Va veure cares molt familiars. Ella sabia on les havia vist… La seva ment ràpidament es va apoderar d'ella i va caure rendida a terra...



La visió era completament negra. Podia percebre l'olor de sang forta metal·litzada, sabia on era. Cadàvers a terra, androides corrent com gallines sense cap... El recinte de la comunitat estava en flames, semblava la fi de l'era dels androides.



Sabia que era en aquell somni que sempre sentia que era real. Somnis lluïts, els anomenaven els científics; trets i crits, això era el so melòdic del bosc profund de Canadà.



Una dona rossa de rostre blanc semblava estar al comandament de tot el que passava. Tènia una arma de foc amb la qual es passejava tranquil·la i pensativa d'un costat a un altre.



La dona era la persona més bonica que havia vist mai.



Mentre a mi em brotava sang de la boca per alguna raó que desconec un Mercedes 4x4 va arribar al lloc i en van baixar tres homes tan atractius que semblaven irreals. Anaven amb camises negres i pantalons del mateix color tan ajustades que marcaven els seus músculs. Tenien una mirada freda i no semblaven commoguts per l'escena.



No sentia que eren androides perquè els moviments els delataven. Veia com la dona tan freda parlava amb un dels homes. No podia sentir res del que deia ni tampoc deduir l’expressió de la seva mirada, perquè era tan freda que no es podia ni descriure.



L'home tenia uns ulls tan peculiars que no podia descriure la sensació que produïen al cos. La dona va deixar de parlar amb ell i se’m va començar a acostar lentament.



Portava un abric de pell de caixmir blanc amb un vestit vermell ajustat que li marcava la silueta. S'acostava a mi a poc a poc i podia veure que els seus talons brillaven tant com els seus ulls. Em va apuntar i em va somriure. De cop i volta se’m va tornar a enfosquir la visió.



-Ahhhhh. Vaig deixar anar un respir fort. En aixecar el cap em vaig veure envoltada pels tres homes i la dona que sempre apareixien en el meu somni del noi protagonista de la mirada.



No entenia com aquells personatges del somni que tant l'aturmentaven estaven al seu davant. No entenia com podia personificar-se allò tan complex que la seva ment havia creat. Tenia moltes preguntes, però la seva boca era incapaç d'articular-ne cap.



Al meu voltant l'interior de la cova semblava una cabanya molt elegant, amb un sofà i dues butaques de cuir negre. En el sòl hi havia una catifa de color vermell vi, del mateix color que les parets. El lloc semblava tan elegant que feia fins i tot por.



Els protagonistes del mateix somni que es repetia una vegada i una altra eren reals i eren davant meu.



Em vaig fixar en l'home que estava al costat de la dona. Era també atractiu, però la seva bellesa no destacava al costat dels altres.



El del costat era alt i atractiu com els altres tres, però aquest tenia els cabells rossos, gairebé blancs, i feia que els seus iris negres destaquessin. L'últim i el que més impressió em causava era el més alt. La seva cara semblava tan definida que qualsevol persona amb un mínim d’interés se sentiria atreta per ell.



Tenia els cabells negres atzabeja i els seus ulls verds semblaven dues esmaragdes verdes, era l'home que parlava amb la dona en el somni.



Per un instant vaig sentir alguna cosa que els meus poders d'androide no sabien classificar.



Els quatre protagonistes o antagonistes del meu somni m'estaven mirant fixament; fins i tot em vaig sentir un tros de carn envoltada de lleons ansiosos per menjar-me.



-Tranquil·la, no et farem mal.



Vaig mirar el noi de les mirades i el seu esguard em va generar una esgarrifança que mai no oblidaré.



La seva peculiar mirada ja no hi era, s'havia esfumat. Ara la seva mirada era com la dels altres quatre, sense cap emoció, i això em va desconcertar.



Els homes em van agafar cadascun per un braç de manera suau i em van lligar a una cadira procurant no fer-me mal. Vaig cridar tan fort com podia, però ningú em sentia. Un dels homes em va emmordassar.



Els tres nois eren davant meu amb una expressió freda. La dona en canvi, estava asseguda en una cadira davant meu i somreia suaument.



-Anem a fer-ho fàcil, cal posar fi a aquest assumpte d’una vegada - em digué. Tot seguit em va treure d'una vegada.



-No som dels teus. Ets la presa que necessitem per a alarmar el teu general.



A la matinada, quan sigui l'hora de les proves, s’adonaran que falta una màquina i després la resta es complirà.



No entenia res del que estava passant, només volia tornar al meu cubicle i tancar-me. Sempre havia odiat aquella habitació de quatre parets però ara només desitjava tornar-hi. Vaig començar a cridar i la dona va tornar a posar-me el mocador. Llavors, els quatre van sortir de la cabanya.



Estava sola en aquella caseta concentrada en els meus pensaments, i així vaig estar durant tota la nit.



Al matí vaig intentar amb totes les meves forçes alliberar-me de les cordes que em subjectaven a la cadira.



En aquell moment vaig intentar fer servir els meus poders, però estava massa dèbil per poder utilitzar-los. La meva mirada va viatjar per tot l'interior una vegada i una altra, estudiant cada detall.



A la paret hi havia penjat un cap de cérvol,cosa que no entenia ni encara entenc ara, perquè no hi trobava cap sentit a penjar el cap d’un mamífer.



També hi havia quatre quadres. Els dos d'un costat corresponien als dos homes més atractius: a dalt el dels ulls d'esmaragda i a baix el dels cabells rossos. En l'altre costat hi havia el quadre del tercer home i, a sota, el noi de les mirades, el culpable que jo estigués en aquell lloc. Al mig hi havia el quadre més gran de la sala: era el retrat de la dona elegant i refinada, que semblava ser-ho tant en els meus somnis com en la realitat.



La meva ment estava lligant cables i vaig deduir que tots eren germans, encara que la semblança era molt difícil de trobar.



Llavors la meva vista va continuar viatjant i va aterrar en el que va ser en aquell moment la meva salvació i que avui s’ha convertit en la meva derrota

Vaig començar a fer salts amb la cadira per a arribar a una tauleta que tenia un mirall rodó al damunt. En arribar-hi vaig fer maniobres per a agafar el moble i el vaig tirar a terra. Em vaig tirar al sòl amb els trossos de cristall del mirall trencat, i en vaig agafar un i vaig esquinçar les cordes. Quan vaig poder alliberar les meves mans la resta va ser més fàcil.



Tenia ganes de córrer pel recinte i manifestar la meva por.



Aquí comença la fi...