Ella mai em despertava en arribar dels bars on sortia un cop per setmana, jo tenia un son profund que ni la pitjor tempesta podia aturar. Però aquella nit va ser diferent, suposo que el meu cos ja en tenia un pressentiment, em vaig despertar només sentir la porta, però no em vaig espantar fins a sentir els seus genolls contra el terra, va ser com escoltar la fi d'un huracà. Em vaig aixecar sense adonar-me'n, encara adormida, la vaig veure plorant de genolls amb la porta encara oberta darrere seu, vaig tancar-la i em vaig apropar, no vaig saber què dir així que simplement la vaig abraçar repetint la frase màgica que sembla dir tothom: "tot anirà bé". Vaig agafar-li la cara amb les mans, mai l'havia vist d'aquella manera, el maquillatge baixava pels seus pòmuls amb acceleració constant, no semblava que anés a parar mai, semblava que fes anys que retenia aquelles llàgrimes, i tot i que mai em va arribar a confessar el què la va fer explotar, el que em va dir després va confirmar la meva teoria que ella ho sabia tot, i sobretot, sabia que jo ara també ho sabia.
- No puc seguir fent veure. - va dir entre respiracions fortes, jo només assentia entenent a la perfecció els sentiments que descrivia, recordant que jo també vaig ser ella en algun moment dels últims sis anys. - No puc continuar pensant que me la trobaré pel carrer després del mal que em va fer. Vull deixar d'estar sola, vull deixar de sentir-me sola tot i estar envoltada per centenars de persones. Vull conèixer la gent, però sembla que estiguin a quilòmetres de distància amb mil litres d'aigua separant-nos, i intento nadar, però cada cop que entro en contacte amb el medi líquid em desfaig i m'ofego, em perdo i no sé què dir, no sé què fer, no sé com se suposa que he d'actuar. De vegades em costa distingir el que és real del que no, és com si totes aquelles persones que m'envolten haguessin estat col·locades amb cura per un director que els mana a fer-me mal, fer veure que m'estimen, o ignorar-me i fer veure que no saben qui sóc, però jo sí que els puc veure. Què figura que he de fer quan vull encaixar i deixar de pensar? Estic cansada. Només vull que s'acabi, però sempre hi ha alguna cosa després del final, mai acaba, mai acaba… - va continuar repetint mirant fixament el terra com si alguna cosa l'hagués absorbit.
No entenia què havia de fer, així que no vaig fer res, cosa que probablement va ser pitjor. Es va endinsar en un riu de llàgrimes que anys enrere observava, i vaig haver de suportar veure-la caure en un curt instant, tot i que ella portava fent-ho molt més del que jo havia pogut veure.
L'endemà vam passar el dia en silenci, es va posar els auriculars com una adolescent enfadada amb els seus pares, però jo sabia que ella no em culpava a mi, es culpava a si mateixa. I jo entenia com se sentia, però no sabia què fer perquè tenia clar que no podia ajudar-la. Ens trobàvem massa a prop del precipici per no caure en recolzar-nos l’una en l’altra. Tot i això, els silencis no es feien incòmodes, crec que ens coneixíem tan bé com per saber el que pensava l'altra sense necessitat de dir res.
De les primeres coses que vam parlar dies més tard va ser de tornar a casa, les dues sabíem ara que estar aïllades del món ens estava matant, i que tot i que estimàvem el que havíem construït, era un model insostenible. Vam parlar de Nadal i de què fer, les nostres famílies vivien a hores de distància, la seva no sabia de la meva existència, la meva no podia esperar a conèixer-la. Vam decidir passar uns dies separades per trobar-nos més tard a la meva casa de la infància. Un cop allà la vaig voler portar a veure a la meva antiga millor amiga, sent conscient de la conversa que es desencadenaria posteriorment, considerava que era el moment ideal per fer-ho. Les coses dolentes no passen durant Nadal, oi? Vam conduir fins al bosc i vam caminar ben lent per endarrerir la nostra arribada, no la volíem veure. Jo portava un ram de flors a la mà, ella un poema a la bossa. Vam arribar, ens vam mirar, vam assentir, ens vam agenollar davant del nínxol i vam deixar el que havíem portat. Les dues ens vam posar a plorar a la vegada, tot i que a mi em va costar més que sortissin les llàgrimes.
Una estona més tard vaig fer la primera pregunta:
- De què la coneixies? - Vaig dir, ella va estar una estona pensant la seva resposta, tot i que semblava que no tingués cap intenció de donar-la.
- Era la meva cosina. - No vaig saber què dir - Passava els estius a casa meva, dormia en el meu llit niu, parlàvem fins a les tantes i nadàvem per l'Estartit.
- Quasi mai parlava de les seves vacances, però sempre semblava anar al mateix lloc, "al poble" deia ella com tothom qui parla de les seves famílies repartides per Espanya.
- Així era. En canvi, ella parlava constantment de tu, estava convençuda que ens havíem de conèixer, ella sempre deia "quan us veieu, fareu un clic". Tenia raó, ens hauríem d'haver vist abans.
- Ella va intentar-ho, l'any que- l'any que va marxar, jo havia d’anar al poble durant les vacances.
- Ho sé, em va enviar fotos teves i em va explicar les teves passions.
- Ho sabies tot de mi i jo, en canvi, no sabia res. - Vaig respondre sense saber com sentir-me, entenent perquè aquell primer dia m’havia donat té vermell, i perquè havíem jugat a fer bombolles.
- Escolta, ella volia que això passés. Que tu i jo acabéssim aquí. Estic segura que ella volia aguantar fins a l'estiu, presentar-nos abans de marxar, per tenir-nos l’una a l’altra durant el dol. Però no va poder, i segur que va buscar alguna manera d'unir-nos.
- Ho va deixar en mans del destí.
- No crec en el destí, però això seria l'única prova que tinc de la seva existència. - Va afirmar pensant les seves paraules.
- Ella confiava en nosaltres, sabia que ens trobaríem. Tu també tenies un calendari, el que anava amb la carta que ens va enviar per acomiadar-se.
- Tu en tenies una? Això no ho sabia.
- "Vés a cada un dels llocs marcats els dies que t'he dit que ho facis. Només així podràs trobar l'últim que queda de mi, t’ho prometo". Així ens demanava que viatgéssim.
- Exacte. Ella volia que ens trobéssim, i va fer un pla de deu anys amb 5 trobades per si de cas. - Va concloure ella.
- Llavors estem juntes perquè ens estimem o perquè ella ho ha volgut? - Vaig dir pensant en veu alta.
- No hauríem d'estimar-nos perquè ella ho voldria. Vull que m'estimis per qui sóc, i no per haver sigut la seva amiga. Per això no t'ho vaig explicar al principi. Tampoc vull que estiguem juntes si ens hem de fer mal.
- Tu no em fas mal, ella me'n fa.
- No ho sé, però fa anys que faig el que ella voldria que fes, i això - va dir posant-me un dit al pit - és l'únic que he fet últimament perquè jo vull.
- Però creus que estem preparades per deixar enrere els viatges solitaris i començar a volar en conjunt?
- Si encara no estem llestes per l'amor quan ho estarem per la vida? - Va preguntar ella per donar-me la resposta.
Les flors mullades d'abril semblaven buscar el Sol en aquell petit cementiri allunyat de tothom, però que guardava tantes vides. Mai m'havia fet por el lloc, només una mica de respecte. I ella es camuflava entre flors mantenint el seu color però en cerca de llum. Tot i que la tenia davant, no podia endevinar el que pensava ni entendre què li faltava, estàvem les tres juntes, per fi, com elles havien volgut anys enrere, em tenien aquí, disposada a fer el que fes falta, però la que faltava no era jo, era la nostra llum. Vaig voler explicar-li:
- Saps? El primer cop que vaig sentir-me realment sola va ser un dia que passava per una plaça per on passàvem sempre juntes. Aquell dia vaig creuar-la sola, era fosc, i només hi havia la pròpia il·luminació del lloc, per primer cop, vaig passar mirant el terra, i em vaig espantar per un moment de la meva pròpia ombra, de seguida vaig sentir que era ella acompanyant-me, després me'n vaig adonar, amb ella mai havia hagut de mirar el terra d'aquella plaça, sempre em feia riure i em donava seguretat, anava amb el cap ben alt caminant pel carrer, i en aquell moment no tenia forces ni per lluitar contra una ombra.
- Jo ignorava els sentiments fins que deixava de sentir-los, ignorava els sentiments fins que creia ser feliç. Un dia vaig mirar el meu reflex i no em vaig reconèixer, no em vaig trobar a casa meva. No aconseguia trobar el futur en el passat, i, per tant, l'havia de buscar en ella. Estava trista i no entenia per què, o sigui si, se n’havia anat, però hi havia molt més que això. Era ofegar-se a la piscina sense aigua, riure i acabar plorant, no tenir més llàgrimes, sentir-te deshidratada i no tenir set. Mirar les estrelles i no trobar-la. No poder explicar com et sents, perquè no ha passat res, però ha passat de tot, perquè ningú t'ha fet res, només ha marxat, i a vegades la companyia t'esgota i estar sol t'avorreix, a vegades hi ha més aire que espai per respirar… Però un dia aprens a conviure amb el buit que et deixa buit. Recordo demanar-li que m’expliqués com respirava, ofegant-se en les ones i amb el vent de cara.
Ella era la llum per nosaltres, la que em va fer veure l'ombra per primer cop a la plaça, la que va crear el reflex de la seva imatge en el mirall que havia trencat, sense deixar-nos saber de qui es tractava; qui em perseguia o qui era la que ella tenia davant. Però ara érem allà; llum, reflex i ombra es trobaven, i no ens podíem permetre el setè any de mala sort.
- Estic cansada de la complexitat de la humanitat i la simplicitat de la vida. De donar voltes a coses sense importància i no pensar en aquelles que en tenen, de no saber prioritzar i eliminar, no saber decidir, de no saber parlar, però pensar que les meves paraules tenen valor en algun lloc. I pensar que els meus sentiments importen a algú quan ni jo mateixa els hi presto atenció. Si no ho faig jo, ningú ho farà, "si no ho prova, no s'equivocarà". I saber el que fan, però no el que els hi passa. Quin sentit té la vida si no sabem el perquè?
- Crida-ho.
- Quin sentit té la vida si no sabem el perquè? - Vaig dir ben alt.
- Torna-hi.
- Quin sentit té la vida si no sabem el perquè? - Vaig repetir encara més alt, aixecant-me.
- PER QUÈ? PER QUÈ? - Ella es va unir entre rialles.
- T'estimo. - Li vaig dir quan vam seure altre cop esgotades.
- Per què t'estimo jo també?
- No ho sé, i la vida no té sentit sense saber el perquè, però és més bonic així. Prefereixo estar amb tu sense entendre mai els perquès, abans que estar amb algú que tingui sentit.
Dies més tard em va portar a casa la seva àvia, l’àvia d’elles dues, amb qui hauria d’haver parlat fa anys. Ella em va rebre amb amabilitat i sensibilitat. Vam estar una estona parlant les dues soles al sofà.
- No entendré mai com va poder marxar abans que jo. Jo tinc assumit, com a persona més aviat gran, que és poc el temps que em queda, i pensar que algú tan jove, pensés el mateix que penso jo ara amb 80 anys…
- He portat la seva carta perquè m’agradaria llegir-vos-en un fragment.
- Endavant bonica.
- “És massa típic en aquest tipus de cartes escriure allò de “si estàs llegint això és que ja no hi sóc”, però crec que és important posar-ho, perquè has de ser conscient que qui escriu la carta no és la meva jo descansant en pau, és la meva jo viva. Últimament, la vida és una muntanya russa, una metàfora altament utilitzada, ja em coneixes, no sóc gaire original. La cosa està en el fet que en aquest moment estic tan a prop del precipici, que juro poder sentir la fricció de l'aire tot i encara no haver caigut. No vull donar res per fet, però quan te n’adonis ja hauré tocat fons, el que no sé és si hi haurà aigua, terra o sal, m’agradaria pensar que només serà un núvol de sucre rosa i suau. Són moltes les raons per les quals he caigut, i no vull que pensis que ningú m’hi ha tirat”. Només és un tros, però crec que és important que vostè ho sàpiga, perquè sé com us estimàveu, sobretot com ella l’apreciava.
- Gràcies. - Va dir mentre començava a plorar lentament. - Ella era increïble, i no m’agrada pensar en les coses que li devia fer la vida per sentir-se així, hi ha una cosa que em deia la meva mare quan jo estava trista… “Les roses tenen aquesta cosa que l'essència de les 8 de la tarda ja no és la mateixa que la de les 11 del matí”.
- Què vol dir?
- Que la vida canvia, que està en moviment constant, que el que en un moment és blanc, al següent serà negre. Aquesta frase sempre m’ha donat esperança, les coses sempre poden millorar, ella era massa jove per saber-ho. Però tu li has de buscar un nou significat.
- Sap? La seva néta era màgica, veure-la cada dia era com un record provocat per una olor fugaç que et travessa el nas després de mesos, com les roses. Jo l’estimava molt, i vaig intentar cuidar-la tot el que vaig poder, però no va ser suficient, jo no vaig ser suficient, i et prometo que em sap molt de greu.
- No és culpa teva, noieta. Si vols superar la seva mort, has de deixar de culpar-te d’ella.
Vaig deixar aquella acollidora casa de la mà d’una noia a qui estimava, després de parlar-ho una estona vam tornar a casa, casa nostra. I a poc a poc la vida va seguir, vam poder construir un univers paral·lel on les dues vivíem bé, i vam recuperar una part de la nostra llum.
De mica en mica vaig superar la seva mort. Cada cop veia la seva cara més borrosa, no la reconeixia en fotos i no recordava què era tenir-la a vint centímetres. Vaig oblidar el que se sentia tenir-la al costat, vaig oblidar la seva olor quan em vaig acostumar a ella, vestint aquelles samarretes que m’havia deixat. I va ser la part més difícil perquè allò era el que em mantenia unida a ella, que se n’anés i jo continués sentint-la al meu costat, ella mai em deixaria sola, tot i que ho va fer. Després vaig oblidar la seva veu pausada, amb aire, amb xiuxiueig, amb força quan s'emocionava, en contrast amb el meu parlar ràpid, amb por que m'aturés a mitja frase. Ja no recordo el que pensava en certs moments de les nostres converses, he oblidat la calor de la meva cara en posar-me vermella rient amb ella de qualsevol cosa, he oblidat les meves respostes automàtiques quan no podia escoltar el que em deia, he oblidat de què parlàvem quan no teníem res que parlar, he oblidat com col·locava les mans quan li explicava una sèrie que havia vist, o com responia amb la mirada a la seva mirada, perquè així ens comunicàvem. He oblidat aquesta sensació que et torna addicta, era addicta a la nostra amistat, i no vaig saber respondre davant dels estímuls, davant del moviment dels seus cabells, pel cada cop més fort, i absolut vent. I quan per fi la vaig veure caure, ja era tard per allargar la mà i ajudar-la. Si només prestéssim una mica més d’atenció als del nostre voltant… Jo, una gran observadora, no vaig ser capaç d’ajudar a la meva millor amiga, i ara només puc pensar en on estaven les bombolles de sabó quan més necessitava que esclatessin.
