L’única esperança del poble serà una forastera arribada d’un món desconegut i paral·lel, d’aparença senzilla, que posseirà un poder inimaginable i únic. El seu destí serà enfrontar-se a la gran batalla, que esclatarà quan ningú s’ho esperi. Faith serà el seu nom i, si ho aconsegueix, el regne de Constemple estarà en deute amb ella per sempre.”

Asseguda a la butaca de la immensa biblioteca, em vaig posar a recapacitar sobre com havia acabat en aquella peculiar situació. Tot i que el rei i aquell estrany homenet ja m’havien assegurat que el que posava en el llibre del despatx era legítim i vertader, em costava creure-m’ho, i em vaig veure amb la necessitat de comprovar-ho per mi mateixa. Per això, em van donar accés a una de les estances més secretes i privades del palau, on s’hi amagaven infinitat de llegendes, històries i molts dels secrets més ben guardats.

El tremolor de les mans i la suor freda al clatell eren inevitables, aquell paràgraf no era gens fàcil de pair, com podia ser que allò es referís a mi? Per què jo i no una altra? Qui m’havia escollit? Com volien que lluités contra aquella foscor misteriosa si no estava preparada?

Em vaig aixecar d’un bot, frustrada, enfadada i confosa. El llibre va caure a terra, i d’ell, en va aparèixer un sobre negre, amb un segell de lacre daurat on hi havia dibuixat l’escut del regne. Semblava que contenia informació important, l’adornaven unes sanefes, segurament dibuixades a mà, del mateix color que el segell.

La curiositat va poder amb mi i, sense pensar-m’ho dues vegades, el vaig obrir. A l’interior, només hi vaig trobar un full doblegat, escrit per les dues cares, amb una lletra acurada. Mentre el llegia, les petites coincidències que havia anat veient durant els dies anteriors, van anar encaixant en el meu cap. Tot tenia sentit; el diari, l’adopció, la taca de naixement al canell i el misteriós sobre.

Tot d’una, vaig sentir que s’obria la porta i que unes passes s’apropaven cap a mi i, tot i que vaig intentar amagar-ho tot, ja era massa tard. Però el que més em va sorprendre, va ser trobar-me cara a cara amb en Frederic.

• - Es pot saber què fas aquí i què amagues darrera l’esquena? - va dir amb un to autoritari i amenaçador.
  
  - Jo… res. Sa majestat m’ha deixat entrar…
  
  - I per què t’hauria de deixar? Si ets una simple criada.
  
  - Es pot saber què dius? Jo no soc una simple criada - vaig dir armant-me de valor per replicar-lo - ni tan sols treballo aquí. Si sabés com tornar a casa - creu-me - ja hauria marxat fa temps.
  
  - Dona'm el sobre i deixa’t d’històries, o potser m’obligaràs a utilitzar la força?
  
  - Primer de tot, tu no ets ningú per dir-me que et doni el sobre; si l’he trobat jo, me’l quedo jo - va obrir la boca intentant replicar el que li acabava de dir, però vaig seguir parlant - i, per cert, que no t’han ensenyat maneres o què? Sembla mentida que algun dia hagis de ser rei, si és que mai ho aconsegueixes, vigila que no et passi algú per davant.
  
  - Què dius? Que potser saps alguna cosa que jo no sé?
  
  - No pateixis que jo no sé res. A més, tu ets el príncep, ho saps tot, no? - vaig dir mentre sortia amb el cap ben alt de la biblioteca.

Sentia una barreja entre confusió, ràbia i por. Qui es creia que era per parlar-me d’aquella manera? Encara que fos el príncep i teoricament l’hereu de la corona, no li donava cap dret a tractar la gent d’aquella manera. De veritat que no entenia com podien ser germans, si eren com la nit i el dia. Un tant dolç i agradable, i l’altre tan maleducat, egocèntric i esquerp.

Capficada en els meus pensaments, vaig arribar a la porta del despatx del rei amb l’objectiu de demanar-li explicacions sobre les troballes que acabava de fer. Com de costum, l’Archie feia el seu torn de vigilància a l’entrada de la cambra.

Les nostres mirades es van creuar, per uns instants, el món es va aturar mentre recordava aquell moment que va ser només nostre.

La sensació dels seus llavis carnosos besant els meus em va fer somriure. La seva veu va trencar la bombolla a la qual em trobava i em va fer tornar a la realitat. La porta estava oberta i sa majestat m’esperava dins, recolzat sobre l’escriptori amb els braços creuats.

• - Té alguna cosa a dir sobre això? - vaig dir deixant el sobre a la taula fent un cop.
  
  - Com? On ho ha trobat això?
  
  - La pregunta no és on ho he trobat, sinó de si parla de qui realment em penso.
  
  - Meghan és complicat, no intentis jutjar el passat. Deixi’m explicar-li, si us plau.
  
  - L’escolto.
  
  - Ha d’entendre que la meva esposa i jo ens vam veure, de sobte, en una situació complicadísima, vam intentar gestionar-la tant bé com vam poder, però, clarament, vam cometre errors. Que es pensa que no em penedeixo del que vam fer? L’Archie també era el meu fill! No teníem més sortides, cada dia penso que ho hauríem pogut fer millor, que ens haguéssim pogut inventar les hores del naixement o alguna cosa així, però ens vam veure acorralats, no vam tenir cap altra opció, cregui’m. Que ha trobat alguna cosa més a part del sobre?
  
  - Vol dir que hi ha més proves?
  
  - Només li dic que, si en té alguna més, que m’ho digui. S’han de destruir totes, Meghan, en Frederic és l’hereu i ell serà qui regnarà, no hi ha discussió, és el seu destí. L’Archie mai podrà ser-ho, ja que és un fill il·legítim de la corona, vam renunciar a tot en donar-lo en adopció.
  
  - Vostès van ser els qui hi van renunciar, però ell no! No li van donar cap altra opció! No veu que ell està vivint en una mentida?

De cop i volta, l’expressió del rei va canviar completament, semblava que hagués vist un fantasma, mirava en direcció a la porta fixament quan va començar a tartamudejar intentant dir alguna cosa. Confosa, em vaig girar trobant-me l’Archie amb els ulls plorosos i la mirada perduda.

• - Archie, no és el que sembla. Què has sentit?
  
  - Que he viscut enganyat des del dia en què vaig néixer, potser? Que ningú es va dignar a dir-me en cap moment que era adoptat?
  
  - Però que no veus que no vam tenir més opció!

Va fer el gest d’obrir la boca per contestar-li, però va decidir marxar sense dir res. Sense pensar-m’ho, el vaig seguir fins al jardí.

Encara que, en la situació en la qual ens trobàvem, era terrible, no vaig poder estar-me’n d’admirar el que tenia al meu voltant. Uns majestuosos jardins m’envoltaven, semblava que estigués en un conte de fades. El perfum de les flors era encisador i els ocells cantaven sense descans.

Es va asseure en un banc de pedra respirant pesadament mentre una llàgrima li lliscava per la galta. En veure’m, se la va eixugar ràpidament. Vaig seure al seu costat, acariciant-li el clatell per tranquil·litzar-lo, estava tant accelerat que li podia sentir el cor bategar. Vaig esperar en silenci fins que va començar a parlar.

• - Tot és massa confós, l’únic que puc pensar ara és que la meva vida ha estat una completa mentida. Fins fa tan sols uns minuts, creia que sabia qui eren els meus pares. Recordo que van insistir molt que treballés al palau, em pensava que era perquè volien que tingués una feina honrada i un bon futur, però ara ja veig que només era perquè jo descobrís el que ells no es van atrevir a dir-me mai. No entenc si va ser per por o perquè es van sentir intimidats pel poder de la corona. Van ser uns covards.
  
  - No diguis això, Archie. Segur que l’únic que volien era que tinguessis una relació amb els teus pares biològics encara que no fos paternal, volien que estiguessis a prop d’ells. Estic segura que sempre van mirar pel teu bé, això no ho dubtis mai.
  
  - No em diguis això, Meghan! Com et sentiries tu si descobrissis una cosa així? Ara mateix necessito estar sol - va dir mirant-me fixament.

Vaig passar el dia tancada a l’habitació. Realment, no tenia res a fer, no tenia ganes ni de parlar ni de veure ningú. Tres cops a la porta van interrompre el silenci que regnava al meu voltant. Sense que em donés temps a arribar a obrir-la, el rei va entrar al dormitori.

• - Bona tarda, Meghan. Espero que hagi passat un bon dia. Primer de tot, vull demanar-li disculpes per la situació que ha hagut de presenciar aquest matí. Però, només m’agradaria comunicar-li que aquesta nit se celebrarà un banquet reial, i per descomptat, vostè hi està convidada.
  
  - Però vostè n’està segur? Però si ni tan sols soc d’aquest regne.
  
  - Per suposat que vull que vingui, si no, no vindria personalment a convidar-la.
  
  - Si és així, estaré encantada d’assistir-hi.
  
  - L’esperem a les vuit en punt al Gran Menjador.

Es va acomiadar amb un somriure i jo em vaig començar a preparar. Vaig anar gaudir d’un bany, llarg i calent que em va animar bastant. En tornar a l’habitació, no em podia creure el que veia. Dues dones m’esperaven envoltades de peces de roba, sabates, joies i maquillatge. Les opcions eren il·limitades, des de vestits de nit fins a pantalons, bruses i granotes de mil colors diferents.

L’elecció va ser difícil; però, al final, em vaig decidir per una granota de color bordeus. Tenia tot el que m’agradava: l’escot paraula d’honor, els pantalons amples i un cinturó daurat que s’ajustava perfectament a la meva cintura. A més, vaig escollir uns talons que hi anaven a conjunt.

A les vuit en punt, baixava per la majestuosa escalinata que donava a la porta del Gran Menjador. L’ambient era festiu i alegre. Una quartet de corda ambientava la celebració amb delicades melodies dels més grans compositors. I hi havia diverses taules col·locades per la sala amb petits cartells que indicaven qui havia de seure a cada lloc.

Una mà em va envoltar la cintura delicadament i només amb aquell simple gest ja vaig endevinar de qui es tractava. Només mirant-lo, vaig saber que tot el que havia passat aquell matí havia quedat enrere. Tenia un expressió relaxada i de felicitat. Vaig perdre la noció del temps mentre ballàvem al ritme de la música, concentrats l’un en l’altre, tornant a la bombolla que ens envoltava sempre que estàvem junts.

El soroll del rei picant una copa per cridar l’atenció dels assistents ens va fer tornar a la realitat. Després d’un discurs commovedor i sincer en el qual, per sorpresa de tots, presentava l’Archie com a fill seu legítim i possible hereu de la corona, la sala va esclatar en aplaudiments i ovacions d’alegria. A poc a poc, va tornar el silenci, menys per part d’en Frederic, que seguia aplaudint amb palmades lentes, dirigint-se cap al seu pare i cap al seu germà.

• - Quin discurs més bonic, pare, de veritat, em trec el barret - anava dient amb un to burlesc- llàstima que tots sabem que el rei següent a la línia de successòria soc jo. Germanet, encantat de conèixer-te i benvingut de nou a la família. - va dir envoltant amb un braç a l’Archie - espero que t’hagi agradat retrobar-te amb el nostre estimat pare i que els moments que hàgiu passat avui hagin estat inolvidables, perquè no te’n queden gaires més.

Un soroll ensordidor va ressonar per la gran sala, espantant i confonent a tots els assistents. Tot i el rebombori que es va formar, els guàrdies que s’encarregaven de vigilar el convit, no es van moure del seu lloc. El crit d’una dona va fer reaccionar tothom. El rei havia estat assassinat pel seu propi fill.

• - Silenci!!! - va cridar en Frederic - desgraciadament, i com tots podeu veure, el meu pare ha mort. Per això, no tinc cap més opció que autoproclamar-me rei. Inclineu-vos davant del nou rei del regne de Constemple!

En aquell precís instant, vaig entendre tot el que els llibres deien, la foscor, la guerra i la traïció ja havien arribat, i jo era l’única esperança del poble. La gran batalla, sobre la qual havia llegit tant, estava a punt de començar.

Els soldats van tancar tots els accessos al Gran Menjador i immediatament es van formar dos bàndols: els que donaven el seu suport al nou rei i els que aclamaven al nou fill legítim.

Es van començar a sentir crits que ressonaven per totes les parets de la cambra, els integrants de les dues bandes discutien entre ells intentant justificar la seva elecció. Els meus esforços per intentar calmar la situació van ser en va, la sala era una completa bogeria. La gent estava revoltada, alguns volien justícia pel que acabava de passar i d’altres l’únic que desitjaven era jurar fidelitat al nou rei. I d’un moment a l’altre, van passar de ser simples insults a una lluita física i sense control.

Allò s’havia d’acabar, la sala s’anava tenyint de vermell a poc a poc, els crits eren cada cop més forts i el terra s’anava cobrint de cadàvers de nens, dones i avis.

Amb un moviment desesperat, sense poder suportar més aquella terrible situació, em vaig amagar darrere d’una taula que havia caigut. Tot i que semblés estrany, tenia la sensació que ja havia viscut aquell batalla diverses vegades. Finalment, vaig recordar els somnis repetitius que feia dies que tenia.

Per fi tot encaixava. Decidida, em vaig aixecar per anar a lluitar, però el que vaig veure em va frenar de cop. L’Archie apuntava amb una espasa el seu germà, que havia caigut a terra, amb la intenció de matar-lo en aquell mateix instant. Vaig cridar tant fort com vaig poder, tancant els ulls i apretant els punys amb tota la força que tenia, l’únic que volia era concentrar-me per acabar amb tot allò.

Una onada de força va sortir de dins meu expandint-se per tota l’estança. En obrir els ulls la imatge de la sala havia canviat, els enemics estaven immobilitzats a terra, mentre els altres em miraven expectants, esperant una explicació sobre el que havia passat, però ni tan sols jo ho sabia.

• - Com alguns ja deveu saber, per les llegendes que van ser escrites segles enrere, soc Faith. - els assistents van començar a murmullar entre ells acompanyats d’expressions de sorpresa. - Ja sé que és molt per assimilar. Ha estat una nit intensa, però això no justifica el vostre comportament. Heu perdut els papers i heu seguit el joc dels qui volien destruir Constemple.

Em vaig apropar a en Frederic, estava estès a terra ple de ferides, el pes de la traïció no li permetia ni mirar-me.

• - I tu! Traïdor! T’espera un destí fosc i acompanyat de la soledat. Seràs castigat i exiliat, no tornaràs a trepitjar mai més aquest territori. Què volies? Que aquesta pobra gent fos governada per un incompetent egocèntric i cruel com tu?

Girant-me cap a l’Archie i mirant-lo amb tendresa, vaig agafar aire i vaig dir:

• - Estàs preparat per ser coronat rei?

Em va somriure, tot i que no m’esperava les paraules que anaven a sortir de la seva boca.

• - Sempre que tu estiguis al meu costat sent reina.