Escoltí d'un home borratxo conegut en el barri, al qual li agradava monologar quan queia el sol recolzat contra la porta del bar, que una vegada quasi va ser assassinat en una baralla de carrer. Com qualsevol xiquet curiós, desitjós de deixar a la meua imaginació recórrer les milers d'aventures que esperaven més enllà del campanar de l'església local, prestí especial atenció a la seua xerrameca. Segons els seus balbotejos, el temps s'alentia i el cor començava a bategar estrepitosament, suplicant per aire. Poques setmanes després comprenguí que aquest relat d'acció era més comuna del que pensava, i fins i tot poguí presenciar una d'aqueixes mitològiques gatzares de carrer des de lluny en un dia de sort. Durant el sopar, des del precís moment en què el ganivet tallà l'aire, veient-lo reflectir la llum dels ciris, poguí comprendre veritablement a què es va referir el borratxo quan va esmentar com quasi podria comptar els brins de pols sobrevolant l'ambient. Observí, en la mòrbida impertorbabilitat de tot just dos segons, l'expressió dels assistents de tal surrealista escena. El braç de Mare s'acostava perillosament a la María, mil·límetre a mil·límetre. Pare i els meus dos germans ja s'havien alçat dels seus seients en un intent desesperat per evitar que el ganivet escometés la seua acció i finalitzés la seua trajectòria en el cos de la meua germana. No volia presenciar el desenllaç, però tampoc em perdonaria si els meus records no feren justícia al que realment succeí aquella fatídica nit.

Els meus ulls seguiren, inundant-me l'ànima de culpabilitat i de profusa impotència, el carmesí lliscant-se per la grisenca pell de la meua germana. El roig, pensí irònicament, era un color que contrastava meravellosa i esporàdicament amb l'hivern, i els tustos del vent contra les finestres clamaven per veure la seua intensitat. Continguí la respiració i redirigí la mirada a la recerca de la ferida mortal, la causa de l'expectació creixent, però per a la meua sorpresa, no hi havia cap laceració en la María. Una altra gota més caigué. Un braç travessava i ocultava després de sí el rostre de la meua germana envaït d’espant, i era, com descobrí fraccions de segon després, l'origen de les taques en la pell. El meu germà Vicent arribà primer a detenir a Mare, però per la impulsivitat del seu acte, pel seu tarannà heroic dedicat a intervenir en el pecat de Mare, ell rebé la fulla en el seu avantbraç. La quietud intercalada per la forta respiració de Mare es veié interrompuda pel so del metall en caure a terra de pedra, al qual seguí un esgarrifós gemec. En Vicent s’agarrà el braç, ara recobert de la sang que rajava incessantment entre els seus dits, i arrufà les seues celles en una ganyota de dolor. Els ulls de Mare transgredien la naturalesa del seu caràcter melancòlic i únicament enarboraven sentiments exacerbats i irracionals de còlera, reflectint una estrambòtica llunyania de la realitat i els seus propis actes. Una esgarrifança recorregué la meua columna. La meua mare soltà una riallada amb un to absurdament fred i desconsolat. Discerní, entre el vermell líquid acumulat en les clivelles del ganivet, un desigual color marró al llarg de la base de la serra, el qual advertí com a mal auguri i símbol d'infausta desventura.



Mil preguntes s’acumularen al meu cap en el transcurs dels següents dies: sobre el comportament de Mare (la qual havia tornat a la furtiva i impenetrable posició de completa inconsciència en la qual es bolcà després de la mort del meu difunt germà major) i la seua explosió visceral d'al·lucinacions i exasperació, sobre el futur incert però deplorable de la nostra família, sobre la repetició de l'escena d'algun temps arrere —el moribund que jeia de nou com un tros de carn més en el sofà de l'habitació que alguna vegada li va pertànyer a en Joan—, sobre l'alzina que projectava la seua macabra ombra i la prolongava dia a dia, com si fera un lloc més entre les seues arrels… Una mescla de sotsobre i compunció era remoguda pel glaçador aire, el qual, una vegada més, portava notícies de la mà negra de la mort que planava sobre un habitant del veïnat. En Vicent passava els dies tendit i jo examinava una vegada més com, després de moltes nits en vela, entre sanglots i espasmes dolorosos, la vida escapava desordenadament d'un dels meus germans, i amb ell, una altra part del que ja no sabia si dir família. Era un pressentiment inefable i indistingible.

La María retornà a la seua labor de cuidadora, però els símptomes del meu germà ratificaven la intensitat de la seua malaltia, llavors de terminologia molt complexa per als nostres escassos coneixements de medicina, i descobrirem poc després que qualsevol intent era fútil. En Artur i Pare feren el treball de camp ininterrompudament i durant les dues o tres setmanes de crisis en la llar van ser els principals proveïdors, encara que acabaren la jornada més exhaustos que mai. Jo ja anhelava formar part del motor de la casa i ajudava a aquests dos amb els encàrrecs de transport, i a la meua germana en el tractament del malalt amb qualsevol cosa que aconseguís la meua experiència. Desconeixia si estava en el meu poder dictaminar la qualitat de les accions de la meua mare, i honestament preferia evitar pensar sobre l'ètica del seu comportament i les seues posteriors actuacions, ja que fins i tot si ella era l'artífex directa de l'estat del meu germà major, en les meues limitades capacitats podia conjecturar com els antecedents sumat a les circumstàncies vitals nostres havien produït la trama. A més, crec rememorar d'aquella època tan crua, no tenia esperances que ella abandonés la cadira de la cuina ni la vista de l'alzina. Quant al principal implicat, en Vicent, durant els seus últims dies la seua boca paralitzada a penes aconseguia pronunciar cap paraula i requeria d'assistència constant. L'aigua lliscava per les seues comissures amb freqüència i les contraccions dels músculs en tot el cos incrementaven progressivament a mesura que l'hivern saquejava els nostres vestigis de placidesa.



*

Aquesta vegada fou el meu germà Artur el que sacsejà el meu muscle, separant-me del meu profund somni en el qual m'havia sumit deliberadament per evitar la impotència de la qual em penedia. Sentí la ironia de la situació i em preguntí si la sinistra història es repetiria per completar de nou el cercle viciós vital que maleïa la nostra llar en aqueix veïnat. La porta oberta aprofitava per a recordar-me l'aroma a nostàlgia desconsolada i el fred únicament representava l'absència d'una ànima més entre les nostres parets. Mentre calcava les accions de tot just un any arrere, em limití a sotmetre'm a qualsevol capritx que la roda de la naturalesa increpés en la família.

Novament, Mare estava prostrada en la seua usual cadira i escenificava amb solemnitat la contrició que pesava en ella. Els ulls posats en el sòl, no obstant això, no denotaven cap rastre de penediment, o si més no de recordar que aquesta vegada ella havia interpretat de sicari del món. Em preguntava si quedava algun tros de la seua ànima que aconseguís afligir-se pels fets; dubtava que aquesta vegada quedés rastre de remordiment o seny a la qual aferrar-se per reafirmar la seua condició de mare i d'humà. Des de la seua posició podia entreveure's la caixa que faria les vegades de fèretre, i no sabia si Mare era conscient que allí descansava el resultat de les seues accions, el cos d'un altre dels seus fills al qual li va anar impossible escapar del judici al que ens sotmetíem diàriament.



Recorreguérem pesadament el mateix camí fins a les bogues de la plantació. Una vegada més, rostres plens de cansament i d'amargor acompanyats pel silencia sepulcral expressaven la descomposició pertinent en les nostres vides. Una carreta menys que utilitzar i una boca menys que alimentar, semblava recitar el vent amb els cruixits de la terra sent calcigada i el cruixit de la fusta entre trontolls. L'alzina ens rebé obrint les seues branques funestament per assenyalar el llit d'arrels en la seua base. Com emissària de la mort, s'erigia amb tot el seu abominable tronc i les seues esquelètiques branques i, per un curt i intens moment recordí l'altre moribund que ja descansava sota l'arbre. Podia imaginar-me'ls a tots dos, a Vicent i a Joan, rondant impassiblement els camps de creïlles, sentint-se atrapats en les seues imatges de joventut i misèria. Tenia curiositat sobre si ells sentien en els seus cossos eteris algun tipus de necessitat per incriminar a la vida i els seus cruels jocs, o si simplement acataven calmadament les ostentacions del destí. Jo estava convençut que especialment Vicent s'havia penedit del moment en què va interposar el seu braç entre el ganivet i la seua víctima original, però que al final també s'hauria ressentit davant la impossibilitat de detenir el temps i les seues malalties. La terra ara esclafava sota el seu pes tots dos taüts, però esperava que els meus dos germans aconseguiren ací l'alliberament de la pobresa i dissort de la vida mortal del veïnat.



Mentre escric les meues memòries en les poques fulles que poguí aconseguir amb els diners extres de la setmana passada, m’intenti convèncer que, encara que inapropiat, fou un final certament auxiliador, que exclouria a Vicent i a Joan d'un desenllaç pitjor. Mare i Pare moriren també pocs anys després, seguint el camí prematur fet pels meus germans. María i jo, en un intent desesperat d'abandonar l'amarg ambient dels sòls de ciment i els camps de creïlles, decidim abandonar la vella llar plena de records frívols, de marques d'un passat amenaçador pel nostre seny i felicitat. Desafortunadament per a les nostres infantils expectatives, la nova barraca no queda prou lluny com per deixar arrere l'aplom que comporta l'ambient del poble, però almenys l'alzina ja no constreny des de l'horitzó esperant la pròxima desventura. El nen de María no creixerà entre les ombrívoles parets enfonsades, la qual cosa era esperança suficient per a la xiqueta que havia madurat massa prompte. Per part meua, em reconfortava saber que havíem sigut capaços d'abandonar per uns dies la conformitat imperant dels ravals i el costumisme de pobresa regnant en aquell veïnat. Els hiverns continuen reproduint-se amb la seua fàtua nocivitat, aquella que obliga a rememorar la irracionalitat del temps i l'infaust destí. Les jornades en el treball són extenses i tedioses; el menjar es raciona justament; el fred i la calor es colen entre els taulons i les escletxes de les finestres. No obstant això, aqueix ínfim però grandiós empenyiment a les nostres vides il·lumina el tros davant nostre que, encara que clivellat i fortuït, demostra l'encantadora possibilitat de fer un pas més cap a una vida la qual puguem gaudir.