Quin és el dolor més fort que pot sentir l'ésser humà? Molts podrien pensar que és un infart, dispars, greus cremades, talls grans, cops provocats per perilloses caigudes... El cert és que no és gens semblant a això, els pitjors dolors són els que afecten l'ànima. Aquests dolors que no pot curar un doctor, ni un medicament, que poden arribar a doldre molt més temps que qualsevol ferida física, són ferides que només pots sanar tu. El cor “trencat”. Un cor "trencat" és molt perillós. Primer, per a la persona a la qual se li "trenca", perquè el dolor ocasionat pot de vegades arribar a ser tan fort que la persona experimente dolor físic. Però el pitjor no és això, sinó el que pot arribar a fer una persona amb el cor trencat, perquè quan l'ésser humà es deixa portar pels seus impulsos o sentiments, el dany que pot arribar a causar a altres persones pot ser pitjor que el que sent el mateix.



Les paraules d'Angelina van deixar Agatha gelada, no sabia com reaccionar. En mirar a Aaron, es va adonar que ja l'estava mirant, als seus ulls verds va llegir un ''t’ho puc explicar'' però qualsevol explicació hagués estat de més per a ella en aquell moment. Agatha, va apartar la mirada i en aquest silenciós i tens ambient es va acostar a besar la musclera de la seua amiga, la va mirar mentre una llàgrima recorria la seva cara i va abandonar l'habitació.



Pels passadissos de l'hospital caminava per inèrcia, per a ella el món estava silenciat, ja no girava, Per què a ella? Perquè la vida no volia veure-la feliç? Perquè era tot tan complicat? De camí a la sortida es va xocar amb diverses persones, però no es va parar a disculpar-se, tot li era insignificant. Aaron només havia estat jugant amb ella, tot havia estat una il·lusió. Pensava en la seua mare, i sentia ràbia i decepció, si amb el joc de les caixes es referia a això, no volia tornar a jugar mai més.



Un taxi la va portar a l'estació de metro, en el trajecte va trucar a Matteo i s'ho va contar tot.



- Agatha, has de relaxar-te, ven a casa meua, aquesta nit soparem junts , perquè no m'has contat res d'açò fins ara? Sabia que tu i Nathan no esteu en el vostre millor moment, però no m'esperava que estiguessis pensant a deixar-ho. Aaron? Com? El neuròleg de Charlotte? Però, en què moment ha passat tot això? Agatha, t'he de deixar, vaig entrar a l'acadèmia, després ens veiem.



Matteo va aconseguir tranquil·litzar-la una mica, però seguia molt dolguda. Va arribar a l'estació de metro, va entrar al bany un moment per rentar-se la cara i

retocar-se una mica el maquillatge . Mentre treia els seus cosmètics va veure la seva preuada carta, la va treure amb ràbia per llegir-la.



- Sóc una inútil, jo creient-me això, no són més que contes de fades, aquesta merda no és la vida real. Per què mama? Per què m'escrius tot açò? Per què m'has fet creure en aquest tipus d'amor? Això no existeix, no existeix!

Mentre es mirava al mirall amb els ulls plens de fúria, va arruixar la carta i quan va sortir del bany la va tirar a terra. Va continuar caminant per seure en una de l'andana mentre esperava el seu metro. Volia convèncer-se que no li importava aquesta estupida carta, tot i que en el fons desitjava girar-se i agafar-la, però no ho va fer. Després d'estar deu minuts, algú es va avançar al seu metre. Estava massa immersa en els seus pensaments com per escoltar uns passos. Aquesta persona li va tocar l'esquena, quan es va girar per veure qui era, no s'ho podia creure.



- Que fas açí Aaron, que vols? Després del que has fet, no es com tens la vergonya de presentar-te aquí. Et felicito, t’ho has muntat de meravella, m'has estat confonent tot aquest temps, sense deixar-me gens clar, fent creure que érem ànimes bessones, i tot per a què? A sobre, la teva nòvia havia de ser Angelina, la llevadora de Charlotte i amiga meva. No et vull tornar a veure Aaron. Ves-te'n pel que més vulguis, ves-te'n!

- No, ho sento, però no et puc fer cas, no me'n vaig anar fins a escoltes el que et vaig a dir, em dona igual com et poses, només et demane una oportunitat per contar-te com són les coses, després ja és decisió teua si vols que isca de la teua vida per sempre o no.



- El millor que pots fer és anar-te'n, de veritat, ves-te'n abans de ficar més la pota, abans que ja no em quede ni una miqueta d'amor per tu, ves-te'n i no facis açò més difícil.



- Agatha, no ho comprens? No és que no puga, és que no vull anar-me'n, vull estar amb tu, al teu costat, des d'aquell dia, a l'estació de metro, et vaig veure, aquella connexió, aquella química, jo ja ho sabia, havies de ser tu, tu ets la caixa que em correspon. Si, em vaig llegir la carta de la teva mare abans de tornar-te el bolso, i llegint-la només pensava en tu i no em vas negar que tu també ho feies. Tots els nostres passejos per Paris, els sopars al nostre restaurant, les mirades, les rialles. Quan estic amb tu només vull q es pare el temps. No estava jugant amb tu, jo mai m'havia sentit així i sé que mai podré tornar-lo a sentir. Angelina és la meva nòvia, però mai hauríem d'haver començat a sortir, és

fantàstica, i molt bona nòvia, però no la vull, no sento això. Ella era la meva millor amiga, des de la universitat, i així ens hauríem d'haver quedat, però el seu pare va morir i ella ho va passar molt malament. Llavors vaig anar molt a casa seva, passàvem molt de temps junts, i al final, ella em va dir que estava enamorada de mi. Jo no sentia el mateix, però em va donar pena, ella sempre havia estat aquí per a mi i jo no podia destrossar-la més del que ja estava. Començàrem a ser parella, portem tres anys, tot i que, per molt que m'he esforçat, jo no puc sentir res més que amistat per ella. Se que soc un idiota i ella no es mereix això, es mereix a algú que la vulga, i jo estic molt cansat de fingir. Però no es com deixar-la, és molt possessiva, Agatha és complicat. No vull perdre-la, simplement vull que tornem a ser amics. Però m'has de creure per favor, t'ame, t'ame moltíssim, vull estar tota la vida amb tu i se que tu també. A més, tu també estàs amb Nathan i sé que no ho vols i no saps com deixar-ho, així que tampoc pots retreure'm res. La vida ja és prou complicada, com perquè a sobre no estem amb qui de veritat estimem, no creus? Deixem aquesta farsa d'una vegada, hem de començar a pensar en nosaltres, no deixem que s'apague aquest foc tan bonic, no deixem que es tanquin les nostres caixes si tots dos sabem que som la complementària l'un de l'altre. Agarra-la, no entenc perquè l'havies tirat, però done gràcies d'haver-la trobada, se que t'haguessis culpat tota la vida de perdre-la.



Agatha amb llàgrimes als ulls, però no exactament de tristesa, va agafar la carta i va abraçar Aaron. No sentia ràbia, ni decepció, ni molt menys odi. Ella ho volia, sentia exactament el mateix que ell, i això no passa tot els dies, així que perquè no donar-li una oportunitat?

En separar-se una mica i mirar-se per un instant als ulls, tots dos ho van saber, era el seu moment. Es van fondre en un bes que deixava moltes coses clares. Agatha pensava en la seva mare, en la raó que portava, la recerca havia merescut la pena. Pensava també en Nathan, perquè tot i que li guardava un lloc molt especial dins del seu cor per ser el seu primer amor, sabia que no era l’indicat que el millor per a tots dos era deixar-lo ja. Finalment va pensar en Charlotte, en el molt que li hagués agradat a anar corrent a contar-li el que passava, tot i que si a Charlotte no li hagués passat res mai, ella i Aaron no s'haguessin conegut. Pensar això a Agatha li va doldre, perquè mai hagués desitjat que li passés res dolent. En aquell moment una veu dins del seu cap li va dir " La meva nena, no et preocupis per mi, vaig estar bé, et mereixes ser feliç amb qui tu vulguis, i si m'havia de passar això perquè tu coneguéssim Aaron, serà perquè havia de ser així, deixa de sentir-te culpable i comença a voler de

veritat, recorda que la vida és curta i la gent no dura per sempre". Era ella, Charlotte, era aquí, ho sabia, encara que no la veiés, sabia que no l'havia abandonat!

Quan el bes es va acabar, es van quedar mirant-se, cap dels dos necessitava dir res per entendre's, era un bes que portaven esperant molt de temps, però les circumstàncies en què es van conèixer, terceres persones... havien impedit que ocorregués abans, però al final, el que ha de passar acaba passant i si Agatha i Aaron havien d'estar junts, donava igual els obstacles que la vida els posés, per al seu amor assoles serien xicotets sots en la carretera de la vida.



Agatha, després de sopar a casa de Matteo i parlar amb ell, va decidir que el millor era deixar Nathan aquella mateixa nit. Es va armar de valor, mentre pujava per l'ascensor, es mirava al mirall i es deia a si mateixa el que volia dir-li. Abans d'entrar per la porta va pensar uns segons si estava segura del que feia, va treure les claus, va obrir la porta i allà hi era, assegut al seu escriptori fent alguna feina de la uni

- Ey, que tal? Com tardaves molt he demanat xinès per sopar, he deixat un poc a la cuina per si vols una mica, tot i que per les hores que són, veig que has preferit sopar l'asquerós sopar de l'hospital.



- No eh gràcies, però no tinc fam, jo, Nathan, hem de parlar, bo, jo tinc que dir-te alguna cosa. No sé per on començar, però açò no va enlloc, es que portem molts anys junts, però que el nostre amor fos el primer, no significa que hagi de ser per sempre i tu ja saps que estàvem malament i realment açò ja no era sa...



- Està bé, Agatha, m'ho esperava, jo també portava pensant-ho un temps, i al final crec que és el millor per a tots dos. Ja es que estàs coneixent un xic, el vaig veure des de la finestra un dia que et va acompanyar a casa, si tu estàs bé amb ell i us voleu me n'alegre molt de veritat. Al final en això consisteix l'amor no? Entendre que l'amor de la teua vida, ha de trobar el amor de la seua.



Una llàgrima va començar a caure pel pòmul de Nathan, Agatha va córrer a abraçar-lo. Van estar una estona parlant i van quedar en emportar-se bé, havien de mantenir-se units per Charlotte. Agatha es quedaria vivint a l'apartament i Nathan se n'aniria a casa dels seus pares per fer més fàcil la ruptura.



Eren vigílies de Nadal, a Charlotte li encantaven aquestes dates, de camí a entrenar Agatha pensava en ella, en tots els recitals Nadalencs que havien ballat al llarg de la seva vida, per a ella anava a ser molt dur estar aquestes dates sense

la seua amiga. Després d'entrenar va ser a l'hospital, a l'habitació es va trobar amb Angelina i Aaron.



- No diguis ni una sola paraula, ja m'ho ha contat tot Aaron. Agatha, ets una falsa, t'has fet passar per la meua amiga mentre estaves amb el meu nòvio, així que aquest era el xic del qual em parlaves eh. Que poca vergonya.



- Angelina, jo no sabia que Aaron era el teu nòvio, em vaig assabentar precisament quan m'ho vaig dir tu. Per favor, has d'entendre-ho, el que sentim Aaron i jo és molt especial. No pots impedir-nos estar junts.



- Angelina, Agatha té raó, si em vols de veritat, has de deixar-me estar amb ella, per favor, jo et vull, però no t’ame, tu me ames, però no soc teu.



- Damunt que jo he estat per a vosaltres sempre i he sigut una nòvia i una amiga estupenda, així m'ho agraïu? No vull tornar a saber de vosaltres i que sàpigues Agatha, que vaig continuar sent la llevadora de Charlotte perquè és la meua feina, però si de mi depengués, abandonava les cures de la teua amiga i la seua criatura. Escolta'm bé Agatha, et vaig donar on més et dol i si més no t'ho esperis, te n'adoneixes?

- Angelina, para! Com se t'ocorre fer-li alguna cosa a Agatha, pels teus estúpids gelosia, faré que t'esculles tota la vida t'ho asseguro.



Angelina va sortir corrents de l'habitació. Aaron i Agatha es van quedar una estona parlant de l'ocorregut. Després que Angelina no s'havia pres gaire bé que Aaron tallés amb ella, però tant Aaron com Agatha se sentien molt feliços de poder estar junts per fi. Aaron li va estar comentant a Agatha que Charlotte estava recuperant-se a passos agegantats i el pronòstic apuntava que es despertaria ben aviat del coma. Agatha no podia sentir-se més feliç en aquell moment, desitjava amb tot el seu cor que la seva millor amiga es recuperés i si era possible, abans de Nadal per gaudir les festes! Aaron i Agatha se'n van anar a sopar al petit apartament d'Agatha, ell es va quedar a dormir i ella va sentir que no havia dormit tan còmoda en molt de temps. L'únic que demanava era poder dormir així totes les nits, i bo, que es despertés la seva amiga ja. Tot semblava anar perfecte. Això només podria tindre un final feliç.



Avui és 23 de desembre de 2024, fa dos anys que Charlotte va morir, més aviat, va ser assassinada. L'endemà que Aaron deixés Angelina, ella va assassinar a Charlotte injectant-li gran quantitat de "pentobarbital". Ella malauradament no va poder sobreviure, però mil·lenàriament, els metges van aconseguir salvar el

seu nadó que va estar lluitant per la seva vida durant sis mesos a la incubadora. Angelina, va ser detinguda a les poques setmanes després d'una investigació. Per a Agatha, el dia en què Charlotte va morir, una part dins d'ella també va morir. No hi ha dia que no hi pense i sap que mai s'arribarà a recuperar del tot. Matteo, no va ser capaç de seguir endavant sense ella i als dos mesos de la seua mort, ell es va suïcidar, deixant la seva filla òrfena. A Nathan li va sobrepassar la situació i es va mudar a Berlín a treballar. L'amor d'Aaron i Agatha, va ser l'únic que va sortir ben parat de tot allò. Ells dos es van fer càrrec de la filla de Charlotte i Matteo, a la qual Agatha va anomenar Odette, ja que era el nom que Charlotte volia posar-li a la seva primera filla. Odette era una nena guapíssima i exactament igual que la seva mare, amb el nas pigós, el pèl vermell i intensos ulls verds.



Agatha, malgrat tot era molt feliç, havia format la seva petita família amb Aaron i Odette, vivien en una casa encantadora a Marsella. Ella es dedicava a donar classes de ball a la seva pròpia acadèmia i Aaron treballava com a neuròleg en un hospital d'allà. Odette creixia sana i Agatha la volia com si fora la seua filla, també li parlava molt de la seva mare i del molt que la volia.



Llegint aquella nit del 23 de desembre la carta de la seva mare, Agatha va entendre el joc de les caixes de la manera que realment volia ensenyar-li la seva mare. El joc de les caixes és una cosa molt més complexa que descobrir el moment en què la teua caixa s'obre alhora que la d'una altra persona, senzillament perquè al llarg de la nostra vida se'ns obren moltíssimes caixes amb diferents persones, perquè l'amor es pot expressar de diferents maneres: parella, fills, amistat... El joc de les caixes és una metàfora, és el sentiment de complicitat que es sent quan una persona marca la teua vida per sempre.