-se, fins que el noi va parlar.

-Tranquil·la, no et faré mal.

Una mirada penetrant la va desarmar. Efectivament, era el noi de les mirades.

-No vull espantar-te.

Aquestes paraules la van assossegar. El noi li va fer un gest amable perquè entrés per la petita porta amagada en el profund buit de la cova.

En entrar, tot seguint el noi, un raig de llum encegador la va sorprendre. Va veure cares molt familiars. Ella sabia on les havia vist…La seva ment ràpidament es va apoderar d’ella i va caure rendida a terra.