Com a pollastre al seu corral. Així es sentia Agatha. Era una frase que utilitzava molt la seua mare per dir-li que la veia molt contenta, "Estàs com a pollastre al seu corral" i així es sentia ella, feliç, en pau. Havia recuperat el seu tresor. Veure a Charlotte li havia vingut molt bé, ja no estava preocupada perquè sabia que estava en bones mans. Mentre baixava a l'ascensor, pensava en el que acabava de passar a l'habitació. Estava asseguda acariciant la seua amiga quan de sobte entrà Aaron, el xic de l'estació de metro. Anava vestit de metge, portava uns papers en una mà i a l'altra un bolso, el qual Agatha va reconèixer ràpidament.



- Vaja, no pensava que ens tornaríem a vorer en un lloc així.-va dir ell

- Que fas ací, m'has estat seguint?

- Ja t'agradaria Dory, jo treballe aquí, soc neuròleg. He vingut a veure la teua amiga Charlotte.



- Com m'has cridat? No pot ser que sigues neuròleg. Perquè vols veure a Charlotte?

- Dory, perquè per oblidar-te el bolso amb la teva súper carta dins, molt despistada has de ser. Per què no puc ser-ho? Per què no sóc un vell? T'assegure que estic molt més capacitat que veterans d'ací. Doncs veuràs, sóc l'encarregat de la teua amiga, soc el metge que li farà les proves i estudiarà la seua evolució.



- He d'admetre que estic impressionada Aaron, no m'esperava açò de tu, però m'alegre de que vages a ser el que cuide d'ella. Però no em crides així.



- Val Dory, però agafa el teu bolso, estic cansat de portar-lo. Ves-te'n a casa a descansar, és tard. Jo em quede amb ella, tinc que realitzar-li unes proves.



- Està bé, però tornaré al matí, no et vas deslliurar de mi tan fàcilment - va dir amb una petita rialla

- Buf! Que desgraciat sóc!

- Aaron, cuida-la molt per favor.



- Que si Dory, confia en mi. - va respondre fent-li l’ullet

Sense adonar-se'n, l'ascensor ja havia arribat a la planta principal. Submergida en els seus pensaments i somrient tontament, es va dirigir cap a la cafeteria. Quan va arribar va veure Matteo i Nathan asseguts en una taula i va anar cap allà, però Nathan se li va avançar i quan la va veure va córrer a abraçar-la. Feia dies que no es veien, van tenir una discussió molt forta, tot i que Agatha ja s'hi havia acostumat, era com una rutina, estaven bé, discutien per una tonteria i es deixaven de parlar per dies, després es reconciliaven besant-se. Actuaven com xiquets, però que es pot esperar d'una parella que va començar als 14 anys?

L'abraçada va acabar, es van quedar mirant-se als ulls durant uns segons, Agatha va apartar la mirada i sense dir res, tots dos van caminar cap a la taula on estava Matteo.



- Com està Charlotte, Agatha? - va preguntar Matteo

Ella no sabia que paraula utilitzar per a descriure l estat de sa amiga, després de uns segons va respondre - Està, està bé, un metge ha entrat a fer-li unes probes...



- Com va a estar bé? L’han atropellada, clar que no està bé, damunt ara que està embarassada. Res està bé.



- Et penses que només et dol a ti? Que nosaltres no estem preocupats? Ja se que Charlotte no està bé, però per molt que sigues el seu germà, a Matteo i a mi ens dol el mateix – Agatha li va respondre a Nathan cridant i la cafeteria sencera es va silenciar.



- Jo crec que us deuríeu d’ anar a casa a descansar xics, jo em quedaré amb Charlotte. - Va dir calmadament Matteo

Nathan es va alçar, es va donar mitja volta i se’n anà cap a l’eixida. Agatha es va acomiadar de Matteo i es va anar amb Nathan. El trajecte en cotxe va estar carregat de tensió, cap dels dos va dir res. Van arribar al seu xicotet apartament, es van posar còmodes i es van acostar al llit.



- Nathan, no podem seguir així

- Així com?

- Saps perfectament com.



- Jo te ame Agatha, vull que estem bé. Estic malament per el que ha passat i soc conscient que últimament estic un poc insuportable, no se que es el que me passa. Perdona’m per tot, te prometo que vaig a canviar.



Agatha ja no es creia res, estava cansada que sempre li digués el mateix, li prometés el mateix i l'endemà una altra vegada la mateixa història. Van començar a besar-se, malgrat tot es volien molt, eren el seu primer amor. Mentre es besaven, Agatha sentia com si estigués menjant llimona, un bes desagradable, no volia sentir-se així, però no podia fer res per evitar-ho. Llavors va pensar en Aaron, el bes va començar a tornar-se dolç. Que li estava succeint? Agatha sentia que el seu cor estava en una gàbia que havia estat construint molts anys, volia escapar però tenia por de trencar els barrots i que es tornés irreconstruïble.



Ja era a la tarda, diumenge 1 de desembre, però des de la matinada havien passat tantes coses que en comptes d'un dia semblava que hagués estat un any. Nathan s'havia quedat a casa estudiant per als exàmens de l'uni, així que Agatha se'n anà en metro a l'hospital. Matteo la havia avisat de que se n'havia anat a casa seva a descansar pel que pensava que estaria ella sola amb Charlotte. Quan va entrar a l'habitació va veure una infermera, era guapíssima, el seu pèl ros, ulls blaus, la pell de porcellana la feien semblar un àngel.



- Hola! - va saludar-la Agatha.



- Uy, hola! Soc Angelina, la matrona encarregada d'assessorar Charlotte durant el seu embaràs i del seguiment del seu nadó.



- Encantada, jo soc Agatha, la millor amiga de Charlotte, com estan ?

- Charlotte està estable, jo no puc donar-te més informació, però el nadó ha tingut molta sort, la teua amiga va rebre un colp fort en la zona de l'úter, és un miracle que siga viu i perfectament bé.



- Gracies a deu!

- Bo, ja he acabat, et deixe assoles amb ella.



- Angelina, de quantes setmanes està?

- De quasi 4 mesos

- Moltes gracies, adeu!

No s'ho podia creure, quasi 4 mesos i no li havia dit res? Estava furiosa, però en aquell moment només volia una cosa, que Charlotte es despertés del coma. Trenant-li un floc del seu pèl vermellós, va començar a contar-li coses, Agatha sabia que Charlotte l'escoltava, encara que no li respongués, perquè les seves

ànimes estan connectades. Va besar la seva pigosa musclera i va sortir de l'habitació.



Quan Agatha es va despertar l'endemà, Nathan ja se n'havia anat a la universitat. Ella tenia 4 hores d'entrenament a la vesprada. Sabia que anaven a ser dures, sempre ho eren, però aquestes especialment. El ballet sense Charlotte no anava a ser el mateix. A l'entrada de l'acadèmia havia quedat amb Matteo que també tenia classes. Van parlar una estona i l'intent va intentar animar-la encara que va servir de poc. L'entrenament havia estat catastròfic, per molt que s'esforçava li sortia tot malament. En acabar només tenia ganes de menjar-se una pizza i plorar.



Ja que el seu italià favorit quedava a prop va decidir anar-hi a sopar. Mentre esperava que l'atenguessin, va treure la seva carta especial i va començar a llegir-la. L'última vegada que ho va fer va ser quan va conèixer Aaron a l'estació. Agatha sentia que la seva mare li estava intentant manar un missatge, la carta per fi estava cobrant sentit.



Just quan estava intentat desxifrar aquest missatge, es va adonar que algú estava assegut amb ella a la taula. Era Aaron, que casualitat.



- Bona nit Dory

- Però, que fas ací? Ets un assetjador.



- Que dius! Jo nomes he vingut a sopar al meu restaurant preferit perquè tinc la nit lliure, no sabia que estaves aquí, de veritat, ets una egocèntrica.



- No estic d’humor per a discutir. Vuic estar tranquil·la.



- Està bé, puc sopar amb tu?

- Val, però per favor, no parlem de Charlotte aquesta vegada. Necessite espatllar la ment.



Aaron i Agatha van parlar de moltes coses aquella nit i es van adonar que tenien moltíssimes coses en comú. Després de sopar van donar un llarg passeig, feia una frescor molt agradable, els carrers estaven preciosos, plens de llums nadalencs. La nit estava feta per a ells. Agatha es sentia molt còmoda al seu costat i per com li somreia, sabia que Aaron també.



Aaron la va acompanyar a casa seua. Havia arribat el moment del comiat. Ell va començar a acostar-se, a ella se li va regirar tot l'estomac i quan estaven molt a prop, els llavis d'Aaron es dirigint a la seva orella i li va murmurar el seu

número de telèfon. Agatha hagués desitjat que aquest moment fos etern, per un moment es va sentir a la lluna, va tancar els ulls i només oïa la veu d'Aaron. Sentia moltes coses, no sabia bé com explicar-ho. Seria açò al que es referia la seva mare amb això de les caixes?

Els dies transcorrien, Agatha va començar a parlar amb Aaron per missatge, tot i que també havien quedat diverses vegades. Estar amb Aaron per a ella era com desconnectar de tot, li feia sentir que no tot era tan dolent. Solien quedar per sopar, anaven al cinema, a escoltar músics, qualsevol pla era bo si estaven junts. No s'havia sentit així mai, sabia que alguna cosa estava passant i que Aaron i ella tenien alguna espècie de vincle, que una altra manera hi ha sinó d'explicar com en tan poc temps s'havien tornat tan importants l'un per a l'altre?

Mentrestant, la seua relació seguia estancada, Nathan no li dedicava temps, i no perquè estigués estudiant, sinó perquè des que va passar el de Charlotte a l'únic al que es dedicava era a sortir de festa i la seua única excusa era que necessitava espatllar-se. Ella estava ja molt cansada, així que es limitava a no dirigir-li la paraula. A més, quan Nathan es va assabentar que estava quedant amb Aaron es va enfadar moltíssim. Mai li havia fet gràcia que Agatha tingués amics homes perquè era molt gelós. La seva relació era un vaixell a la deriva que ja només se sostenia per les cendres de l'amor que un dia va ser foc. Agatha estava plantejant-se deixar-ho.



A poc a poc, Agatha s'acostumava a no ballar amb Charlotte, però quan ballava ho feia per ella, perquè sabia que aviat tornarien a ballar juntes una altra vegada. Charlotte estava estable, els seus informes indicaven que tenia força possibilitats de despertar ja que feia uns pocs dies va començar a respondre a petits estímuls. Ja sabien el sexe del nadó, anava a ser una nena.



Agatha s'havia fet molt amiga de la matrona, Angelina, de fet van començar a quedar per anar-se'n de compres juntes i per a Agatha era un alleujament poder parlar amb una dona de la seva edat de les coses que el preocupaven, per suposat, li havia comptant la seva situació amb Nathan i també que estava quedant amb un xic, però no li havia dit qui era per si el coneixia ja que Aaron també treballava a l'hospital.



Era 20 de desembre, Agatha va ser a l'hospital, com de costum, per veure Charlotte. Quan va arribar a l'habitació, es va sorprendre. Estaven Aaron i

Angelina parlant. Un escalf li va recórrer tot el cos. Aaron també es va quedar sense saber que dir.



- Bon dia Agatha!

- Hola Angelina! Venia a vorer a Charlotte

- Per suposat! Però abans, vuic presentar-te a Aaron

- Crec que ja ens havíem vist abans no ? - va dir Aaron intentant dissimular

- Ehh si, ets el neuròleg de Charlotte, no?

- Em, si si, exactament – va respondre ell

- Si, es un neuròleg excel·lent i també el millor novio del mon. - digué Angelina.