Són precipitades les decisions que es prenen ben entrada la nit, l'alcohol no és necessari per dir paraules que et podries haver estalviat, i volar a llocs que no et podries haver imaginat. I així havia passat, m’havia equivocat com sempre feia, i ara era a l’aeroport de París esperant a algú que probablement mai arribaria, tot i haver promès que ho faria. Suposo que a vegades esperes que aquella promesa al buit que et van fer fa anys serà real i no només un record. Mantens la poca esperança. Esperança de no esperar tant de la gent que et va donar poc, però va prometre quedar-se, si és que la promesa és així considerada en una relació construïda per la confiança. Tot i que en aquell moment fossis conscient que avui en dia les seves paraules només perdurarien en la teva ment i no en el seu cos, quelcom et deia que avui ella seria aquí, quelcom et feia confiar en ella. I encara que és evident que no ho ha fet, que no ha seguit al teu costat, tot i prometre que ho faria, podrien passar deu anys i tu continuaries agafant avions, volant i viatjant a ciutats de tot món, perquè aquest és tan petit quan algú t’espera a l’altra punta… I segueixes pensant que segueix amb tu, sentint-te acompanyada fins que et sents sola, i trista, i nostàlgica, i recordes, recordes aquells moments dolents, però sobretot recordes les promeses que ha trencat, any rere any, no anant a aquelles ciutats on vau prometre trobar-vos. Et fas bocins i et fas petita fins que el baül dels records és massa gran, llavors deixes de recordar per les olors i passes a fer-ho per les paraules.
Va ser en aquell moment, pensant com quasi cada any en aquelles promeses que ens havíem fet, que vaig trobar un senyal. Ja m’havia cansat d’intentar comprar un bitllet de metro, ja m'havia cansat d'invertir diners, i sobretot temps, de buscar a una persona que no volia ser trobada. Estava asseguda al costat d’aquella vella màquina que semblava una metàfora de la situació i la ciutat on em trobava. Llavors la vaig veure, no era el que buscava, però si el que volia, "la noia dels meus somnis" diria el meu jo adolescent, "no pot ser" va dir el meu jo actual aixecant-se, agafant la maleta amb una mà, el mòbil i el moneder amb l'altra.
- Què? - va preguntar ella en un idioma que em sonava familiar, no perquè fos català, que ja era estrany al mig de França, sinó perquè aquella paraula sonava familiar quan era pronunciada per ella, em vaig sentir a casa per un instant melancòlic, tot i només portar unes hores fora d’ella.
Vaig haver de parpellejar uns quants cops per poder ser conscient que estava parlant amb aquella noia i que no només estava en la meva imaginació o en el meu millor somni, com diria un adolescent qualsevol. Es va apropar a mi encuriosida:
- Res, que no aconsegueixo comprar un bitllet per anar a l'hotel. - vaig respondre encara en el meu somni.
Ella va ser tan amable d'ajudar-me a comprar un bitllet, de fet, em va convidar, vaig voler donar-li les gràcies, però ja era tard, els seus llavis es trobaven sobre els meus com un got de xocolata calenta que s'agraeix els dies que la pluja t'abraça en caure sobre el fred vidre de la teva finestra, que pots observar des de dins de casa, sentint els trons i els llamps però sentint-te segura. Ella em provocava aquesta escalfor, com l'estrella més potent, que contrastava a la perfecció amb la meva constant sensació de fred que em feia sentir que les meves paraules es convertien en vapor en ser pronunciades. Això amb ella no passava, ella no deixava que les meves paraules s'evaporessin, ella els hi donava importància i les escalfava perquè jo pogués sentir-me segura. I el seu petó va ser el resum perfecte d'aquesta sensació.
Després de separar-nos vaig haver de rumiar una bona estona si era real, perquè no es sentia real. Va agafar el bitllet de metro que ara tenia jo a la mà i em va preguntar si encara el necessitava, vaig dubtar la meva resposta, no coneixia la persona que tenia davant, tanmateix, sentia com si fos la meva millor amiga de tota la vida. Era estrany que m’hagués besat sense tan sols saber el meu nom? Havia de negar-me i oblidar el que acabava de passar? Probablement, però el meu subconscient sabia que jo no seria capaç de fer-ho, no sense més informació, no podria deixar-ho estar. Vaig acceptar, vam anar a donar un volt per París, com la cita més romàntica que algú podria desitjar, em va sorprendre descobrir que ens dirigíem a un lloc concret, res del que estava passant tenia sentit, ella no tenia sentit, però preferia estar amb ella sense saber on anàvem, abans que estar amb qualsevol que tingués sentit.
En arribar al que semblava un apartament petit, acollidor, però extremadament provisional, ella em va oferir una tassa de te, suposo que es notava el fred en la tremolor del meu cos cada pocs segons. Vaig acceptar i ella va procedir a treure una bossa de te vermell, el meu preferit, tot i que en tenia d’altres tipus. Me’l vaig beure asseguda al llit de matrimoni que es situava al centre d’aquella habitació tan blanca i senzilla que semblava un hospital, o un tros d’una botiga IKEA. Li vaig preguntar si realment vivia allà i va deixar anar un “no” sense donar més detalls a la resposta. La vaig veure amagar uns quants papers que tenia sobre l’escriptori, uns calendaris i documents que semblaven ser bitllets d’avió i cartes d’un amic llunyà.
Vam passar més mesos en aquella habitació del que teníem pensat quan vam aterrar a la ciutat per primer cop. Vaig cancel·lar la meva habitació d’hotel i vaig acabar pagant la meitat d’aquell apartament, en cap moment cap de les dues va voler tornar a Barcelona, continuava sense conèixer-la, però quelcom em deia que ella confiava en mi, i això em feia confiar en ella. Manteníem una relació de parella massa típica, passejàvem de la mà per París, ens besàvem sobre el marbre de la cuina i parlàvem de la feina, que les dues podíem continuar fent telemàticament des de casa. Casa, això era aquell apartament cada cop menys blanc i senzill, els vinils de la Taylor Swift omplien una cantonada, i un prestatge amb plantes estava al seu costat. Vivíem molt bé, cada dia augmentava el sentiment de que érem amigues de tota la vida, i les imatges que vivíem cada cop em semblaven més similars a d’altres que ja havia viscut,
déjà vu. Ella sortia de festa molt sovint, semblava que el seu estat d’ànim depengués d’això, no de beure, sinó d’estar amb gent i fer coses, no volia dinar en silenci, veure una pel·lícula dolenta un diumenge a la tarda, i era incapaç d’adormir-se sense música, ella mai estava sola, semblava que no pogués suportar el pes dels seus propis pensaments.
Un dia fregàvem els plats i ella, inquieta, em va proposar un joc, simplement consistia en fer bombolles de sabó i intentar esclatar les de l’altra, veure a qui li sortien més grans i qui en petava més. Al principi no me’n vaig adonar, però de cop i volta una bombolla de sabó va esclatar.
