Tenia tantes ganes de quedar amb el Nathan que la resta de la setmana se’m va fer llarguíssima. Com més voltes feia l’agulla del rellotge menys temps quedava i, en conseqüència, més nerviosa em ficava. Quan estava a punt de sortir del meu despatx per anar a casa després de treballar, vaig ser interceptada per la meva cap:

- Ginger, perdona que et molesti ara que marxes, però acabo de concertar una reunió per la setmana que ve.

- Ah… clar, cap problema. Puc preguntar de què es tracta? - aquesta proposició m’havia agafat completament per sorpresa, ja que aquestes reunions solien anunciar-se per via electrònica.

- Bé, de moment no t’ho puc dir, però es una cosa important. Ja ho veuràs. Ja està, només era això. Passa un bon cap de setmana!

Em vaig acomiadar d’ella i vaig seguir recollint. En altres circumstàncies aquesta invitació clandestina m’hagués deixat intrigada una bona estona, però en la situació en què em trobava ho vaig deixar estar ràpidament.

***

“Prou. Lliura l’examen. Ja l’has revisat deu vegades, el que no hagis fet bé no ho veuràs”. Vaig acabar fent cas a la meva veu interior, i vaig aixecar-me del meu incòmode pupitre per donar-li l’examen al professor. El vaig deixar sobre la seva taula i abans que el mirés amb atenció i fes alguna cara que demostrés que havia comès moltes errades vaig sortir de la classe.

Un cop em vaig trobar a l’exterior de l’edifici del campus vaig sentir un gran alleujament per haver acabat els exàmens semestrals. Ara ja em podia centrar en altres coses que no estiguessin escrites en un llibre de text. Per suposat, una d’elles era quedar amb la Ginger aquella mateixa tarda. L’estona que havíem passat xerrant la nit del metro va fer que l’emoció que em provocava retrobar-nos hagués augmentat amb escreix.

Vaig arribar al meu pis. No tenia res a la nevera, així que mentre esperava el menjar xinès a domicili que havia demanat, endreçava la taula de la sala d’estar, plena d’apunts i fulls fruit de les llargues sessions d’estudi dels últims dies. De tant en tant mirava amb neguit el rellotge de la cuina, com si el temps anés més ràpid cada cop que l’observava.

***

La parada de metro es veia des de la finestra de la meva habitació, tan sols calia atravessar un acollidor parc, ideal per relaxar-se un agradable dia d’estiu, però que a aquestes altures de l’any tenia menys vida que un cementiri: arbres pelats, fonts gelades, ni tan sols un míser pardal picotejant entre la gespa. Realment depriment. Malgrat les fúnebres vistes, vaig passar pel costat quasi sense mirar-lo; els meus ulls estaven plenament enfocats en la meva destinació.

Un cop vaig pujar al vagó i vaig seure al primer lloc lliure, vaig començar a mentalitzar-me pel que venia.

***

A la plaça de la pista de gel hi havia gent per tots els racons. Fins l’indret més recòndit estava ocupat per algú, fos quin fos el seu propòsit. En el meu cas, jo havia intentat col·locar-me en un lloc prou visible per a que la Ginger em pogués veure, vingués d’on vingués. Desconeixia l’hora exacta, però no volia agafar el telèfon per mirar-la perquè tenia por que ella passés i no ens veiéssim.

“Segur que és tard i ella no t’ha vist. Truca-la. No hi perds res.”

La veu semblava donar molt bons consells. Vaig tornar a fer-li cas i finalment vaig agafar el telèfon de la butxaca del meu abric. Estava a punt de prémer al botonet situat al costat del contacte de la Ginger, quan vaig sentir:

***

- Et pensaves que no vindria, que m’estaves trucant? - el Nathan es va girar de manera tan sobtada que em vaig pensar que es desnucaria allà mateix.

- Què? No! És que com que hi ha tanta gent pensava que no et veuria… És igual. Hola! - va fer tot el possible per intentar dissimular la vergonya que havia passat instants abans, quan el vaig agafar per sorpresa.

- Hola! - vaig tornar-li la salutació i vaig fer una ullada a la plaça. - Estàs preparat? - vaig preguntar-li senyalant la pista.

- Si t’he de ser sincer, no me’n fio molt de les meves habilitats però estic convençut que em sabré aguantar més d’un minut seguit almenys. - aquesta resposta va fer-me esbossar un petit somriure. La veritat és que la manera en què parlava i el to irònic em feien molta gràcia.

- No et preocupis, no ets l’únic que està així. Anem o què? - sens respondre, va anar a la cua per agafar els patins i jo el vaig seguir.

***

Posar-me els patins va ser un autèntic repte per a mi; tenia les mans tan tremoloses que amb prou feines podia lligar-me’ls correctament. Vaig aixecar el cap un segon just després d’haver acabat amb el primer, i vaig veure com la Ginger s’esperava davant meu amb els braços creuats.

“Va, espavila, no facis el ridícul. No és tan difícil!”

Intentava anar el més ràpid possible, però entre la pressió de la veu i saber que l’estava fent esperar no ajudaven gens. I, si les coses podien empitjorar, el patí estava completament en contra d’entrar al meu peu. Per sort, va acabar cedint, i per fi em vaig poder posar dempeus i acompanyar la Ginger a la pista.

Els primers instants em van servir per posar a prova els meus gens de patinador, que em van satisfer gratament.

- Pensava que això seria molt més complicat - vaig dir-li a la Ginger, que anava seguint el meu ritme al costat - però veig que… - abans d’acabar la frase un nen petit va passar per davant meu corrent a tot gas i en un desastrós intent per frenar vaig caure de cul a terra.

***

Ens vam mirar. La seva cara havia adquirit el color d’una maduixa a punt de ser collida, i fent tots els esforços possibles per no arrencar a riure descaradament vaig ajudar-lo a aixecar-se. Ell va allargar els seus braços cap a mi. Els vaig estirar i ell es va reincorporar com si no hagués passat res.

- Què deies? - vaig dir en to sarcàstic. El Nathan em va mirar, ja havent tornat al seu to de pell normal, i em va respondre:

- Que veig que això és prou fàcil! - en dir això, els dos vam començar a riure com uns bojos, sense adonar-nos-en que estàvem al mig del pas i que si no ens apartàvem d’allà algú ens atropellaria més aviat que tard.

- Va, seguim abans que acabem els dos al terra - i vaig estendre la meva mà cap a ell. - No voldria pas que caiguessis una altra vegada - vaig dir, picant-li l’ullet. Ell va posar els ulls en blanc però de totes maneres va acceptar la meva proposició i vam continuar passejant.

***

Després del petit incident vam seguir donant voltes per la pista, i el meu cap estava operant a la seva màxima capacitat: havia de concentrar-me en patinar i no tornar a repetir l’estrepitosa caiguda del principi mentre parlava amb la Ginger. Tenir-la tan a prop tampoc ajudava. Estàvem parlant sobre París, ja que els dos hi havíem nascut i viscut tota la nostra vida.

- En aquestes èpoques de l’any és una ciutat depriment. Tot es torna de color gris.

- Ja ho sé. Davant del meu pis hi ha un parc que ara mateix sembla un cementiri d’ànimes de la poca vida que té. Això sí, a l’estiu s’hi està de meravella. El que donaria per veure el sol una estoneta…

- Jo estic fart de veure aquests núvols! - vaig mirar cap al cel i de sobte vaig notar com una gota d’aigua gelada em queia al mig del nas. Després dues, quatre, vuit i en un tres i no res queia tanta aigua que semblava que s’aproximés el diluvi universal.

“Noi, només et falta dir que no vols que et toqui la loteria per fer-te milionari!”

Ràpidament vam sentir com des de la megafonia de la pista de gel anunciaven que en aquesta situació no es podia seguir patinant, pel que havíem de sortir el més aviat possible.

***

Un cop tornàvem a estar amb el nostre calçat vam intentar buscar un lloc cobert per evitar acabar més xops del què estàvem. Se’ns estava posant molt difícil perquè la resta de la gent que estava passejant pel carrer havia tingut la mateixa idea que nosaltres.

- Tinc una idea, - va dir el Nathan - el meu pis no queda molt lluny d’aquí. Et puc deixar roba seca i quan pari de ploure pots agafar el metro.

Em vaig quedar absolutament parada. Al seu pis? Tan aviat? No sabia si estava preparada per donar un pas endavant, però en aquell moment era això o quedar-me al carrer i que acabés amb una hipotèrmia bestial.

- Em sembla bé - vaig respondre. Esperava que sortís bé.

***

Vam arribar al portal del meu edifici després d’haver fet les dues últimes illes quasi corrent. Em vaig aturar uns segons per agafar aire i la Ginger va fer el mateix. Seguia plovent a bots i barrals i no semblava que anés a menys.

“A què esperes per obrir la porta, a què es fiqui a ploure sang? Entra ja!”

Les presses de la veu no ajudaven gens a paliar els nervis que sentia per l’atrevit moviment que havia fet. En què pensava quan li vaig preguntar si volia venir a casa meva? Ara ja era igual. Vaig afanyar-me per agafar les claus i vam entrar dins l’edifici.

- L’ascensor està espatllat - li vaig dir a la Ginger quan va prémer el botó per fer-lo venir. - Els de manteniment han de venir a arreglar-lo, o almenys és el que porten dient des de fa un mes. No et preocupis, només són tres pisos.

El camí de les escales va anar acompanyat d’un llarg silenci marcat pel cansament de la cursa per refugiar-nos de la maleïda pluja, però al final vam aconseguir arribar a la meva porta i vam entrar.

***

L’apartament del Nathan em va resultar molt acollidor: era senzill però ben decorat, amb una gran entrada de llum natural de la finestra de la sala d’estar, que en dies una mica més clars oferiria unes belles vistes de París. Mentre jo observava el pis amb atenció ell va anar cap a la seva habitació i va tornar amb una tovallola, una dessuadora i uns pantalons de xandall entre les mans.

- Vols que et prepari un cafè o alguna cosa? - va preguntar-me mentre em deixava la roba que havia agafat. Em va fascinar la seva hospitalitat i l’energia que desprenia.

- Si no es molta molèstia… Per cert, on és la cambra de bany? Ho dic per canviar-me.

Ell em va guiar i jo hi vaig entrar. Em vaig treure la roba molla que duia i em vaig posar la que m’havia donat el Nathan. Tot i que m’anava molt gran em va agradar l’olor que feia.

Vaig sortir del lavabo i vaig veure que a la sala d’estar ja hi havia dos cafès preparats. En veure’m, el Nathan em va oferir un lloc per seure i em va portar una de les tasses a les mans. I, com si fóssim dos vells amics, vam seguir parlant. No ens calia res més que una simple conversa amb una tassa de cafè calent per ser feliços.

***

La forta pluja va tardar un parell d’hores en marxar.

- És molt tard, hauria de marxar ja - va dir la Ginger mirant el seu rellotge. - Moltes gràcies per tot - Vam baixar tots dos fins al portal del meu edifici. La pluja ja havia parat i un fosc cel cobria París. - Bé, jo ja marxo. Au revoir!

Ens vam mirar. Encara que s’hagués acomiadat no semblava que volgués marxar.

“Ja saps què has de fer, no?”

Vaig acostar-me a ella lentament i li vaig donar un dolç petó als llavis mentre l’agafava per la cintura.

- Au revoir. - vaig dir-li.

Ella me’l va tornar i se’n va anar sense mirar enrere, sense saber que aquell seria el primer de molts.