Vam passar el que em va semblar un món en silenci. La tensió era tan densa que es podia tallar amb unes tisores. Cap dels quatre sabia què dir, perquè no hi havia res més que poguérem fer. Quan em disposava a relaxar l’ambient amb un comentari sarcàstic, l’Òscar, que ja s’havia recuperat de la nit anterior, se'm va avançar. — I ara, què collons hem de fer? — va dir amb un fil de veu.



Em vaig empassar el nuc de la gola des que havia entrat a l’habitació, i vaig encollir els muscles com dient “No en tinc ni idea”. La cara de la Mireia expressava un nerviosisme que mai havia vist en ella, i fins i tot vaig poder veure una llàgrima lliscant per la galta d’Enric. Després de fregar-me diverses voltes els ulls per comprovar que tot el que estava passant era real, vaig apropar-me al lloc on la nit anterior havíem deixat el diari.



Efectivament, la tauleta de nit estava quasi buida, excepte la lampadeta de fusta. A continuació vaig obrir tots els calaixos, amb l’esperança que la nit anterior no haguérem revisat bé aquell moble, perquè la idea d’haver perdut el meu germà per sempre m’aterria. Aquest sentiment de confiança es va esvair després d’afrontar la crua realitat, un calaix més buit que el meu malparat cor aquell moment.



Mentre els meus germans eixien de l'habitació, vaig seure a terra, un poc atordit per tantes emocions en tot just deu minuts. Potser per aquest sentiment de mareig (encara que vull pensar que va ser per altra cosa), vaig començar a escoltar veus al meu cap. Però, no eren unes veus com les de les pel·lícules de ficció (que són quasi un murmuri i provoquen una esgarrifança), sinó més aviat una veu suau, acollidora, que t’abrigalla i et fa sentir segur. Amb certa estranyesa vaig escoltar (però aquesta vegada més atent) aquella veu que em resultava tan coneguda, i sense quasi esforç vaig reconéixer de qui era, d’en Joan.



—M’estic tornant boig! —vaig dir en veu alta sense adonar-me. Això és el que volia creure, però en el fons sabia que no, que hi havia alguna cosa més darrere el que m'estava passant. És per aquesta raó que vaig apropar l’orella a terra, per (segons jo) escoltar millor el missatge quasi incomprensible que em volia transmetre el meu germà. Quan la meua orella estava a mil·límetres de terra, les veus van parar de parlar com si es tractara de màgia. Finalment no vaig poder escoltar el que em volia dir el meu germà, però vaig trobar una caixeta de metall baix del llit, just en la direcció dels meus ulls.



Als segons, vaig intentar obrir la caixa, sense èxit, perquè no m’havia adonat que portava un petit forellat. Durant un instant em vaig plantejar demanar ajudar als meus germans, però vaig recordar que no podia confiar en cap d’ells, perquè potser un era el culpable de la desaparició del diari i, per tant, de la mort del meu germà.



No sabia com obrir el pany, però abans de rendir-me (la qual cosa no anava a fer de totes maneres), vaig observar bé aquell objecte per trobar alguna cosa sospitosa. I no m'equivocava, perquè després de regirar la caixa com mil vegades, vaig trobar en una cantonada d'aquesta, gravada una frase: “Després de certes coses s’ha de tornar a casa”. Que irònic, no? Tenint en compte tot el que li havia passat a Florència.



Vaig eixir de l’habitació del meu germà i vaig baixar les escales amb un objectiu clar. Després d’una recerca intensa, vaig trobar la persona que de segur anava a resoldre els meus dubtes, la persona que considerava més sàvia de la casa; Mireia.



Li vaig repetir la frase que havia llegit a la caixa de metall i li vaig preguntar si sabia alguna cosa d’ella. —Òbviament, l’autor és Estellés— va respondre. Em va preguntar per què ho deia i, després de dubtar si fer-ho o no, vaig haver de contar-li el que havia passat, però no abans que em prometera que no li ho anava a dir a ningú més.



Després de saber aquesta informació vaig recordar com, quan érem xicotets, el meu germà em parlava d’aquest autor, i m’explicava que era el millor poeta valencià de tots els temps. Amb aquesta idea en ment, vaig tornar a pujar a l'habitació d'en Joan, acompanyat per la meua germana. També ens acompanyaven Enric i Òscar, que havien escoltat la nostra conversa i ens havien seguit.



Em vaig apropar a la llibreria que hi havia en una paret de la cambra, i vaig començar a buscar entre els centenars de llibres el nom de Vicent Andrés Estellés. Després de més de vint minuts vaig trobar un llibre anomenat Llibre de Meravelles que pertany a aquest autor. Vaig passar els dits sobre la coberta i els fulls plens de pols, i vaig obrir el llibre.



Sorprenentment vaig trobar una clau xicoteta que tenia la grandària del forellat. Amb l'altra mà vaig agafar la caixeta i vaig ficar la clau. Amb un so estrident, després de voltar la clau, el mecanisme es va obrir deixant-nos descobrir allò que, amb tanta cura, havia guardat el meu germà.



Encara quedava molt camí per recórrer, molts secrets per desxifrar, però cada vegada apareixien noves pistes que ens apropaven més i més al culpable. I cada segon que passava, augmentava dins meu un sentiment de culpabilitat, perquè no sabia com reaccionaria la meua família en saber que havia estat jo el culpable de l'assassinat del meu germà. Perquè, sí, jo he matat en Joan.