Vam obrir amb por i curiositat aquell llibre vell amb coberta de cuir molt desgastada. Teníem la certesa que allí anàvem a trobar un sospitós, algú a qui poder culpar de la mort del germà. Volíem aclarir les nostres hipòtesis, venjar a en Joan; però no podíem estar més allunyats de la realitat.



20 de maig de 1998:



Pensava que viure a Florència seria una altra cosa, una escapatòria a la meua vida a la masia, però sembla que només era una il·lusió que havia idealitzat. Els dies passen, i el buit que sent al pit cada vegada es torna més i més gran. La ruptura amb la Berta fa ja quasi tres mesos, la notable baixada de les meues qualificacions al tercer any de medicina, la baralla amb el meu millor amic… tot és massa per a mi, i la situació m’està superant. Clarament no li-ho puc dir a la família, i menys encara amb la situació crítica de la mare. Fa mesos que no escric als germans, que els he de dir? Han passat tres anys des que vaig abandonar la meua anterior vida que he intercanviat per aquesta, i tots pensen que em va molt bé; però no els puc preocupar, o pitjor encara, decebre.



Vaig tancar el diari, marejat pel que acabava de llegir. No podia creure totes les mentides que ens havia contat en Joan, tot el que ens estava ocultant, però més que aquella ràbia, m’envaïa un sentiment de culpabilitat i d’aflicció, perquè no em podia imaginar quant de mal havia sentit el meu germà tots aquells anys.



Hi havia alguna cosa que m’atreia el diari com un imant. No podia apartar la mirada de l’única informació que ens quedava d’aquell a qui tal volta vam anomenar germà, del més paregut a les seues memòries. Instintivament vaig tornar a obrir el llibre i vaig continuar la lectura, però em vaig adonar que aquesta vegada havien passat mesos.



04 d’octubre de 1998:



Després d’haver suspés més assignatures de les que m’agrairia reconéixer, m’han expulsat de la carrera. A més a més, no em queden suficients estalvis per a poder pagar les factures del pis que vaig llogar al centre de Florència. No sé què fer!…



Òscar, el menor dels germans, em va furtar el llibre de les mans, impacient per descobrir perquè hi havia una llàgrima lliscant per la meua galta dreta. Vaig poder notar pels seus rostres que Mireia i Enric també estaven preocupats. Després d’uns minuts expectants per desxifrar alguna cosa darrere els buits ulls d’en Òscar, el silenci es va trencar quan es va desplomar agenollat i el diari va caure estrepitosament.



Cada partícula del meu cos es va estremir, i em notava el cor bategant amb força. Els tres germans ens vam reunir al centre de l'habitació, en el lloc on es trobava Òscar. Abans que ningú poguera dir res, vam escoltar la veu trencada del meu germà, balbucejant entretallat un so pràcticament incomprensible, quasi com un murmuri.



—L’han matat— Eixes dues paraules van bastar per explicar tot el que havia passat. Pensàvem que algú de la família havia matat en Joan, perquè, qui si no voldria assassinar al meu (ja no tan perfecte) germà a l’allunyada masia en què vivíem al mig del no-res? Ningú ho sabia, però, el que llegiríem a continuació ens deixaria clar a tots que no era cap dels sis.



14 de març de 1999:



Quatre, quatre són els dies que porte sense dormir. Cada nit em desvele perquè sent que algú em crida desesperadament. La veu em resulta familiar, potser és ma mare, o potser no, mai ho sabré, perquè quan estic a mil·límetres de tocar la silueta de qui em crida, em desperte sufocat en el meu pis obscur. Com encara no he trobat un treball, no he pogut pagar la calefacció, ni la llum, i per això, cada nit, algú colpeja la meua porta, i crida el meu nom. Tinc por, por que es cansen de cridar-me, por que qualsevol dia em perseguisquen, i m’atrapen.



Vaig mirar el rellotge que hi havia penjat rere nosaltres. Ja eren les cinc passades. Amb ajuda de Mireia vam alçar l’Òscar, amb compte de no despertar els pares. El vam guiar dins del seu dormitori, i cadascú va tornar a la seua cambra per dormir un poc, o almenys intentar-ho.



En el meu cas va tenir poc èxit. No vaig poder pegar ull en tota la nit, només podia donar-li voltes al que hi havia passat. Finalment em vaig adormir durant el que em va semblar una estona. Quan em vaig despertar havien passat més de huit hores, el sol ja havia eixit i el so dels pardals harmonitzava aquell fred matí. Mentre m'alçava d'un bot vaig recordar tot el que havia passat la nit anterior.



Vaig pujar les escales tan ràpid com les meues cames m'ho permetien i em vaig dirigir allà on havíem estat només unes hores abans. Cada segon estàvem més a prop de saber qui havia matat amb premeditació el meu volgut germà, i el diari era una pista clau que ens ajudaria a esbrinar-ho. Però, quan ja estava dins, com si haguera vist un fantasma, el meu cos es va paralitzar. No m'ho podia creure, ens havia costat molt arribar on estaven i, en qüestió d'instants, tot s'havia descontrolat, perquè el diari, havia desaparegut!