El funeral transcorregué amb naturalitat; tanta que em semblà una frivolitat si més no vessar una llàgrima. Els meus dos germans Vicent i Artur portaren dificultosament l'ominosa caixa de fusta – símil d'un autèntic taüt – fins a un arbre en els límits del camp, en el qual tantes vesprades haurien treballat àrduament en les seues tasques, mentre eren acompanyats en línia per la resta. Era bastant obvi que cap dels presents estava complagut d'atendre la xicoteta actuació, ni tan sols per a satisfer les formalitats. Encara que fora habitual (segons havia vist en les xicotetes processons de funerals d'altres famílies del poble) que l'ambient s’inundés de la tristesa conseqüent als fets, aquest no semblava ser el cas. I si ho era, la meua família ho amagà molt bé. No obstant això, no recordi molt més d'aquell matí, solament l'alba que arrossegava després de sí un fred dolorós, que no em semblava adequat per a acomiadar a Joan. Em van fer mal els ossos. Segurament l'ànima del meu germà també tremolava, vaig pensar.

A través de la finestra de la cuina, per molt entelada o enfangada que estigués, es veia a la llunyania la vella alzina, les arrels de la qual acomodaven la caixa. Cada vegada que se m'oblidava la seua presència i al moment menys pensat alçava la mirada cap a l'horitzó, estava la figura de l'arbre per a advertir-me de nou que el meu germà era ací. Un escenari subreptíciament tètric que, hui dia, puc rememorar vívidament en els meus somnis.

Continuem la nostra rutina diària, però ara hi havia una boca menys que alimentar i una carreta menys que utilitzar. En el lloc on molts van nàixer, van créixer i van morir havent aprés des de joves que aqueixa era la norma, i que calia eliminar qualsevol tret d'inconformisme amb aquesta situació (perquè no portaria a cap part), no hi havia marge per a gastar temps en sentimentalismes. Aqueix migdia, les mateixes persones que havien carregat la caixa de fusta i tapat el forat després d'ella, prosseguiren la seua àrdua labor en el camp de creïlles, a unes desenes de metres de l'alzina. No vaig poder desxifrar les seues emocions; la impassibilitat en els seus gestos no deixava apreciar cap rastre d'aflicció més que una lleu incomoditat. Malgrat això, estava convençut que havien d'albergar inconscientment cert disgust moral per la situació —amargor si m'aventurava.

Mentrestant, la meua germana María també retornà a les tasques de criança del xiquet i a l'humil negoci de teixit familiar que aconseguia a molt dures penes tirar avant, com si hores abans no haguera estat atenent el moribund en aquella habitació que romania tancada de moment. Mare era l'única en la qual era capaç de percebre el canvi en la naturalesa de la família. Fins i tot dies després movia les seues extremitats amb pesadesa i es deixava portar per les seues compulsions sovint, obligant-se a acceptar la realitat que per capritx del despietat destí havia precedit en la nostra llar. En diverses ocasions la vaig trobar a la deriva en els seus pensaments, observant l'escena de l'alzina en la cuina mentre joguinejava amb el llapis que havia dictaminat i registrat els fets. Malgrat que en una primera instància el seu comportament apareixia merament dispers en comparació amb el seu anterior nerviosisme, sabia que no era la veritat del que succeïa en el seu interior. Pressentia, després de negar-m'ho a mi mateix en profundes meditacions, que la ment de la meua mare concebia la seua pròpia versió de la història i estructurava, al seu torn, alguna manera per a escapar de l'abisme al qual ella mateixa caminava involuntàriament.



*



El retorn de l'hivern significava moltes coses per a la comunitat. Generalment, això era la necessitat d'eixir al camp més prompte que en altres estacions i accelerar el procés per a aprofitar fins als últims segons de llum. Resàvem perquè aqueix any els cultius no es dessecaren o perquè caigueren presa dels pispes del poble. El vent traspassava fàcilment les robes, quasi burlant-se del nostre treball i d’estar en l'exterior amb aqueixos temporals. M'agradaria dir que l'aniversari de la mort del meu germà també contribuïa a l'ambient deplorable i mortificador d'aquells dies, però tem confessar que era una de les nostres menors preocupacions, i fins i tot en anys posteriors, el fet escapà de les nostres ments.

Comprenguí, des de l'hivern anterior fins aqueix, que les lamentacions que se sentien pels carrers —a vegades crits, a vegades mudes— comprenien la manifestació més depriment de la situació. El sentiment d'estar aferrat als ravals del poble, encadenat durant dècades a aquelles parets enfonsades, s'advertia molt pitjor que qualsevol jornada sota el sol botxí d'estiu, i pitjor que qualsevol fam demolidora en temps d'escassetat. Les persones al meu voltant, acostumades ja a les successives formes que exercia la pobresa, adoptaven la passivitat i la indiferència respecte a elles, i a poc a poc jo també copií els diferents plecs del seu comportament. S'havia convertit en la fesomia de la casa, sense cap rastre de preocupació o arravataments d'ira contra la injusta societat a la qual ens havíem sotmesos. Hi havia, ara puc afirmar, un cert aspecte pacífic en la repetició dels dies i en el deix al vaivé del temps.



Enmig de la normalització recurrent d'aquesta època de l'any, entre queixes per la temperatura i prediccions sobre el futur de les collites, es desencadení la tragèdia. Era una nit d'abundància, com solia cridar-ho en aquells dies, en la qual tots teníem alguna cosa en el plat que portar-nos a l'estómac, per mínim que fora. El xiquet de María havia crescut bé contra tot pronòstic, i es trobava dormisquejant al sofà atrotinat. Una nit com totes les altres, amb el mateix degoteig rítmic de les goteres de fons i les forquetes i ganivets repassant els plats de menjar. Cadascun contemplava el que hi havia davant seu (engrunes que no aconseguíem agafar amb els coberts i havíem d'utilitzar els dits) i cap s'atrevia a alçar la mirada. El silenci idiosincràtic d’aquesta hora recorria de fons les parets i un tifó udolava per tot el veïnat i bressolava l'alzina, a penes discernible, amb força.

—Mare, vull comprar tela nova per a fer llençols. Ja no queda — va dir sobtadament María, gosant-se a pertorbar la serenitat en la qual ens trobàvem. Mare va dirigir a ella la seua mirada, la qual tantes vegades s'havia perdut a través de la finestra. L'opacitat als seus ulls s'assemblava a les inescrutables aigües del rierol de darrere de la casa.

—No, has d'esperar fins el mes vinent —va contestar lacònicament Mare. María es detingué per uns segons abans de contestar, per meditar la resposta. Pare, els meus germans i jo ateníem expectants a la conversa. Imaginí que el diàleg no arribaria molt lluny, la contestació de Mare era absoluta i realista. No obstant això, no anà així.

—Llavors no podré vendre aquest mes— afegí pel baix—. I el xiquet passarà fred… —digué això últim en un murmuri tan feble que passaria desapercebut com els colps del vent contra la finestra. Mare la escoltà i el seu rostre habitualment indiferent a les paraules feu una ganyota de desgrat.

—No és assumpte meu— digué amb molèstia. Era la primera vegada en molt de temps que una emoció aguaitava en el seu rostre i el meu instint em permeté comprendre que no era un bon senyal. No era enuig, sinó la ràbia contingut amb restes de deliris que s'havia acumulat. Descobrí les seues mans tremolant. María s’exaltà per aquest comentari. La situació havia desembocat en un frenesí de mirades impetuoses i crispacions. L'alzina esperava pacientment per desenllaç.

—Clar que és assumpte seu! Soc jo la que s'ocupa de les tasques i de guardar l'ordre… —no va acabar les seues paraules. El seu rostre es tergiversà en una ganyota de desconcert i terror, i es tirà cap endarrere en la cadira en un acte reflex. Mare havia agarrat el ganivet.