Malgrat la bàrbara situació en la qual havíem acabat, podia dir amb certesa que no seria un rumor inusual en el barri. Ja s'havia repetit abans, en altres llars com el nostre, en gent com nosaltres. La malaltia del meu germà, probablement curable si tinguéssim els mitjans per a tractar-lo, aguaitava pels freds carrers esperant que alguna indolenta criatura caigués en les seves xarxes. No hi havia suavitat ni compassió en les històries dels finals d'aquests malalts, només la dura veritat. Una veritat la qual esperàvem impacientment que aparegués més tard o més d’hora, en la nostra defensa, per a estalviar-li minuts de sofriment a en Joan. Quan tornava a casa de les meves visites de fuita pel camp, la situació no canviava. Mare, incansable pels nervis i la compulsió de les seves manies, s'aixecava cada poc temps i feia diversos passos llargs per l'habitació per a després tornar al seu lloc i continuar els vans intents de consol al moribund.



—Mateo, vine ací i canvia l'aigua— va dir la meva germana sense mirar-me, pendent alhora del nen que portava al braç i del pàl·lid rostre d’en Joan. Els seus cabells lacis i negrosos queien xopats de la suor d'hores d'atenció al pacient. Ràpidament em vaig acostar al llit i, amb la cura suficient per a parèixer un fantasma, vaig aixecar la gibrella com poguí. Per un moment vaig contemplar els ulls d’en Joan, buits i profundament gemegaires, com si estiguessin mirant més enllà de les quatre figures que hi havia a l'habitació. Tota l’estona, ell havia deixat anar gemecs de dolor, exclamacions incoherents produïdes pels deliris de la malaltia. Jo encara recordava la setmana anterior, quan es va queixar de burxades en el pit i va ser descartat com a conseqüències del fred hivernal. Ara el seu cos recobert de suor, impregnat de por, jeia al bressolar del cicle de la vida.



Com sempre havíem fet, portí el recipient al rierol de darrere de la casa per a canviar el contingut. Les aigües, que segurament van ser translúcides en un moment del passat, impedien veure l'estret i desconegut fons del canal. Em vaig encorbar treballosament i contemplí com la foscor i els núvols dominaven el cel. La nit queia per moments, i sabia, al meu pesar i en contra dels meus infantils desitjos, que el meu germà no veuria el pròxim sol. Intentant evadir-me dels meus pensaments, retorní a la casa. Mare ja no es trobava en la seva posició d'incontrolable inseguretat, sinó que es podia discernir la seva silueta en la cuina, amb un llapis a la mà i concentrada en alguna cosa. Vaig portar la gibrella a la meva germana, qui, impassible, tornà la seva tasca. En la meva ment, no sabia a qui compadia més, si a en Joan o a ella. D'una banda, el meu germà aviat seria un esperit més que rondaria els desemparats camps de creïlles del nostre voltant, ja alliberat de les malalties mundanes. També comprenia, encara sense haver-ho patit, que aquesta era una malaltia que corcava la respiració i el cervell de la persona, tal com els tèrmits anorreaven les fustes de la casa. Mentrestant, la meva germana María, atenent el seu esperit compassiu, sabia que la nostra mare no estaria en condicions d'encarregar-se de la cura del malalt, i a més carregava amb la humiliació que suposava en la comunitat el tenir un nen a la seva curta edat. L'admirava en aquest aspecte, per la seva resiliència i fortalesa que impulsava els últims traços humans que quedaven en la família. Al seu torn, prenguí el desinterès de Pare i dels meus dos germans majors (el tercer i quart fill en ordre) com una manera d'evitar enfrontar-se de cara amb aquesta situació tan desesperada, coneixent perfectament el seu caràcter apàtic cap als temes sensibles, encara si es tractava del seu propi fill i germà.



Vaig entrar a la cuina per a inspeccionar en què estava Mare tan concentrada. La seva lúgubre mirada, més que de costum, no s'aixecava del paper on havien repartides paraules a l'atzar que no arribava a entendre i gargots irracionals i irregulars. Simples línies de naturalesa gairebé psicòtica que descrivien mudes l'espiral de la pruïja mental acumulada pels esdeveniments. Mare sempre havia estat susceptible al seu entorn, als rumors i a les inconveniències, així que comprenia el desenllaç de la seva persona. Per a quan em notà, llargs moments després d'haver-me posicionat al seu costat, es sobresaltà i successivament formulà un somriure angoixant. Suposo que va ser el seu intent de consol el nen del dotze anys que tenia davant. Vaig tornar el meu cap cap al paper, aquesta vegada per a comprendre algunes sumes relacionades a les despeses de la llar i del funeral del meu germà. Era molt clar que no seria una cerimònia refinada, sinó un esdeveniment corresponent al nostre nivell d'humilitat i suficient per a no tacar la gravetat i dignitat de l'assumpte. O almenys això esperava.



Intranquil, em separí de Mare, com no volent veure els números que tractaven la mort del meu germà com una despesa més, amb el qual caldria carregar per a continuar endavant. Vaig fer un últim cop d'ull a la mirada desoladora de la meva mare, a les seves genives negroses, el seu cabell canos i la seva figura desmanegada. Una dona trastornada, com possiblement moltes altres del veïnat. El llapis amenaçava a la seva mà amb prosseguir les sumes, i jo volí sortir de la cuina immediatament. Estava tan cansat del paisatge de desolació que esperava en cada habitació de la casa, que la possibilitat de tancar els ulls com esperàvem que el meu germà fes commovia els meus pensaments. Sense pensar molt més, li doní l'esquena a Mare i entrí de nou al saló, dirigint-me inconscientment al sofà, excessivament tacat i desgastat, per a tirar-me en ell. Des de l'habitació es continuaven escoltant els sanglots compungits d’en Joan, i esporàdicament, alguns sospirs de la María. El bebè semblés que comprenia la situació i no plorava. M’obliguí a tancar els ulls.





*



Una mà em va sacsejar descuradament l'espatlla. L'aire hivernal, transmissor funest de notícies, envaïa la casa, passant per la porta oberta de bat a bat. Em vaig trobar amb la mirada del meu germà Vicent, i no hi havia dubte que havia de preparar-me. Els raigs del sol a penes aconseguien entrar per les brutes finestres del saló, però vaig saber de seguida que havia passat l'alba. No s'escoltaven gemecs, ni sanglots, ni sospirs, ni cap paraula. En una cadira a l'altre costat de la sala es trobava Mare, tan buida com si ella mateix hagués mort, observant impassiblement el sòl davant de si. Fins i tot, a la meva dolça edat poguí comprendre que, malgrat el seu nerviosisme i evasió, una part dins d'ella s'havia esvaït amb la mort del seu fill major. Podia veure-ho en els seus ulls, tan coberts d'abandó com de demandes a la irracionalitat de la vida. En el transcurs de la nit, tan pesada i tan infinitament desconsoladora, ella va derivar – o es va perdre – en el camí de la bogeria. Els pròxims mesos serien l'expressió d'això. En aquest moment pressentia amb seguretat que ni ella, ni cap dels habitants de la casa podrien tornar a la normalitat.



Malgrat la bàrbara situació en la qual havíem acabat, podia dir amb certesa que no seria un rumor inusual en el barri. Ja s'havia repetit abans, en altres llars com el nostre, en gent com nosaltres. La malaltia del meu germà, probablement curable si tinguéssim els mitjans per a tractar-lo, aguaitava pels freds carrers esperant que algun indolenta criatura caigués en les seves xarxes. No hi havia suavitat ni compassió en les històries dels finals d'aquests malalts, només la dura veritat. Una veritat la qual esperàvem impacientment que aparegués més tard o més d’hora, en la nostra defensa, per a estalviar-li minuts de sofriment a en Joan. Quan tornava a casa de les meves visites de fuita pel camp, la situació no canviava. Mare, incansable pels nervis i la compulsió de les seves manies, s'aixecava cada poc temps i feia diversos passos llargs per l'habitació per a després tornar al seu lloc i continuar els vans intents de consol al moribund.



—Mateo, vine ací i canvia l'aigua— va dir la meva germana sense mirar-me, pendent alhora del nen que portava al braç i del pàl·lid rostre d’en Joan. Els seus cabells lacis i negrosos queien xopats de la suor d'hores d'atenció al pacient. Ràpidament em vaig acostar al llit i, amb la cura suficient per a parèixer un fantasma, vaig aixecar la gibrella com poguí. Per un moment vaig contemplar els ulls d’en Joan, buits i profundament gemegaires, com si estiguessin mirant més enllà de les quatre figures que hi havia en el quart. Tota l’estona, ell havia deixat anar gemecs de dolor, exclamacions incoherents produïdes pels deliris de la malaltia. Jo encara recordava la setmana anterior, quan es va queixar de burxades en el pit i va ser descartat com a conseqüències del fred hivernal. Ara el seu cos recobert de suor, impregnat de por, jeia al bressolar del cicle de la vida.



Com sempre havíem fet, portí el recipient al rierol de darrere de la casa per a canviar el contingut. Les aigües, que segurament van ser translúcides en un moment del passat, impedien veure l'estret i desconegut fons del canal. Em vaig encorbar treballosament i contemplí com la foscor i els núvols dominaven el cel. La nit queia per moments, i sabia, al meu pesar i en contra dels meus infantils desitjos, que el meu germà no veuria el pròxim sol. Intentant evadir-me dels meus pensaments, retorní a la casa. Mare ja no es trobava en la seva posició d'incontrolable inseguretat, sinó que es podia discernir la seva silueta en la cuina, amb un llapis a la mà i concentrada en alguna cosa. Vaig portar la gibrella a la meva germana, qui, impassible, tornà la seva tasca. En la meva ment, no sabia a qui compadia més, si a en Joan o a ella. D'una banda, el meu germà aviat seria un esperit més que rondaria els desemparats camps de creïlles del nostre voltant, ja alliberat de les malalties mundanes. També comprenia, encara sense haver-ho patit, que aquesta era una malaltia que corcava la respiració i el cervell de la persona, tal com els tèrmits anorreaven les fustes de la casa. Mentrestant, la meva germana María, atenent el seu esperit compassiu, sabia que la nostra mare no estaria en condicions d'encarregar-se de la cura del malalt, i a més carregava amb la humiliació que suposava en la comunitat el tenir un nen a la seva curta edat. L'admirava en aquest aspecte, per la seva resiliència i fortalesa que impulsava els últims traços humans que quedaven en la família. Al seu torn, prenguí el desinterès de Pare i dels meus dos germans majors (el tercer i quart fill en ordre) com una manera d'evitar enfrontar-se de cara amb aquesta situació tan desesperada, coneixent perfectament el seu caràcter apàtic cap als temes sensibles, encara si es tractava del seu propi fill i germà.



Vaig entrar a la cuina per a inspeccionar en què estava Mare tan concentrada. La seva lúgubre mirada, més que de costum, no s'aixecava del paper on havien repartides paraules a l'atzar que no arribava a entendre i gargots irracionals i irregulars. Simples línies de naturalesa gairebé psicòtica que descrivien mudes l'espiral de la pruïja mental acumulada pels esdeveniments. Mare sempre havia estat susceptible al seu entorn, als rumors i a les inconveniències, així que comprenia el desenllaç de la seva persona. Per a quan em notà, llargs moments després d'haver-me posicionat al seu costat, es sobresaltà i successivament formulà un somriure angoixant. Suposo que va ser el seu intent de consol el nen del dotze anys que tenia davant. Vaig tornar el meu cap cap al paper, aquesta vegada per a comprendre algunes sumes relacionades a les despeses de la llar i del funeral del meu germà. Era molt clar que no seria una cerimònia refinada, sinó un esdeveniment corresponent al nostre nivell d'humilitat i suficient per a no tacar la gravetat i dignitat de l'assumpte. O almenys això esperava.



Intranquil, em separí de Mare, com no volent veure els números que tractaven la mort del meu germà com una despesa més, amb el qual caldria carregar per a continuar endavant. Vaig fer un últim cop d'ull a la mirada desoladora de la meva mare, a les seves genives negroses, el seu cabell canos i la seva figura desmanegada. Una dona trastornada, com possiblement moltes altres del veïnat. El llapis amenaçava a la seva mà amb prosseguir les sumes, i jo volí sortir de la cuina immediatament. Estava tan cansat del paisatge de desolació que esperava en cada habitació de la casa, que la possibilitat de tancar els ulls com esperàvem que el meu germà fes commovia els meus pensaments. Sense pensar molt més, li doní l'esquena a Mare i entrí de nou al saló, dirigint-me inconscientment al sofà, excessivament tacat i desgastat, per a tirar-me en ell. Des de l'habitació es continuaven escoltant els sanglots compungits d’en Joan, i esporàdicament, alguns sospirs de la María. El bebè semblés que comprenia la situació i no plorava. M’obliguí a tancar els ulls.









Una mà em va sacsejar descuradament l'espatlla. L'aire hivernal, transmissor funest de notícies, envaïa la casa, passant per la porta oberta de bat a bat. Em vaig trobar amb la mirada del meu germà Vicent, i no hi havia dubte que havia de preparar-me. Els raigs del sol a penes aconseguien entrar per les brutes finestres del saló, però vaig saber de seguida que havia passat l'alba. No s'escoltaven gemecs, ni sanglots, ni sospirs, ni cap paraula. En una cadira a l'altre costat de la sala es trobava Mare, tan buida com si ella mateix hagués mort, observant impassiblement el sòl davant de si. Fins i tot, a la meva dolça edat poguí comprendre que, malgrat el seu nerviosisme i evasió, una part dins d'ella s'havia esvaït amb la mort del seu fill major. Podia veure-ho en els seus ulls, tan coberts d'abandó com de demandes a la irracionalitat de la vida. En el transcurs de la nit, tan pesada i tan infinitament desconsoladora, ella va derivar – o es va perdre – en el camí de la bogeria. Els pròxims mesos serien l'expressió d'això. En aquest moment pressentia amb seguretat que ni ella, ni cap dels habitants de la casa podrien tornar a la normalitat.