F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Allò que mai serem (Júlia Pelegrí)
INS Vallvera (Salt)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Capítol 3:  El tren

Me la quedo mirant, encara més confosa que abans. Jo no vull tornar, encara no, encara em falten massa coses per descobrir i fer i dir… Però sé que és tot el que ella vol i no entenc per què està trista. Abans que pugui vocalitzar la pregunta, m’agafa del bracet i m’estira cap al lloc on ha començat tot.

- Hem de tornar. El món real t’espera.

L’aturo, mirant-la als ulls.

- No vull tornar a casa! Ja hi estic bé aquí!

Els seus s’omplen de llàgrimes i m’agafa la mà més fort que abans.

- Hem de tornar! No hi estàs, de bé, aquí! -unes quantes llàgrimes cauen i rodolen per les seves galtes rosades-. Ha arribat un tren. És la nostra única oportunitat.

Les seves paraules floten entre nosaltres, com una ploma que s’emporta el vent.

- D’acord, anem. -Dic finalment. Ella somriu i comencem a caminar-. Però per què estàs trista? No t’emociona poder viure al món real?

Dubta un instant.

- Sí, esclar que m’emociona. Però només he viscut aquí, jo. Mai he conegut res més que aquests edificis multicolors i l’estació moixa i solitària.

Es fa el silenci i li agafo la mà, transmetent tot allò que les paraules no poden expressar un cop més. Durant tot el recorregut cap a l’estació ella camina moixa, amb el cap baix. No intento donar-li conversa, vull deixar que s’acomiadi d’aquest lloc com ella ho necessiti.

Finalment, quan arribem a l’entrada les escales em miren gairebé desafiants. Ella s’atura un moment i es mira l’entrada melancòlicament.

- Vés tirant, jo… M’he d’acomiadar de tot això. Té, agafa-ho. -M’atansa una carta, un sobre segellat amb el meu nom escrit-. És el teu tiquet. Pel tren. Si ja ha arribat, puja-hi. No trigaré gaire, vindré de seguida. -Fa una pausa-. Si perds la carta… Concentra’t i pensa-hi, d’acord? Com quan estàvem volant. Pensa on és, on l’has deixada i segur que la trobes.

Em deixa anar la mà, però l’aturo abans que s’allunyi de mi. Em mira als ulls i després d’uns segons de tensió ens abracem. Sento com tremola el seu cos contra el meu i estrenyo els meus braços al seu voltant encara més fort, intentant retornar una mil·lèsima part del que ella m’ha donat.

Al cap de poc ens separem i ella s’allunya. Jo començo el descens cap al lloc on tot això ha començat. El tren que m’espera és gairebé d’ensomni, una màquina brillant que contrasta amb l’escenari pansit i fosc que és l’estació. Penso en tot el que li hauré d’explicar a la noia de les vies, que fa tant que no veu el món real. Potser podria viure amb mi durant una temporada, i llavors ja decidiria el que vol fer. Tinc la impressió que li agradarà el món real. Molt més que a mi. Pujo al tren, agafant amb força la carta.

M’estic dreta durant uns minuts davant la porta, però ningú no apareix màgicament per demanar-me el tiquet, així que m’acosto als seients i em deixo caure sobre els seus coixins que gairebé sembla que em facin carícies.

Escolto el click! de les portes i em giro de cop, aixecant-me d’un salt. Somric i camino cap a la porta, frisant per ensenyar-li la comoditat dels seients i parlar durant hores fins que arribem al nostre destí. Però quan la veig, dreta davant la porta, no és al costat que li toca. Els vidres ens separen i tota l’escalfor i la brillantor que abans omplien el tren s’escolen per les escletxes del terra. Ella em mira amb un somrís trist a la cara i noto les llàgrimes que em mullen les galtes, la samarreta, les mans. I veig que ella també plora. Poso una mà al vidre fred i ella la posa al mateix lloc. Fins i tot ara puc sentir la seva escalfor.

El tren es posa en marxa i escolto crits i sanglots. Són els meus crits, que la volen aquí, al meu costat, agafant-me la mà i dient-me que tot anirà bé. Deixo enrere l’estació, però no em moc. Observo el punt on s’estava la noia de les vies i ploro. Ploro per tot allò que ella mai viurà, pel món que deixo enrere, màgic i vibrant, i penso que hauria d’haver estat jo la que el tren deixés enrere.

No m’adono del temps que passa fins que les cames comencen a perdre força i m’arrossego cap als seients, que m’acullen com una mare al seu fill. Abraço la carta que ella m’ha donat i ploro més, fins que finalment la dolça foscor del son m’abraça.



Quan em desperto no sé on sóc. Ja no puc escoltar el soroll del motor del tren, ni sentir el sotrac de les vies. Intento moure’m però al meu cos li costa seguir les ordres. El primer que noto és que no estic en la mateixa posició en la que em vaig adormir. La carta, és el primer que penso. Em concentro en els meus dits, els palmells de les mans. No hi ha res. El cor comença a accelerar-se’m i intento obrir els ulls amb totes les meves forces. Quan per fi les meves parpelles s’aixequen una llum blanca i encegadora em deixa atordida momentàniament. Moc els ulls a un costat i altre fins que s’acostumen a la llum artificial de l’habitació on sóc. M’incorporo i veig tot el que tinc al voltant: una cortina blanca a un costat, una tauleta de nit de plàstic plena a vessar de coses; un got d’aigua, el meu mòbil, una plata amb menjar. Fa olor d’hospital i d’antisèptic però ara no puc centrar-me en el lloc on sóc. Només puc recordar el que acabo de viure.

Estic contenta, confosa i trista. Vull llegir la carta, però no la trobo enlloc. La tenia a la mà al tren, i estic segura que no l’he deixat caure. Concentra’t i pensa-hi, com quan estàvem volant. Recordo les paraules de la noia de les vies i tanco els ulls. Hi penso, recordo el sobre de color blanc, el paper que semblava seda al tacte, el segell, el meu nom escrit al dors de l’embolcall. I de sobte, sé exactament el que deia la carta. Ho sé, com es coneix una ciutat de memòria o com es saben els noms de tots els teus éssers estimats.

«No sé com començar aquesta carta. No sé ni si val la pena. Però ho he d’intentar.

Has d’entendre que no sabia això des de l’inici. Però ho he entès tot quan has entrat a la botiga… Me n’he adonat. Tenia sentit. He de reconèixer que encara tinc esperances, que tot sigui un malentès. Potser no ets realment qui em penso que ets, m’entens? Però tinc la sensació que sí ho seràs. Que hi haurà un tren esperant-te i que les portes es tancaran tan bon punt entri a l’estació. És el meu destí. I el teu.

Aquest món no és un somni, ni una il·lusió, sinó que és ben real. Existeix dins teu. I tots en formem part. Alguns edificis són buits, esperen a que noves emocions i sentiments les ocupin. D’altres són tant plenes de vida que les visites cada dia. Jo no sóc un sentiment, no sóc una emoció que puguis sentir. Sóc tu, la part de tu que ha quedat enterrada dins teu, dins nostre. No sé com has arribat fins aquí, ni per què. L’únic que sé és que retrobar-nos, després d’anys amagada a l’estació ha sigut el millor que m’hagués pogut passar. Sé que em trobaràs a faltar, com jo et trobo a faltar ara mateix, tot i que encara no hagis marxat. Però tu tens poder sobre mi, sobre aquest món, sobre l’estació i sobre cada habitant de cada edifici. Si em vols conèixer, t’has de conèixer a tu. Sé que no t’agrada l’estació de tren. A mi tampoc. Potser és per això que jo hi estic tancada, que no en puc marxar. Has d’alliberar-me. Has de llevar totes les capes de protecció amb les quals has embolcallat aquesta estació i has de deixar que arribin trens, i podré sortir de tant en tant. Podrem ser el que hem volgut ser tots aquests anys.

Res no igualarà mai haver-te conegut. Espero que jo t’hagi ensenyat tantes coses com tu a mi.»

Tornen les llàgrimes, salades i melanconioses, tant aspres com el paper de vidre. Arriba un metge i em comença a preguntar coses i revisar les pulsacions, la vista, l’oïda, els genolls, les mans, la veu. Jo faig tot el que em diu, ignorant les mirades preocupades de les infermeres, que han entrat poc després del doctor. El metge em diu que tot està bé, però que és millor que m’estigui uns dies més a l’hospital, per si de cas.

- Quin dia és? Què m’ha passat?

Ho pregunto al doctor just abans que marxi de l’habitació. Em vull quedar sola i recordar-la, recordar-nos, però necessito saber com he arribat a aquesta situació.

El doctor s’atura al llindar de la porta i em mira amb llàstima.

- Fa gairebé cinc dies que ets aquí, -comença-. Et van trobar inconscient al terra de l’estació de tren i ningú ens ha sabut dir el que et va passar.

Recordo la maleïda màquina expenedora, però no recordo ningú a l’estació. Ningú menys la noia… O jo, més ben dit.

- Et van portar a l’hospital i has estat en coma fins ara, -continua-. Hi havia moments en què pensàvem que t’havíem perdut, però ara estàs desperta i això és el que compta.

Miro per la finestra, que em mostra la posta de sol i jo em sento més sola que mai a l’habitació de l’hospital, que em recorda l’estació. És menys fosca, però igual de sòrdida i solitària. L’enyorança m’estreny el pit i recordo les seves -o meves- paraules: Aquest món no és un somni, ni una il·lusió, sinó que és ben real. Existeix dins teu. I tots en formem part… Has d’alliberar-me. Has de llevar totes les capes de protecció amb les quals has embolcallat aquesta estació i has de deixar que arribin trens, i podré sortir de tant en tant. Podrem ser el que hem volgut ser tots aquests anys.

La nostàlgia desapareix poc a poc, i una resolució comença a prendre forma dins meu. Potser em sento sola ara, però ella segueix aquí, amb mi, dins el meu cap. Durant un segon, desitjo que sigui una persona real, que pugui tornar a agafar-li la mà. Però llavors penso que això és més bonic, encara. Perquè ella sempre estarà amb mi, i no m’he enamorat d’una persona que he trobat a les vies d’una estació freda; m’he enamorat de mi mateixa. Aconseguiré fer sortir la noia de les vies, faré arribar els trens més meravellosos i li obriré les portes de bat a bat, perquè per fi pugui conèixer la vida al món real, que tant anhela. Deixaré que rigui, plori i cridi, però també que voli, toqui la lluna i corri amb llops. Passaran trens a totes hores, els agafi o no. Somniaré desperta però també viuré, en tots els sentits. M’enamoraré de mi mateixa cada dia com ho he fet durant aquests dies.

Perquè la vida no val la pena si deixem a la noia de les vies amagada en un racó.
 
Júlia Pelegrí | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]