Tots teníem un rol dins d’aquesta família perfecta, però he d’admetre que de vegades em costava recordar qui era o quin era el meu paper a interpretar. Hi havia vegades que intentava ser el fill perfecte, amb l’esperança de cobrir el buit que ens havia deixat el meu germà, i d’altres només volia fugir d’aquesta presó que tothom anomenava casa. Però mai n’havia sigut una. En la meua família realment érem uns desconeguts units per la sang de les nostres venes, sense saber amb certesa el nostre passat ocult darrere d'aquestes màscares.



Després del que havia passat aquell dia, ningú era la mateixa persona. Sabíem que un dels sis havia matat en Joan, però qui? I per què? En Joan, als ulls de qui pensaven que el coneixen, sempre havia sigut un xiquet poc conflictiu. Des que era petit, mai plorava o es queixava i, a més, era el millor estudiant de l’escola. Quan tenia setze anys ja havia aconseguit dos premis per les seues excel·lents qualificacions a la primària i a l’ESO. També era esportista d’elit jugant a pilota valenciana, i tenia la mateixa núvia que havia tingut des que anava a primària. En conclusió, era el fill que tota mare volia tindre, l’alumne exemplar que qualsevol professor donaria la vida per ensenyar-lo i el germà perfecte que sempre ajudava els seus germans menors.



Era la perfecció en persona fins que va arribar a la universitat. La mare volia que es quedara prop d'ací perquè poguera ajudar a casa, però en Joan tenia realment uns altres plans de futur. Preferia viure fora de casa més que quedar-se dins d’aquesta parcel·la per a la resta dels seus perfectes dies. Joan volia volar, deixar aquesta masia i a tota la seua família enrere per poder començar de nou en una altra ciutat o, si tenia sort, en un altre país; i així ho va fer. Va estar treballant tot l’estiu de segon de batxillerat per poder pagar-se la matrícula a la universitat de Florència i així estudiar medicina i aleshores complir quasi tots els seus somnis.



El temps passava i sense adonar-me'n ja havien passat més de cinc anys des que en Joan se n’havia anat de casa. Encara que per a mi no havia semblat cap infern, no va passar el mateix amb ma mare. Dos anys després de la partida d’en Joan, li van diagnosticar esquizofrènia, una malaltia que tots sospitàvem que tenia, però que mai havíem comprovat al cent per cent. Aquesta va ser causada per un accident de tràfic que va tindre mentre tornava a la masia després d’haver comprat al mercat del poble.



Després de tant de temps sense tindre quasi notícia d’en Joan (perquè només manava una carta per Nadal explicant la seua increïble vida a Florència), un dia, mentre estava al jardí jugant amb l’Òscar, vaig veure entre els arbres de fulla perenne de la masia la silueta d’algú. Quan ens vam apropar per saber qui era la persona que havia decidit visitar la nostra llar al mig del no-res, un home aparentment de vint-i-set anys, estatura mitjana i pell pàl·lida ens va saludar amb un “Hola, quant de temps!”. Després d’un segon de confusió sense saber de qui era eixa veu que em resultava tan familiar, em vaig donar la volta i vaig veure a ma mare plorant desconsoladament mentre abraçava a algú, i en aquell moment ho vaig comprendre: aquells ulls blaus com l’oceà que tantes voltes m’havien ajudat a calmar-me quan era petit, era el fill prodigi, en Joan.



Als minuts Joan ja ens tenia a la família al seu voltant fent-li tota mena de preguntes sobre la seua meravellosa vida a Florència. Per un moment tot estava sent perfecte altra vegada, amb Joan a casa i la família reunida per fi després de tant de temps. Però, desgraciadament, res dura per sempre.



Els dies que vam passar tots junts van ser els millors de la història d’aquesta família. La mare ja no tenia tantes crisis a causa de l’esquizofrènia, les collites del pare i els meus germans havien donat molts fruits gràcies a l’ajuda del meu germà, i jo començava a saber què fer amb la meua vida. Tot açò va ser abans de trobar-nos a Joan mort en el pis de la seua habitació. Després d’aquell dia els meus pares no van tornar a entrar a l’habitació i nosaltres no vam tornar a mencionar eixe nom que tants malsons ens havia causat.



Un dia per la matinada, aprofitant que els nostres pares estaven dormint, ens vam reunir tots els germans a l’habitació de Mireia, amb cura de no despertar la criatura que tant havia costat de dormir. Sabíem que la mort del germà tenia un culpable, i l’assassí estava entre nosaltres, així que vam decidir entrar al dormitori prohibit, per trobar una pista del que havia passat dies enrere.



Una vegada que tots estàvem a l’habitació i ens havíem assegurat que la porta estava ben tancada, vam posar la cambra potes amunt sense cap resposta als nostres dubtes. Quan ja havíem perdut l’esperança, Enric va trobar un objecte peculiar baix del matalàs, una cosa que mai s’esperaria que el perfecte del meu germà tinguera. Hi havia un diari, però no un diari normal com el que podria tindre qualsevol altre, sinó un diari que ens deixava clar que tota la nostra vida amb ell havia sigut una mentida. Així que, Joan, què ens has estat ocultant?