La foscor. La parada. La màquina espatllada. El paperet. El gel. Un so semblant al d’una alerta nuclear. Merda.

Vaig aturar l’irritant so del meu despertador i vaig obrir els ulls. Tenia ganes de seguir amb l’agradable somni que estava tenint. Per mi com si no es volia acabar mai. Vaig tancar els ulls inconscientment, guiant-me una altra vegada a la meva fantasia.

La pluja. La cursa fins al portal. El cafè. Les paraules. El petó. Ella. Un telèfon sonant. Merda.

- Qui és? - vaig contestar amb veu adormida.

- Nathan, comencem en deu minuts! On ets? - era el Patrick, un dels meus companys de classe, i sentir les paraules “deu minuts” va activar el meu cos inmediatament. Era impossible que m’hagués adormit tant que estés a punt d’arribar tard a la presentació d’un treball de la universitat.

Em vaig preparar a la velocitat de la llum i vaig arrencar a córrer cap a la facultat. Mentre les meves cames posaven el pilot automàtic el meu cervell pensava en la Ginger.

“Avui feu un any. Estaria bé que fessis alguna cosa.”

Això era el que em faltava. Què podia fer? Anava pensant en records nostres que em poguessin aportar alguna idea.

Els dies de després. L’emoció de veure-la de nou. La tarda junts. Un altre petó. L’extraordinari que es converteix en rutina. L’amor. Un clàxon. Uns frens grinyolant. La foscor.

Anava al límit, com ja era costum. Vaig obrir la porta de l’edifici i vaig prémer el botó de l’ascensor repetides vegades per a que vingués el més aviat possible. Havia estat citada per acudir a una reunió matinera amb els meus caps per evaluar la situació del projecte que havia estat portant els últims mesos i que vaig començar uns dies després del primer petó del Nathan. Encara que n’havia fet moltes seguia sense acostumar-m’hi: despertar-me d’hora no era el meu punt fort.

Vaig obrir la porta de la sala de reunions en el moment exacte en què les llunyanes campanes del centre picaven els quarts. Asseguts a la taula ovalada només hi havia dues persones: la meva cap i un home que no havia vist en la meva vida. Em va estranyar que no hi hagués ningú més, generalment totes les cadires quedaven ocupades.

- Bon dia Ginger, agafa lloc - va dir-me la directora del departament. - Bé, anem al gra, que avui tinc un dia ocupat. Ara que el projecte que lideres està a punt d’acabar volia comunicar-te que gràcies al teu rendiment hem vist amb la directiva que estàs preparada per fer coses més grans, i és per això que t’hem seleccionat per un altre estudi que iniciaràs tal i com acabis l’actual. Aquí tens els detalls - va lliscar una petita carpeta per la taula - Com pots comprovar, aquest tindria lloc a Boston, als Estats Units, on l’empresa et donarà totes les comoditats de les quals disposis.

No vaig dir res. M’estava costant processar tanta informació. A més, Boston? Creuar-me l’Atlàntic per un estudi? Mentre sentia a l’home desconegut descriure’m el tema que tractaria pensava en tot el que hauria de deixar per anar allà: la família, els amics, el Nathan… El Nathan! Com li diria? A sobre, aquell dia era el nostre primer aniversari. Seria devastador que li digués.

- Ginger, - va dir la directora quan el seu company va acabar d’explicar- ja sé que ara mateix això sembla una idea esbojarrada, però creu-me quan dic que això pot ser una oportunitat única en la teva vida tant laboral com personal. Només et demano que t’ho plantegis seriosament, penso que pot ser una gran experiència.

- Jo, és que no sé què dir… - la notícia m’havia deixat en shock - Podeu deixar-me uns dies per a decidir-me?

- Cap problema, però pensa que hauries de ser a Boston d’aquí a deu dies com a màxim.

- D’acord, ja us comunicaré la meva decisió - vaig concloure. Vaig sortir de la sala ràpidament, i me’n vaig anar al meu despatx, on ningú em podria molestar.

El cap em donava tombs. Hi havia molts motius pels quals acceptar el projecte era bo; em resultava extremadament temptador, i el pas que donaria la meva carrera professional, per la qual m’havia estat preparant durant tants anys, era gegant. Si només hagués de tenir en compte els factors laborals hagués acceptat sense pensar-ho dues vegades, però un cop me n’adonava que hauria de deixar enrere tot el que coneixia em veia superada.

Per desconnectar una mica de la reunió prèvia, vaig ficar-me a treballar en el projecte que ja tenia començat. Les distraccions no van servir de res, i seguia donant-li voltes a tot el tema de Boston. Havia d’acceptar, era el destí: si tenia l’oferta era per alguna cosa.

Havia aconseguit concentrar-me en la feina quan vaig rebre una trucada telefònica d’un número desconegut.

- Bon dia, ets la Ginger? - no sabia qui em parlava ni per què sabia el meu nom.

- Sí, podria saber amb qui parlo?

- Sí, disculpa que no m’hagi introduït; soc el Patrick, un dels companys del Nathan a la uni. Et truco perquè havia de presentar un treball amb mi però no s’ha presentat. L’últim cop que l’he trucat fa quasi tres hores ni s’havia despertat, i des d’aleshores no he sabut res més. Ara quan el truco salta el contestador. M’ha parlat de tu algun cop i he pensat que potser sabries alguna cosa. - em vaig quedar perplexa. No trobava cap motiu pel qual el Nathan no pogués contestar.

- Lamento dir-te que no sé res, l’últim cop que vaig parlar amb ell va ser ahir a la nit. Si vols el puc trucar jo, i si et contesta t’aviso.

- D’acord, moltes gràcies - dit això, el Patrick va penjar.

No havia apagat el telèfon que aquest tornava a sonar. A diferència de l’anterior, aquesta trucada va fer que el cor se m’aturés per un breu instant.

Vaig obrir els ulls, i els atapeïts carrers de París s’havien convertit en una misteriosa habitació d’un color gris pàl·lid, semblant al de la lluna plena o l’hivern parisenc. A part d’això, no hi havia gran cosa més a destacar. La decoració podria titllar-se de minimalista fent la més generosa de les descripcions: ni quadres, ni plantes decoratives, res en absolut.

Sentia moltes veus de fons, però no entenia res del que deien. En un moment donat les veus van aturar-se, i la porta, grisa per conjuntar amb les parets, va obrir-se. Tres persones van entrar: dues duien una bata blanca, i no les havia vist mai; l’altra era una bellíssima noia, amb els cabells castanys i ulls blaus. Vaig recordar qui era després que s’apropés a mi per donar-me un petó i una abraçada.

- Nathan… però què t’ha passat? - els petons i abraçades no van parar malgrat el diàleg. - Com et trobes? Recordes alguna cosa? - ja l’havia reconeguda, era la Ginger, la meva parella.

- No ho sé, només sé que m’acabo de despertar i que això sembla la Lluna - vaig veure com els ulls blaus de la noia s’havien omplert de llàgrimes i com esbossava un preciós somriure.

- Lamento dir-te que ets a París, i que la Lluna queda bastant lluny d’aquí.

- Saps què, Ginger? T’hi portaré com a regal d’aniversari, segur que s’hi està ben tranquil. No hi ha soroll, ni… - vaig notar un fort cop al cor, com si hagués estat apunyalat amb una estaca. No vaig poder evitar cridar de dolor, la qual cosa va fer que la Ginger plorés encara més i m’agafés la mà amb una força increïble.

Les dues persones de la bata blanca van apropar-se a un pal de ferro amb bosses penjant situat al meu costat i van tocar quatre coses que van fer que em sentís molt millor. De sobte, em van agafar unes ganes irremediables de dormir, i vaig anar tancant els ulls parsimoniosament. Les veus van tornar a aparèixer, i enmig dels indistingibles sons vaig sentir la Ginger dient:

- Tu no pateixis, que estaré al teu costat. Anirem a la Lluna tots dos - vaig notar un últim petó abans d’adormir-me.

Algú em sacsava l’espatlla, i em deia:

- Hola, està desperta? Les visites s’han acabat. Podrà tornar demà al matí. Li recomano que vagi a dormir a casa i no es preocupi, que nosaltres ens encarregarem del Nathan - era la veu suau de la doctora del Nathan, i sense dir res em vaig acomiadar d’ell amb l’enèsim petó del dia i vaig deixar la seva mà per primer cop en hores. La tenia tota adormida, però m’era igual.

Els meus intents per descansar van ser en va. Com podien canviar tant, les coses, en 24 hores? L’oferta de Boston havia passat a un pla totalment irrelevant dins el meu cap: la meva única preocupació en aquell instant era el Nathan. Dubtava que la manera en què havia parlat durant la nostra curta conversa fos bona. L’havia vist fora d’òrbita, i esperava que aquell inusual comportament es degués als calmants que li havien donat a l’hospital. Ansiava impacient que la nit passés el més ràpid possible per veure’l de nou.

Era a la Lluna. Els indicis ho demostraven: al meu davant tenia un enorme descampat platejat i un cel negre recobert d’estrelles. Anava saltironejant per la superfície, jugant a xafar tots els cràters que veia mentre feia tombarelles a l’aire. No notava res més que la pressió de les meves cames sobre els forats de plata i una força invisible que m’apretava la mà amb força, com si no volgués que fes una sola passa més.


El Nathan seguia igual que quan havia marxat la nit anterior, respirant profundament. La seva expressió facial reflectia calma, com qui està mirant el cel una nit d’estiu, on l’infinit univers completa la teva persona i et sumergeix en un estat de pau irrepetible.

No obstant, la situació no era la més òptima per a millorar el meu estat d’ànim: el fet de veure’l sedat i inactiu em feia imaginar la pitjor de les situacions. El simple fet de pensar-ho feia que brotessin les llàgrimes de dins meu.

- Pensa en la Lluna, així no ploraràs - va xiuxiuejar una veu al meu costat. Quasi toco el sostre de l’ensurt que em va donar el Nathan. Quanta estona portava despert?

- Nathan! - vaig donar-li un altre petó. No me’n cansaria mai, de donar-li’n. - Has descansat? Et trobes millor?

- No ho sé, suposo… Quan fa que ets aquí?

- Fa una estona només, ahir vaig passar per casa a descansar, i ara torno a ser aquí - vaig quedar-me en silenci una estona. No sabia què dir, mai m’havia trobat en una circumstància similar i desconeixia la manera “correcta” d’actuar, encara que ningú ho deu saber del tot, només improvisen.

- Sí que estàs callada, no? Va, explica’m alguna cosa, que així em distrec! - en aquell moment vaig pensar en Boston. Se m’havia passat per complet.

- Bé, és que no m’ha passat res extraordinari últimament.

- D’acord, si no vols dir res, començaré jo. He somiat que… - no va acabar la frase perquè va posar-se a vomitar sang. Em vaig quedar un segon quieta però al final vaig reaccionar.

- Nathan! Algú que m’ajudi! - vaig cridar desesperadament. Un equip de metges va aparèixer a l’instant i van comprovar les seves constants. Van fer mala cara.

- Hem d’endur-nos-el - em va dir la doctora que em va enviar a casa el dia anterior. Van agafar el llit on es trobava el Nathan i el van treure cap al passadís. Jo els vaig seguir, sense separar-me d’ells en cap moment - Aquí no pots entrar, ho sento molt.

- No! Nathan! No te’n vagis! - vaig exclamar.

- Ens veiem a la Lluna, Ginger… - va dir el Nathan abans de desaparèixer de la meva vista.

Caminar per la Lluna era divertit fins a cert punt, ara que havia xafat tots els cràters i les meves cames estaven entumides de tant caminar no em feia tanta gràcia. Vaig seure sobre una petita muntanya rocosa, esperant a que la meva nau tornés per recollir-me i recular cap a la Terra. Van passar hores, però ningú venia a buscar-me. Em vaig aixecar per passejar una mica més. No m’havia donat temps de fer una tombarella que un àngel va baixar del cel apropant-se cap a mi. L’àngel va resultar ser una bellíssima noia, amb els cabells castanys i ulls blaus. Sabia qui era, ja ens havíem vist algun cop abans de pujar aquí dalt. La situació d’aquella vegada era molt diferent a la d’ara: érem sota terra, en algun indret del planeta Terra, intentant comprar un bitllet de metro.

- Jo ja sabia que ens tornaríem a veure - vaig dir. Ella no va dir res, només em va abraçar, envoltant-me amb les seves ales blanques. Les paraules eren prescindibles, tenir-nos l’un a l’altre era el que importava. Al cap d’uns minuts les seves ales van deixar-me estar. - No te’n vagis, no em deixis aquí sol! - Ella em va mirar amb pena, i em va donar un petó, l’últim petó. Quan va acabar, va rebuscar entre les seves ales, va treure un paperet i me’l va donar. “T’estimo”, posava. - Jo també t’estimo.

Em va dedicar un últim somriure i se’n va anar volant.

Epíleg

M’agrada tornar a París. Boston és una ciutat bonica, sí, però res pot equiparar-s’hi. Tinc una llarga llista de coses a fer. Després de deixar les coses al meu antic apartament, decideixo anar a fer un passeig nocturn. He d’anar a un lloc molt especial.

Sec al banc de la parada, observant la màquina dels tiquets com si la meva presència aquí pogués repetir el moment. Mentre el recordo, una espessa llàgrima salada cau per la meva galta. La gent que em vegi així, plorant davant una màquina de metro espatllada, pensarà que estic boja, però m’és igual. Després del que em semblen hores m’aixeco i surto cap al carrer. No hi ha un sol núvol, però de totes maneres la nit és gèl·lida. Miro al cel, que il·lumina la ciutat tènuement.

- Ens veurem a la Lluna, Nathan, - dic dirigint-me al cel - n’estic segura.