“Tothom, absolutament tots i cadascun dels éssers humans, naixem amb una caixa molt especial, vius amb ella tota la teua vida, sense saber que amaga al seu interior, fins que un dia s'obreix. Unes persones descobreixen l'interior de la caixa més ràpid, en canvi, les caixes d' altres tarden moltíssims anys en obrir-se, però això realment dona igual, perquè el dia que la teua caixa revele el seu contingut, la teua vida canviarà per complet i no hi haurà cap marxa enrere, però no has de tindre por, aquell dia descobriràs la raó per la qual estàs en aquest món. Tots som ací per una raó, recorda-ho sempre, ets essencial i especial Agatha, ho vaig saber des de que et tenia dins meu, algun dia ho entendràs i t’acordaràs de mi.



M'oblidava del més important, les caixes mai s'obren soles, sinó en parella. En el mateix moment en què la teua caixa s'obri, s'obrirà la d'una altra persona, has de buscar-la fins a trobar-la, és la tasca més complicada a la qual et vas a enfrontar en tota la teua vida, no sabràs on, quan, com o qui serà, serà una cosa inesperada i alhora màgica una barreja de sensacions i sentiments inexplicables. No et rendeixes en aquesta recerca, mereix la pena i en eixe moment , miraràs a aquesta persona als ulls i et sentiràs completa, sabràs que es la correcta, i t'acordaràs de mi una altra vegada.



La vida és una caixa de sorpreses, unes millors i altres pitjors, unes més amargues i altres més dolces, però això és el que ens diferencia a uns dels altres, no només que ningú té la mateixa caixa, si no que cadascú té una manera d'enforcar aquestes sorpreses. Ací està l'art d'aquesta vida, adonar-nos que totes les sorpreses són necessàries, per créixer, madurar i aprendre.



Agatha, escolta el teu cap però mai t'oblides del que desitja el teu cor, només així entendràs el joc de les caixes .”

Juliette.



El bolso d' una dona. Si calgués definir-ho, seria un forat negre de productes de cosmètica i maquillatge, diners, articles d'higiene íntima femenina, xiclets, caramels i un peine amb espill. Més enllà de tot això, cadascuna porta alguna cosa personal al seu bolso, si perdés el bolso, per molt car que siga aquest o el que porte dins, seria el que més li doldria perdre. En el cas d’ Agatha el seu tresor era una cosa tan senzilla i a la vegada tan poderosa com unes ximples paraules escrites amb tinta negra en un antic paper groguenc, una carta. Sense cap mena de dubte per a ella aquell paper, antic i arrugat era la cosa mes preuada que

tenia; no podia sortir de casa sense ell, el portava a tot arreu i per suposat aquella nit també.



Agatha va penjar la trucada sense saber que fer. La pantalla del mòbil li va indicar l'hora, 1: 30 a.m. Abans d'apagar-lo per dirigir-se a l'estació de metro, es va aturar un instant a mirar el seu fons de pantalla, era una foto a la neu d'ella i Charlotte. Tancant els ulls, va acariciar el mòbil com si pogués tocar la cara sa millor amiga. No podia creure's el que estava succeint. El dia d'abans havien estat planejant juntes el seu pròxim viatge a St.Moritz pel seus aniversaris. Les seues famílies mantenien una molt bona relació des de feia ja diverses generacions. Els seus besavis estudiaven a la mateixa universitat a França, al finalitzar els seus estudis, es van comprar una mansió als monts suïssos, a St. Moritz. Des d'aleshores, les famílies s'hi reunien per a les celebracions importants. Agatha i Charlotte van néixer el mateix dia, del mateix any ,el 12 de desembre de 2002. El seu vincle era tan fort que més que millors amigues, es consideraven germanes. La família de Charlotte era com la seua família, ja que Agatha era filla única i des que Juliette, la seua mare va morir de leucèmia quan ella tenia tan sols 11 anys, Leonard, el seu pare estava submergit en una profunda depressió i no podia cuidar-la correctament. Per això, Agatha va passar la major part de la seua adolescència a casa de Charlotte, al costat de sa família, els seus pares, Antoine i Nathalie i el seu germà bessó, Nathan.



Les dues tenien moltes coses en comú, van anar al mateix col·legi, compartien la majoria dels seus gustos, però sobretot, compartien un mateix somni, el ballet. El practicaven des dels 3 anys, al principi, era tan sols la seua afició, però a poc a poc s'havia convertit en la seua professió. Als 16 anys van deixar els estudis per dedicar-se en cos i ànima al ballet. Portaven quatre anys preparant-se durament per a les audicions del “Ballet de la Òpera de Paris”. Eren molt bones ballarines, a més tenien passió i amor pel que feien. Estaven més que llistes per triomfar.



Era la matinada del diumenge 1 de desembre de 2022. Aquella nit Agatha havia estat a "Palais Maillot", una discoteca molt coneguda en París. No va sortir amb Charlotte perquè aquesta havia de parlar d'una cosa molt important amb el seu nóvio Matteo. Portaven quatre anys junts, tots dos eren ballarins, es van conèixer a l'acadèmia preparatòria de l'òpera de París. Formaven una parella estupenda. A Agatha sempre li havia caigut molt bé, de fet, era el seu millor amic, tenien molta confiança.



La trucada que va rebre aquella matinada mentre era a la discoteca, va ser de Matteo. Agatha estava ballant i bevent, gaudint de la seua joventut. De sobte el seu mòbil va sonar, era Matteo, contestà immediatament:

- Agatha?

- Digues Matteo, que passa?

- Es molt important, surt de Palais ja!

- Val, un moment. Estic fora, pots dir-me que passa? M'estàs preocupant.



- Escolta'm, estic amb Charlotte a urgències, no sé com ha passat, ha estat molt ràpid, érem a casa meua i de sobte s'ha començat a trobar malament. Volia anar-se'n a casa i li he dit que la portava jo, però no ha volgut de cap manera i al final s'ha anat caminant. Agatha, l'han atropellada.



- Que!, no, no és possible, no pot ser, fa 4 hores hi era amb ella, no poden haver-la, atrope...



- Som a l'hospital americà de París, vine ràpid, t'ho comptaré amb més calma quan arribes.



- Vaig per allà només dime una cosa, com està?

- Charlotte està en coma i... està embarassada.



Agatha, va penjar la trucada i abans de ficar-se el mòbil al bolso, va mirar el fons pantalla i el va acariciar mentre una llàgrima relliscava pel seu pòmul . Va començar a córrer desesperadament cap al metro. No sentia les cames, en part pel fred de París i també per la notícia que acabava de rebre. La seua millor amiga estava en coma i embarassada. Estava molt confosa, "Per què no m'havia contat abans el de l'embaràs?, Si jo no haguera sortit aquesta nit, això no hagués passat? Per favor Charlotte no et mores, no pots anar-te'n, no m'imagine una vida sense tu." Mentre corria cap a l'estació de metro, això era el pensava. També recordava tot el que havien aconseguit juntes, en totes les experiències viscudes. No podria suportar una vida sense Charlotte.



Va arribar a "Châtelet-Les Halles", l'estació de metro més propera. Va baixar les escales i es va dirigir a una màquina per treure un bitllet i poder anar a l'hospital. El lloc estava desert, com si l'estació només fos accessible per a ella. Es va aturar davant d'una màquina, disposada a treure el seu bitllet de metro el més ràpid possible, necessitava veure a Charlotte. La màquina no funcionava i era l'única

disponible a aquelles hores, les altres estaven fora de servei. Un sentiment de fúria i d'impotència, la van impulsar a colpejar la màquina.



Va escoltar passos darrere d'ella, el seu instint femení li va fer col·locar les seves claus entre els seus nucs, finalment es donà la volta. Quan ho va fer va poder veure davant d'ella un home més o menys de la seua edat, alt, robust, tenia la mandíbula marcada, el pèl ros i intensos ulls verds. Agatha es va paralitzar uns instants, era molt atractiu, però en mirar-li als ulls, el seu físic ja no importava, sentia una connexió molt forta que no havia experimentat fins ara, ni tan sols amb Nathan, el germà de Charlotte i el seu nóvio. Agatha hagués desitjat que aquell moment hagués durat per sempre. Per un instant, no es va acordar de Charlotte, de l'hospital, de l'embaràs, de tot el que havia succeït.



-Puc ajudar-te?

- Eh, si, per favor, no sé que li passa a la màquina, vull treure un bitllet i no...



- Dona'm un moment

El xic es posà a intentar arreglar-la. Es va fer un silenci incòmode durant uns instants.



- Per cert, sóc Aaron, i tu ?

- Agatha, encantada.- va respondre amagant el seu nerviosisme

- Un nom molt poc comú, però alhora preciós. I dime, que fas aquí a aquestes hores? Encara és prompte, no hauria d'estar una xica com tu en una festa o alguna cosa així?

A ella, li molestà que fos tan directe i el seu comentari.



- Podria preguntar-te el mateix, Aaron

- Esta bé, en la meua feina hi ha una emergència i em necessiten. Ara et toca contestar-me.



- Estava en una discoteca, però la meua millor amiga ha tingut un problema i vaig a vore-la.



- Ja veig que ets de pocs detalls, però t'entenc, sóc un desconegut.



Finalment, Aaron arreglà la màquina i van aconseguir treure els bitllets. Com encara restaven 10 minuts fins l’arribada del metro, van seure en un banc de

l’estació. Agatha, va decidir fer l’única cosa que la tranquil·litzava, llegir aquella carta q tenia al seu bolso.



- I eixa carta, Agatha?

- Açò? Es la carta que em va deixar ma mare abans de morir, el més preuat q tinc, mon tresor. Si perdés aquest paper, no podria perdonar-me mai.



- Ho sent molt, de debò, Pots llegir-me-la per favor?

Agatha va començar a llegir la carta, mai l'havia entès del tot, li resultava massa abstracta e idealitzada. Però en aquell moment, al costat d'Aaron, semblava que allò que li va escriure la seva mare, tot això de les caixes especials, les persones destinades, estava cobrant sentit.



Quan va acabar de llegir la carta es va adonar que estava molt a prop d'Aaron, tal vegada massa considerant que ella tenia nòvio. Cada vegada eren més a prop, eren com dos imants que inconscientment necessitaven ajuntar-se.



Els seus llavis estaven a punt de fregar-se quan van anunciar per megafonia que degut a una averia, tots el metros quedaven paralitzats. Agatha, molt nerviosa li va dir a Aaron que ella no es podia esperar i que anava a agafar un taxi. Sense acomiadar-se es donà mitja volta i se’n va anar corrent cap a la sortida. En el trajecte no podia deixar de pensar en l’ocorregut a l'estació, es preguntava si tornaria a vorer a Aaron. Quan arribà a l’hospital, se’n adonà que se havia oblidat el bolso a l’estació, es va ficar a plorar perquè havia perdut el que mes s’estimava.



Va arribar a l’habitació de Charlotte, a la UCI, i es va fondre amb una abraçada amb Matteo. Es va quedar assoles en la habitació amb la seua amiga, plorant mentre la mirava i li acariciava la mà. La porta es va obrir, després d'ella va aparèixer qui menys s'esperava ella que ho fes. Agatha es va quedar muda, mai s'hagués imaginat que podia sentir tantes emocions en una UCI. No sabia que feia ell allà, només volia que es quedés amb ella. Aquella nit s'acabaven d'obrir dues caixes, ja tot era irreversible.