Sang. Mort. Crits. Lluita. Silenci…

• - Ahhhhhhhh!!!

Em vaig aixecar d’un bot. A la meva dreta, un escriptori; a l’esquerra, un armari i davant meu, un quadre amb dos parells d’ulls mirant-me fixament. Com si hi hagués una força que m’atreia cap allà, vaig acabar davant del retrat. Hi havia dues persones grans: un home i una dona. En creuar-me amb els ulls de la senyora, un calfred em va recórrer el cos, aquella mirada intensa, freda i cansada semblava que m’intentés transmetre alguna cosa, però no sabia què.

Encuriosida, vaig recórrer el marc amb els dits, fixant-me en cada petit detall quan, de sobte, una peça de metall va caure de darrere del quadre. La vaig agafar i em vaig adonar que era una clau.

Toc, toc. Reaccionant tan ràpid com vaig poder, vaig guardar la clau al calaix justament quan entrava una noia amb una pila de roba a les mans i un somriure a la cara.

• - Senyoreta? Ohh, per fi s’ha despertat! Quina alegria! Vaig corrents a avisar sa majestat.
  
  - No, no, no… - no vaig poder acabar la frase, ja havia sortit per la porta i corria en busca del rei.

Mentre esperava, vaig seguir investigant aquella estranya cambra en la qual estava, quan de sobte, vaig girar el cap per trobar-me l’Archie recolzat a la porta mirant-me fixament. Em vaig retrobar amb aquells ulls blaus que tant m’havien impactat el dia abans, ens vam aguantar les mirades fins que ell la va apartar, avergonyit, i em va demanar que l'acompanyés.

L'ambient que hi havia al palau era totalment diferent al que havia vist el dia anterior. Els raigs de sol travessaven els innumerables vitralls que adornaven els passadissos del castell, desenes de persones corrien amunt i avall ocupades amb les seves tasques i, finalment, vam arribar a l’única porta que m’era familiar.

L’Archie la va obrir i em va demanar que hi entrés. El rei m’esperava dret, amb un posat pensatiu. Sense saber què fer, vaig seure en una de les butaques que hi havia a l’altra banda de l’escriptori.

• - Meghan - va començar a dir el rei - benvinguda de nou. Després d’aquell inesperat desmai, vostè em va deixar realment preocupat. Tot i que de seguida la vam traslladar a l’habitació i vam fer cridar un metge per comprovar que tot anava bé, aquests tres dies d’incertesa, mentre esperàvem que despertés, han estat una mica inquietants.
  
  
  
  
  
  - Com? Tres dies? No pot ser…

La porta es va obrir de cop i va aparèixer la Vivian.

• - Disculpi majestat, aquí té els documents que m’ha demanat aquest matí.
  
  
  
  
  
  - Gràcies, Vivian, deixi’ls sobre la taula, si us plau.
  
  
  
  
  
  - És clar, el que vostè digui - seguidament, va sortir mirant-me amb un somriure maliciós i de superioritat.

A continuació, el rei em va seguir explicant.

• - Com li deia, a causa de la nostra preocupació, ens vam prendre la llibertat d’investigar una mica sobre vostè pel nostre compte per intentar-nos posar en contacte amb algú de la seva família. Ens va estranyar molt, però no vam trobar ningú. A més, a causa de la seva absència, ens vam veure obligats a contractar la Vivian provisionalment, abans de poder escoltar la seva versió de la història, ja que ens va semblar bastant estranya aquella coincidència.

Es va fer un silenci tens a la sala, em mirava fixament esperant una resposta. Així que no vaig tenir més remei que explicar-li la veritat. I un cop vaig començar a parlar, ja no vaig poder callar.

• - Miri senyor, jo no sé qui és vostè ni què faig aquí. Només volia intentar agafar el metro per arribar a casa després de la universitat, però l’estació no era la mateixa de sempre, sap? Estava fosca i buida, jo no sé si hi ha estat mai, com que és de la reialesa, dubto molt que agafi el tren. Com anava dient, de sobte, a la pantalla de la màquina dels tiquets hi va aparèixer un escut molt estrany, que també vaig veure a la bandera del castell el dia que vaig arribar. I llavors… Perdoni, però, que es troba bé?

El rei va empal·lidir sobtadament, semblava que hagués vist un fantasma. I, encara amb la cara d’espant, va sortir del despatx. Al cap d’uns minuts, va tornar acompanyat d’un home baixet i barbut.



Sense dir-me res, aquest estrany home, es va apropar a mi, i em va agafar les mans. Sobtadament, un estrany corrent elèctric em va recórrer el cos. Uns segons més tard, es va girar cap al rei assentint amb el cap i va dir:

• - Efectivament. No hi ha cap dubte, és ella!

Les portes es van obrir de bat a bat amb un soroll estrident interrompent la conversa.

• - Pare! Això és inacceptable. Arribes tard a la reunió amb els membres de la cort perquè estàs aquí perdent el temps amb una plebea? Això és una vergonya, un rei no es pot comportar així, de cap manera!
  
  - Com t’atreveixes a parlar-me així, jo soc el teu pare i el teu rei - va dir amb un to autoritari - Archie, fes el favor d’emportar-te el meu fill d’aquí ara mateix!

Renegant i amb mala cara, no va tenir més opció que marxar per on havia vingut.

El rei es va disculpar per la desafortunada interrupció, es va apropar a un dels prestatges del despatx, en va treure un llibre molt gruixut i em va dir:

• - El savi Orfemus ha confirmat les meves sospites, segons el que diuen els mites i els llibres antics, està escrit que el nostre regne s’haurà d’enfrontar, tard o d’hora, a una forta amenaça que ningú ha pogut preveure mai. Tot el que estava previst s’ha complert - va començar a llegir - una noia jove, d’un món paral·lel, de qui no es trobarà cap familiar o conegut, arribarà al regne de Constemple sense cap motiu aparent, perquè pugui derrotar l’enemic, s'haurà de quedar en aquest territori passant completament desapercebuda i preparant-se per quan arribi el gran dia. Aquesta noia rebrà el nom de Faith.

Durant uns minuts em vaig quedar en blanc, no sabia què dir ni com reaccionar. Què deia aquell home? Portava quatre dies en aquell lloc, com volien que jo fos la seva salvadora? Com se suposava que havia de salvar el món sense ni haver acabat la universitat? Aquell home desvariejava. Em vaig espessigar la cama diverses vegades per comprovar si estava somiant, perquè donar-me una bufetada hagués estat massa estrany. Com era d’esperar, no vaig tenir aquesta sort. Inconscientment, em vaig aixecar, vaig obrir la porta d’una estrebada i em vaig posar a córrer passadís avall sense saber on arribaria.



De sobte, vaig notar que algú m’estirava pel braç i m’acorralava contra la paret intentant-me parar. En aixecar el cap, em vaig trobar amb l’Archie.

• - Es pot saber què et passa? Com t’atreveixes a sortir d’aquesta manera del despatx del rei?

• - Deixa’m en pau! - vaig dir mentre feia un intent poc exitós d’empentar-lo per apartar-lo de mi.
  
  
  
  
  
  Què t’ha pogut dir el rei per haver-te posat així?
  
  - Res que t’importi! Ets un simple guàrdia, no et posis on no et demanen! - vaig tornar intentar a apartar-lo però no em va deixar - Deixa’m anar ara mateix! - vaig dir cridant com una boja.
  
  - I es pot saber com arribaràs a la teva habitació si no coneixes aquest lloc?
  
  - Com sigui! Però tranquil, quan aconsegueixi descobrir com tornar a casa, no em veureu mai més el pèl.

No sé ni com ho vaig fer, però vaig acabar arribant a l’habitació després de donar unes quantes voltes pel castell.

Vaig tancar d’un cop de porta i em vaig estirar al llit plorant, fins que em vaig adormir.

Sang. Mort. Crits. Lluita. Silenci…

• - Ahhhhhhhh!!!

No sabia quantes hores havien passat, em vaig aixecar completament suada i hiperventilant. Vaig recordar la misteriosa clau que havia caigut de darrere el quadre aquell mateix matí i la vaig anar a buscar al calaix on l’havia amagada.



La vaig inspeccionar. Era preciosa, semblava d’or i estava coberta de maragdes i rubís. Mai n’havia vist cap igual, semblava que hagués d’obrir alguna cosa important. A la part superior, hi havia gravats uns símbols estranys en un idioma que no coneixia, que en aixecar la mirada, vaig veure dibuixats al pany de l’armari.



Completament encuriosida, m’hi vaig apropar i el vaig obrir. A primera vista, semblava normal, així que vaig començar a inspeccionar-lo a fons. En notar una petita ranura en un cantó, vaig suposar que era el pany de la clau que obria un doble fons de l’armari. Hi vaig encaixar la clau, i en girar-la, instantàniament, es va obrir una porteta que amagava uns quants llibres.

He de reconèixer que vaig quedar una mica decebuda, m’esperava alguna cosa més a part de llibres antics plens de pols. Els vaig treure i netejar una mica. Com que no tenia res millor a fer, em vaig posar a llegir-los.



Conforme anava avançant, em vaig adonar que eren els diaris de la vida d’una dona. Semblava senzilla i sofisticada, explicava que estava casada i a punt de de ser àvia de bessons. Vaig entendre que la seva filla era la reina i que ella vivia feliçment al castell amb el seu marit.



Em va cridar l’atenció especialment l’entrada dels dies 13 i 14 de desembre de l’any 1989.



13/12/1989

No puc descriure la sensació de felicitat que m’omple ara mateix, en veure’ls, he sabut que els estimaré per sempre. Són preciosos, s’assemblen tant a la meva filla.



14/12/1989

Quina desgràcia, és terrible el que ha passat. El part es va complicar, per això, els metges no van estar al cas de quin dels dos havia sortit abans i això podia ocasionar innumerables problemes en la línia successòria. El meu gendre només hi ha vist una sola solució, però només de pensar-ho se’m trenca el cor. Sense dir res a ningú ha donat un dels nens en adopció. La tristesa reina al palau. No sé si la meva filla podrà superar mai la pèrdua d’un fill recent nascut.

L’únic que sé del cert és que el que ha donat en adopció té una taca de naixement al canell dret. No sé si el podrem tornar a veure mai.



Sense adonar-me’n, em vaig quedar adormida amb els llibres a sobre, i com els altres dos cops, es va tornar a repetir.



Sang. Mort. Crits. Lluita. Silenci…

• - Ahhhhhhhh!!!

Vaig sentir cops a la porta i va entrar algú cridant el meu nom.

• - Meghan, Meghan! Estàs bé?

Em va costar reaccionar, una altra vegada, em vaig despertar suada i hiperventilant, però aquest cop, tenia l’Archie davant intentant calmar-me. Em va agafar les mans per tranquil·litzar-me i em vaig fixar que tenia una taca al canell dret, em va fer gràcia la coincidència, era tal com ho havia descrit la senyora del diari.

Li vaig explicar que havia tingut un malson i li vaig assegurar que em trobava bé. Mentre seguiem parlant, tenia la sensació que cada cop s’apropava més a mi, fins que les nostres cares van quedar a tan sols uns mil·límetres.