IL·LEGÍTIM

Capítol 1: Meghan.



Mai hauria pensat que una maleïda màquina de tiquets de metro aconseguiria canviar completament el destí de la meva vida.

Tornava a casa després d’un llarg dia a la universitat, i com era normal a París, a aquella hora, el metro estava completament ple de gent. Quan vaig travessar la Rue de la Université, justament després de sortir de la facultat, vaig veure una parada que no havia vist mai. I tot i que em semblés estrany, no haver-me’n adonat mai, vaig entrar-hi per veure si estava una mica més buida que les altres.

Estava tant deserta que quasi bé feia por, s’hi respirava un ambient tens, feia fred. Em vaig aproximar cap a les màquines de tiquets, la pantalla estava completament negra i tenia un escut molt estrany al mig. Un calfred em va recórrer el cos de dalt a baix. I, quan em vaig decidir a sortir, misteriosament, la porta per on havia entrat ja no hi era.

Em vaig posar a buscar una sortida frenèticament i,en veure una porta, vaig decidir anar-hi, obrir-la i sortir.

La llum de l’exterior em va encegar. Era de dia. El sol brillava al mig del cel. L’adrenalina es va convertir en por instantàniament. Mirava al meu voltant sense saber on era. Un castell, un poblat i un llac m’envoltaven.

No sé ni com ho vaig fer, però vaig acabar al mig del poble, envoltada de desconeguts i cases amb formes realment peculiars. Sentia calor i una estranya suor freda em recorria el cos. De cop, vaig veure una font i vaig decidir anar a mullar-me la cara. La fredor de l’aigua em va fer reaccionar, i en fer una passa enrere em vaig colpejar el cap amb un tros de metall molt dur. En aixecar la mirada, em vaig topar amb uns ulls blaus, profunds com el mar que em van encizar, uns cabells rogencs i una cara de desconcert. D’un moment a un altre, aquella expressió va canviar.

• - Es pot saber què fas? Mira per on vas.
  
  -Ai, perdó…
  
  - Què fa una dona com tu sola pel carrer, que no saps que està mal vist. I el teu marit?

Després d’aquest comentari, em vaig quedar perplexa. I tot i veure la confusió en la meva expressió, va decidir seguir parlant.

• - Que potser ets la nova ajudant del rei? O és que estàs perduda?

Vaig pensar que havia perdut el cap, si a França no hi havia monarquia!

• - Què dius? De quin rei parles?
  
  - Oh, de quin rei et penses que parlo? Doncs del rei Edward III, el que porta més de 30 anys governant Consteple.

No entenia res, però era millor seguir-li el joc, acabar amb aquella bestiesa i treure’m del damunt aquell home irritant i cregut.

• - Ah!Sí, sí, aquesta soc jo. Perdona, vaig una mica perduda. Per casualitat, saps on és el rei?
  
  - Amb qui et penses que estàs parlant? Doncs és clar que ho sé, soc un dels seus guàrdies personals. Segueix-me vinga, a veure si així em deixes de molestar d’una vegada.

Tot d’una ens trobarem davant d’unes grans portes de fusta. El noi que m'acompanya, amb un simple moviment de canell, va obrir-les i ens va donar pas cap al majestuós castell. I, quan ja havíem recorregut bastants passadissos que semblaven infinits, ens vam aturar a l’entrada del que semblava un despatx, vigilat per dos guàrdies, que van saludar el meu acompanyant amb el nom d’Archie.

Quan vam entrar, vaig veure la figura senyorial del rei, assegut en un escriptori de fusta revisant uns documents . En sentir-nos, va aixecar el cap i va clavar els seus ulls marrons directament en mi. Em va somriure i ens va convidar asseure’ns davant seu.

• - Li presento la seva nova secretària, majestat.

En aquell moment, va començar a parlar.

• - Benvinguda al castell de Consteple, esperàvem la seva arribada. Com ja deu saber, serà la meva mà dreta. Tingui en compte que és un càrrec que comporta molta responsabilitat, per tant, se l’haurà de guanyar, juntament amb la meva confiança. Segurament, ja sabrà que ha d’estar a la meva disposició les 24 hores del dia per qualsevol problema que pugui sorgir. Dormirà aquí, al mateix castell, i tindrà a la seva disposició tots els serveis.

L’espero demà a l’alba en aquest mateix despatx. I disculpi, però encara no m’ha dit com es diu.

• - Emmm… em dic Meghan.
  
  - I d’on ve? per què no es presenta una mica? Si més no, haurem de passar moltes hores l’un al costat de l'altre cada dia.

Mai m’hauria imaginat que el meu cap seria capaç de pensar a tanta velocitat, perquè la quantitat de mentides que van sortir de la meva boca durant aquells minuts, no van ser poques.

• - Realment no hi ha gaire cosa a dir. Porto una vida com la de qualsevol altre. Em dic Meghan, tinc 22 anys i estic casada per obligació amb un home que no estimo, precisament per això, avui em trobo aquí, per poder començar una nova vida, en la qual el meu passat no sigui una part de mi.
  
  - Perdona, però m’havien comentat que vostè es deia Vivian…

Les immenses portes de la cambra es van obrir, de sobte, de bat a bat i va aparèixer una noia alta, prima, amb cabells negres i amb un somriure malèvol als llavis. Tots ens la vam quedar mirant sense saber ben bé què feia allà.

El dubte va durar poc, ja que es va presentar com la nova ajudant del rei.