Aparto les llàgrimes que em comencen a difuminar la visió amb frustració, intentant respirar profundament. Ara no siusplau, em dic en veu baixa. Busco al meu voltant: l’estació és buida. Miro cap a les escales per on he entrat fa gairebé una hora i ja no puc veure la llum ataronjada del capvespre enfilant-se per les parets. No és tard, tan sols les sis de la tarda, però començo a notar el pessigolleig a les cames que em fa saber que estic perdent el control. M’allunyo de la màquina i de la pantalla que se’n riu de mi, burleta. Sec al banc més proper i miro al meu voltant, relaxant el cos tant com puc. 5 coses que puguis veure, diu la veueta del meu cap. Bé, aquesta és fàcil. Les escales, ara pintades d’un gris tan fosc que sembla gairebé negre. Les vies del tren, velles i desgastades. La màquina expenedora de l’altre costat de les vies, que brilla amb una llum intensa, gairebé molesta. Dirigeixo la mirada cap avall. El meu cos, que tremola menys que abans. Torno a aixecar els ulls i em fixo en un pòster, just al costat de les escales. 4 coses que…

- Ei, aquesta me la sé!

Una veu nova em fa girar el cap de cop, observant el meu voltant gairebé frenèticament.-

- Que puguis sentir, oi? Bé, o tocar, que si fa no fa és el mateix.



Segueixo mirant al meu voltant. D’on ve aquesta veu? No ve de les escales, d’això n’estic segura. Ni de cap costat. Tampoc veig ningú a l’altra andana. M’aixeco del banc d’un salt i segueixo escanejant l’estació.



- Qui ets? On ets?- pregunto a l’aire, intentant, sense èxit, trobar la font del so.



-Gairebé em tens… Fred, fred…

Miro darrere la màquina de tiquets.



- Ui, t’estàs glaçant…

- Em giro cap a les vies.



- Sí, ara ja comences a fondre el gel… Una mica més a prop…

Camino cap endavant, fins que els meus peus descansen al límit entre la línia groga i el forat de les vies.



- Vinga va, un últim esforç, i ja hi ets!

Em quedo corglaçada un altre cop. Abaixo els ulls i finalment la veig: una noia, ajaguda a les vies, amb l’esquena contra el mur de pedra. El primer que penso és que estic somiant. Però no pot ser això, oi? No seria tot tan… real.



-Què hi fas aquí? -intento allargar la mà, ajudar-la a pujar, però ella no en fa ni cas- Podria arribar un tren en qualsevol moment! Has de sortir d’aquí o…

M’adono que ella no m’escolta. És frustrant, però no vull barallar-m’hi, no tinc forces per fer-ho. Faig mitja volta i torno al meu banc. Tanmateix, abans fins i tot que les meves cuixes toquin el metall fred, la torno a escoltar.



-No vols venir? Aquí s’hi està més bé. No hi arriba el vent fred de dalt.



Fa una pausa. S’ha trastocat. Ningú faria això, a no ser que li faltés un bull!, penso mentre observo el límit on les vies acaben.



-No em falta pas cap bull. Dic la veritat, s’hi està més bé aquí.



Se m’atura la respiració i se’m glaça la sang. M’acaba de llegir el pensament? O potser ha sigut casualitat? Només tinc ganes de tornar a casa, però els maleïts trens passen quan volen, i aquesta noia m’està posant encara més nerviosa. Escolto un sospir exagerat i veig el cap de la noia que sobresurt del forat.



-Que no ho saps? No ets al món normal. Ja fa estona que l’has deixat enrere. Per això et puc llegir el pensament. Tu també podràs, si algú t’ho ensenya.



Ric. No sé si d’histèria o si realment la situació em fa riure. Però a poc a poc les rialles s’apaguen i deixen lloc als sanglots. Llàgrimes amargues rodolen per les meves galtes i l’eco de la meva respiració ofegada ressona per l’estació. Sento una presència al meu costat i noto l’escalfor d’un altre cos humà. Una mà cobreix la meva i el meu cos es doblega lleugerament cap a la dreta quan un cap es recolza a la meva espatlla. És una sensació sorprenentment reconfortant, i gradualment les llàgrimes van disminuint fins que cessen completament. El silenci ens envolta altre cop i jo l’acullo amb els braços oberts. Deixo que l’escalfor de la noia de les vies traspassi les capes de roba que no m’abriguen prou, més forta que qualsevol paraula que pogués pronunciar. No me la vull creure, però alguna cosa al meu interior molt en el fons, li dona la raó.



-Jo també em vaig sentir com tu, quan vaig arribar.



La seva veu trenca el silenci, ara amb el to completament canviat. És suau, sense el rastre satíric que l’havia caracteritzada abans, i la compadeixo.



-No vaig gosar marxar, vaig passar-me dies asseguda en aquest banc, esperant que arribés un tren que em tornés a casa. Vaig estar-me aquí fins que un dia algú va baixar per les escales. Al principi pensava que m’havia tornat boja, que no era possible que això estigués passant, que fos real. Però em va ensenyar les meravelles d’aquest món, la infinitat de possibilitats que ofereix. Va ser divertit. Durant una època, gairebé em va fer oblidar la tristesa dels primers dies. Vaig aprendre a llegir ments, vaig volar! Vaig córrer amb llops i vaig saltar fins tocar la Lluna. Vaig fer tot allò que un humà somnia quan tanca els ulls a la llum de les estrelles. I al final… Res no va poder omplir el buit que m’havia quedat al pit. Res no es podia comparar amb allò que realment volia: la vida real, la vida divertida però també avorrida; trista i injusta però també brillant i sorprenent. Monòtona, però de la manera més bonica. Jo l’únic que necessitava era que arribés un tren i m’hi deixés pujar, seure als seients desgastats i vells sabent que em portava a casa –sospira profundament i sé que està plorant, però no vull dir res–. Així que vaig tornar aquí. Vaig seure a les vies i m’hi he estat fins que has arribat tu. Sé que per tu no és agradable, però a mi m’has semblat una alenada d’aire fresc enmig de l’atmosfera humida d’aquesta estació.



Els meus propis ulls s’humitegen quan escolto l’última frase, que m’entendreix el cor. Sembla mentida que en un moment com aquest, enmig de tanta desgràcia i desesperació pugui sentir l’espurna de felicitat que flota al voltant del meu pit.



Tot el que ha dit… Té raó, l’únic que vull és tornar a casa, a la vida de veritat, però de cop aquesta estació se’m fa petita, vull pujar les escales i observar el que hi ha allà fora, vull fer tot el que ella ha fet, vull experimentar la màgia d’aquest món. Però, és clar, no li puc pas demanar això ara que m’ha dit que l’únic que vol és estar aquí, esperant un tren…

-Va, aixeca’t! –me la miro perplexa, fins que recordo que em pot llegir la ment–. Au va, que no tenim tot el dia!

-Jo diria que tenim més que tot el dia, de fet –faig, somrient per primera vegada des del que sembla una eternitat.



Ella em torna el somriure i les dues ens aixequem. Caminem cap a les escales i gairebé m’he de frenar per no pujar-les fent saltirons. Per què estic tan emocionada? Segurament això no és res més que un somni, i me’n despertaré tard o d’hora. Però ara vull disfrutar d’aquest somnieig tan real i de l’electricitat que em recorre les venes, cada vegada més intensament.



Quan per fi arribem al final de les escales, uns carrers totalment desconeguts em saluden. No som a París, d’això n’estic segura. Però tampoc a cap ciutat que hagi visitat o que reconegui… Em deixo portar per la noia de les vies mentre observo la Lluna, que brilla més que mai, il·luminant els carrers que ens envolten. No puc veure res distintament: només noms borrosos de carrers, botigues tan difuminades que no puc acabar de distingir el que venen, vehicles dels quals amb prou feines puc endevinar la figura. Deu haver-hi boira. O segurament és tot tan vague perquè estic somiant. De qualsevol manera, és una ciutat bonica. Fins i tot sota la pàl·lida llum nocturna puc percebre els colors càlids, verds clars, grocs, roses, taronges… Formen un arc de Sant Martí estrany però encisador. Tota la ciutat és encisadora, penso, mentre la noia m’arrossega per diferents carrers. En algun moment de la nit les nostres mans s’han unit, i ara els nostres dits s’entrellacen en una dansa fantasiosa. I de cop penso que realment és impossible saber quan trobaràs aquella persona que et completa, que et fa somriure en els moments en què sembla que mai més podràs ser feliç. I observo la noia que camina una mica més ràpid que jo, estirant-me del braç suaument. Escanejo els seus cabells negres com el carbó, la seva figura esvelta que amb prou feines em treu un parell de centímetres i el seu caminar, ferm i segur. Miro les nostres mans, la meva freda com el gel, la seva càlida, com si em convidés a agafar-la. Quan m’adono del que estic pensant em ruboritzo i allunyo aquesta imatge del meu cap. Espero que no m’hagi llegit el pensament aquest cop.



Després d’una estona caminant en silenci, decideixo que no ho deu haver sentit, altrament estic segura que no hagués pogut resistir dir-ne alguna cosa. Però he d’evitar que això torni a passar.



De cop ella para i jo gairebé hi ensopego. Es gira i m’ofereix un somriure d’orella a orella.



-Ja hi som!