Per algun motiu, la màquina s’havia espatllat o, simplement, volia que perdés l’últim metro del dia, el que m’havia de portar a l’importantíssim sopar amb els possibles futurs investors de la multinacional on treballava. Després d’intentar-ho repetides vegades, vaig estar a punt de desistir. En aquell mateix instant, un noi se’m va apropar. Devia tenir la meva edat, i tot i anar vestit com una persona normal - un abric, uns texans i unes sabates esportives - i semblar totalment corrent, vaig notar una estranya sensació per tot el cos: eren com papallones a l’estómac, però que van recórrer el meu sistema nerviós de cap a peus, com si un llamp hagués atravessat l’asfalt parisenc per aterrar sobre mi i deixar-me palplantada. Ho vaig notar tan fort que aquell noi m’havia dirigit la paraula per oferir-me ajuda i no me’n vaig adonar fins que em va preguntar:
***
-Estàs bé? - no sabia què li passava, a aquella noia, però si em feia esperar més acabaria marxant.
-Sí, sí… - va contestar-me finalment- Em pots ajudar, sisplau? - Va dir-me amb timidesa.
-Clar, no et preocupis, ara mateix - vaig respondre. Mentre pagava vaig notar com em mirava detingudament, com si no hagués vist un noi en la seva vida.
En acabar, em vaig apropar a ella per donar-li el tiquet. Em va donar les gràcies i vaig seguir el meu camí fins al metro. Vaig estar a punt de perdre’l per culpa d’aquell petit retard, i quan hi vaig entrar tan sols quedaven dos seients lliures. Vaig seure en un d’ells i em vaig posar una mica de música per amenitzar el trajecte. L’atapeït vagó va reprendre el seu trajecte amb una suau arrencada.
Mentre esperava, vaig fixar-me en què estava ple de gent de tota mena: des d’empresaris elegants amb maletes de cuir que tornaven de la feina passant per grupets d’adolescents que podrien anar al cinema o a fer qualsevol activitat de lleure; persones de tercera edat que havien passat la tarda al mercat i molts més. Tothom amb un destí diferent, però tots pel mateix camí. Vaig seguir mirant a les persones que pujaven a cada parada: mares que portaven cotxets de bebè, nens acompanyats dels seus germans grans o avis, una bonica noia que es dirigia cap a mi… Cap a mi? Quan les meves neurones van reconnectar-se, ja havia endevinat la identitat de la noia.
***
- Perdona per molestar-te una altra vegada, només et volia donar això - amb la mà tremolosa, vaig donar-li un paperet. Ell el va llegir. En veure el contingut em va mirar als ulls i va tornar a clavar la vista en el paper, com si no ho hagués fet bé el primer cop. Vaig notar com el metro indicava la meva parada amb un grinyol provinent dels desgastats frens del ferrocarril. Quan va haver frenat del tot em vaig dirigir a la porta, que s’estava a punt d’obrir. El noi seguia sense respondre. Estava sortint del vagó quan vaig notar com el noi m’agafava del braç i em deia a cau d’orella:
- Gràcies - i em va deixar estar.
Em vaig quedar mirant com el metro seguia el seu recorregut sense mi, palplantada. Sabia que em quedava poc temps per anar al restaurant, però el que acabava de passar em va deixar petrificada. Després de recuperar la consciència i adonar-me’n de l’hora, vaig sortir de l’estació per dirigir-me al lloc de trobada.
Durant el sopar, la meva ment va fer tots els esforços possibles per mantenir-se centrada i pensar únicament en els investors i la multinacional. Encara no sé com vaig ser capaç de seguir asserenada. Després de dues hores que se’m van fer anys la trobada va arribar a la seva fi per fortuna meva.
Vaig agafar un taxi fins a casa meva i en arribar vaig alliberar de cop tot el que havia passat al metro. Què havia fet? Li havia donat el meu nom i número de telèfon a un desconegut? Per què? No ho sabia bé. L’únic que coneixia amb total seguretat era que havia sentit una cosa inexplicable, com si el destí hagués volgut que el noi i jo ens trobéssim.
Tot i que era molt tard dormir se’m va fer pràcticament impossible. Finalment, vaig ficar-me al llit per veure si la son acabava vencent tard o d’hora. Va ser tancar els ulls i sentir una notificació d’un missatge de text.
***
L’escena del paperet i el metro em va tenir distret tot el vespre, i encara que havia d’estudiar pels amenaçants exàmens vinents el meu cap va ser incapaç de passar més de cinc minuts sense pensar en la noia, o la Ginger, tal i com afirmava el paper. Vaig intentar seguir la meva rutina amb normalitat, però quan es va fer tard ella va tornar a la meva ment, i no estava segur de si era una bona idea contactar amb ella. Al cap i a la fi, m’havia passat el seu número per algun motiu, no? Què hi podia perdre? Per què tenia tanta por d’un simple missatge? Què tenia la misteriosa noia que em feia dubtar tant?
Ja havia passat prou temps pensant en què fer; ara tocava actuar. Després de tenir el missatge a punt d’enviar i de passar-me tota la tarda sense prendre una decisió vaig prémer el botó d’enviar i vaig esperar la seva resposta amb calma i tranquil·litat.
***
“Ei! Soc el noi del metro, però pots dir-me Nathan. Perdona per haver tardat tant, he estat molt enfeinat amb la feina de la uni i tal… També vas a la uni?”
Era ell! Havia estat a punt de perdre l’esperança. Estava tan emocionada que em tremolaven les mans mentre escrivia. Li vaig contestar dient-li que jo ja havia anat a la uni i que ara estava treballant per una multinacional. Vam estar parlant de la seva uni, de la meva feina i de mil coses més: d’on érem, què ens agradava, com eren els nostres amics… Com més parlàvem, més veia que per haver-nos conegut aquell mateix dia teníem molta química. I sense adornar-nos-en, vam passar hores i hores parlant. Quan vaig notar que els meus ulls es tancaven, li vaig dir de continuar parlant el dia següent, que necessitava dormir. Ell també estava cansat, i abans d’acomiadar-nos em va dir:
“Si vols seguir parlant més podem quedar aquest divendres, han obert una pista de gel al centre i tinc ganes d’anar-hi. Vols venir amb mi?”
Volia quedar en persona! Sense pensar-ho dues vegades, vaig acceptar i vam quedar el divendres a la tarda a la pista de gel.
Vaig mirar el rellotge una altra vegada, i marcaven les cinc del matí. Ja era hora d’anar a dormir.
***
Amb altres persones hagués considerat la proposta de quedar tan aviat com precipitada, però sabia que amb la Ginger era diferent. Mai havia conegut algú com ella, ni tan sols que s’hi apropés una mica. També sabia que havia d’aprofitar bé aquesta oportunitat perquè el meu subconscient em deia que això només passa un cop a la vida.
Vaig deixar el telèfon a la tauleta de nit i vaig intentar descansar les poques hores que quedaven abans de la sortida del sol. Tot i que em vaig adormir a l’instant no vaig parar de somiar en ella i en el que passaria el divendres.
