- Ja hi som?

Ho pregunto sense esperar cap resposta. Estem envoltades de taques verdes, de tots els tons i intensitats possibles. Un bosc, potser? M’adono que la ciutat queda uns centenars de metres lluny, i ara sembla que estiguem en una clariana. La noia de les vies em mira i jo la miro a ella.



- I ara què fem?

La segueixo qüestionant, frisant per poder fer totes les coses meravelloses que m’ha descrit abans. Ella s’arronsa d’espatlles.



- Doncs… El que tu vulguis. Què és el que tens més ganes de fer?

Hi rumio durant un instant, però de seguida tinc molt clar el que tinc més ganes de fer.



- Volar! Podrem, oi? Vull dir, no necessitem cap rampa, o trampolí o alguna cosa així?

Ella riu i jo em poso vermella de vergonya. Suposo que no necessitem res d’això.



-Va, obre els braços.



Jo faig el que em mana. Entre les dues, jo obeint les seves indicacions i ella col·locant cada part del cos de la manera correcta, aconseguim posar-me en la posició perfecta.



- D’això… Quan fa exactament de l’última vegada que vas volar?

Em mira de dalt a baix i imita la meva posició.



- La veritat és que no ho sé del tot. Entre cinc i deu, suposo.



-Mesos?

Em torna a mirar d’una manera estranya, com si m’hagués tornat boja.



- Anys.



Respon, com si fos quelcom natural.



Obro la boca, però no me’n surt cap so. L’únic que puc fer és observar-la, esmaperduda, fins que el cos em comença a fer mal de tant aguantar en aquesta posició. Com si m’hagués llegit la ment, o més ben dit, després de llegir-me la ment, ella trenca el silenci.



- Dona, no és pas tant. En fa molt més que soc aquí. Però això no té cap importància ara mateix. Preparada per volar? assenteixo amb el cap, encara intentant comprendre el que m’acaba de dir-. Doncs l’únic que has de fer és tancar els ulls i imaginar que t’enlaires. I quan deixis de notar el terra sota els peus, mou els braços molt suaument.



Faig cas del que em diu i tanco els ulls, visualitzant el meu cos. Veig com es va aixecant a poc a poc, però encara puc sentir el terra dur sota la sola de les sabates. M’hi concentro encara més, enlairant el meu cos per sobre del cap de la noia i quan me n’adono, el meu cos de veritat s’està enlairant. Obro els ulls i faig un crit d’alegria, mirant a la figura humana que m’aixeca els polzes somrient. Es posa les mans a cada costat de la boca i em diu:

-Mou els braços!

Miro les meves extremitats, que encara aguanten en la posició que ella me les ha posat abans d’enlairar-me i les moc com si fossin ales d’ocell. Al principi sembla estrany, antinatural gairebé. Però a mesura que m’acostumo al moviment cada vegada se’m fa més fàcil, fins que és tan normal com caminar. Planejo per sobre la clariana, deixant enrere la noia de les vies i m’alço fins a tocar els núvols humits, rient. Faig voltes per sobre les taques verdes, que ara tenen una forma gairebé com la dels arbres. Em sento com un ocell, lliure de fer el que vulgui. Mentre sobrevolo la clariana un altre cop, penso que res es pot comparar amb això. Potser ella estava exagerant, potser quedar-me aquí per sempre no estaria tan malament. L’estació de tren era claustrofòbica, gairebé depriment… Però això és completament diferent, és viu, ple de colors i olors i sensacions noves que em fan pessigolles al cervell. Potser quedar-me amb la noia de les vies no és tan dolent com semblava al principi.



Quan noto que el meu cos es comença a cansar, baixo fent voltes, intentant aterrar tan bé com m’he enlairat. Però quan estic a pocs metres del terra perdo la concentració i caic durant un segon, fins que ella m’agafa.



Les meves mans descansen a les seves espatlles i les seves m’agafen pel tors amb força, sense deixar-me caure en cap moment. Els nostres ulls es troben i puc sentir les espurnes que salten entre nosaltres, la il·lusió del moment i del vol anterior encenent cada centímetre del meu cos d’emoció. Per primer cop, la meva ment es queda en blanc. No puc pensar en res més que en els seus ulls verds com el bosc al nostre voltant i la sensació de les seves mans apretant-me, però sense fer-me mal, i el món al nostre voltant sembla que desapareixi.



No sé quanta estona ens estem així, però semblen mers segons quan em deixa al terra delicadament i s’escura la gola.



- Ho has fet molt bé! Sembla que portis aquí més temps que jo i tot.



M’enrojolo per tercera vegada des que ens coneixem.



- La veritat és que no volia fer el ridícul davant teu. Bé, de ningú. Segurament si hagués estat sola…

- Ho haguessis fet tan bé com ara. T’asseguro que el fet de tenir-me present no et fa més intel·ligent o espavilada. Ets tu la que ha fet tota la feina.



Somric i li dono les gràcies, tímidament.



Comencem el camí de tornada al poble i jo m’acomiado en silenci del bosc i la clariana i els núvols que ara ja conec. Quan tornem a entrar a la ciutat, sembla que brilli amb més força, gairebé com si fos un ésser viu. Ara soc jo la que camina una mica més ràpid que ella, i l’estiro a través de carrers estrets i amples, plens de botigues i cases buides.



- No hi viu ningú, aquí? -pregunto, girant-me lleugerament per veure-la-. És tot ple de cases i botigues però no he vist cap rastre de vida.



- La veritat és que no ho sé. He intentat retrobar-me amb la persona que em va treure de l’estació la primera vegada, però sempre que intento entrar a les botigues o a les cases s’esfumen abans que la meva mà pugui arribar al pom -s’arronsa d’espatlles-. M’ha deixat de preocupar. A més, ja feia molt temps que no sortia de l’estació.



Assenteixo amb el cap, però la curiositat no em marxa.



- I si ho provés jo?

Ara les cases vibren totes a l’uníson, com el batec d’un cor. Gairebé sembla que em criden, que volen que hi entri.



- Si et fa il·lusió provar-ho, endavant.



Deixo anar la seva mà i giro sobre els meus talons, decidint a quin edifici entraré.



N’hi ha de tot tipus: gratacels de vidre tintat que s’alcen per sobre els núvols, casetes de fusta que semblen de conte, cases de pedra de les velles… Però el que més em crida l’atenció és una botigueta, gairebé soterrada amb unes escales de fusta que baixen uns metres. Les baixo a poc a poc, amb la noia de les vies als meus talons, i atanso la mà cap a la porta molt lentament. Tinc por que passi el que ella ha dit, que s’esvaeixi i no pugui descobrir mai què hi ha dins dels edificis. Però quan la meva mà toca el vidre fred de les portes, la por desapareix. Giro el cap cap a ella, amb els ulls esbatanats.



- Ves a dins, corre!

Em diu. Està emocionada, però també sembla trista, potser de no poder-me acompanyar.



No sense recança, li dono l’esquena i empenyo el fràgil material fins que em deixa prou espai per endinsar-m’hi.



El que em trobo dins és un món completament diferent del que he deixat enrere. El primer en què em fixo són les parets: altes i pintades de verd pastel, plenes de miralls. N’hi ha de tot tipus, mides i dissenys. El sostre és tan alt que la llum suau de les làmpades no l’il·lumina, però no hi penso. Al bell mig de l’habitació hi ha penjadors plens de roba, tanta i de tants estils diferents que el meu cap no s’ho pot creure. M’hi acosto com un nen petit s’acostaria a l’arbre de Nadal la nit de Reis. No veig ningú a prop, així que començo a remenar les peces de roba, meravellant-me de cada cosa nova que hi trobo.



- Hi ha algú? -una veu em fa parar de cop. Em quedo dreta davant la roba, observant el racó d’on ha vingut la veu.- Hola?

Les passes cada vegada són més intenses, fins que una figura apareix davant meu. No és ben bé una persona, sinó que és una intuïció, una figura borrosa, igual que els edificis de fora. No sé què respondre. Ja és massa tard, m’ha vist i no hi puc fer res. Espero que em faci fora a crits, que reaccioni malament a una completa estranya entrant a casa seva. Però la figura es queda quieta igual que jo.



- Jo… Ja marxava, ho sento si… -vaig reculant a mesura que parlo, fins que puc tocar la porta-. Perdoni les molèsties no tornarà a passar…

Començo a obrir la porta per sortir, però alguna cosa m’atura.



- Senyora?

La veu de la figura tremola, com si per a ella jo fos una deessa. M’ha dit senyora?.



- Jo no soc cap senyora… Senyora -plego les mans darrere l’esquena i em mossego el llavi-. De veritat que sento haver entrat sense permís, no tornarà a passar, ho juro…

- No es preocupi senyora, pot entrar tantes vegades com vulgui. És un honor tenir-la aquí. Vol passar?

Fa un moviment cap a la foscor sobre els nostres caps, on hi hauria d’haver sostre. Torno a tenir ganes de marxar corrents d’allí.



- No, no, ja marxava… M’esperen a fora -percebo la pregunta muda que fa la figura: qui em podria estar esperant? Esclar que no coneixen la noia de les vies-. Bé doncs… Ha sigut un plaer conèixer-la, d’això…

- No té importància el meu nom, senyora.



Em giro i balbucejo un comiat a mitja veu abans d’empènyer la porta i sortir.



Quan la porta es tanca darrere meu, la noia de les vies sembla trista. No cal que li pregunti què li passa, ja sé que m’està llegint el pensament. Però no em respon. Defuig els meus ulls i no contesta la pregunta que m’estic fent interiorment.



- Estàs bé?

Pregunto, i finalment em mira als ulls.



- Ha arribat un tren.