No sé si es tractava de l’efecte d’una papallona sobrevolant el nostre cel en un passat o d’unes simples bombolles de sabó que em transportaven a llocs ja explorats. Però aquella sensació breu va acabar de desdibuixar la perifèria de la nostra relació. A vegades hi ha persones o emocions que són com vells ascensors a casa l’àvia, atractius, temptadors, voler-hi pujar tot i saber que probablement caurà, aquella bombolla em va portar a adonar-me que realment volia arribar a estimar-la, volia caure, volia patir, volia fer-me mal i haver de recuperar-me, perquè la nostra bombolla volava atreta per la gravetat, a punt d’esclatar en caure.

Els dies passaven i ens apropàvem a l'abisme, però de moment bevíem fins tard, perquè era més divertit. Vam comprar una ampolla de vi blanc del súper de la cantonada, perquè ens sentíem poc adultes per beure vi negre, vam tornar a casa i ens vam permetre perdre la noció del temps, quan es va fer de dia estàvem a terra, els meus peus sobre seu, rient perquè el vinil feia hores que girava, però no podíem aixecar-nos, quan l'encens s'esgota i t'adones que ni en notaves l'olor.

Quan per fi ens vam recuperar i vam començar a recollir no vam poder evitar caure en l’altra, em va tocar el cabell, li vaig acariciar l'esquena, i en un moment on ja no sabia on érem i havia perdut completament l'equilibri, ella em va empènyer i em va deixar caure al llit suaument, bolcant-se a sobre meu. Va baixar tot el seu cos i em va besar el coll, va continuar baixant, passar pel pit, passar pel melic… Vaig aprofitar per obrir els ulls i respirar, vaig veure les estrelles, literalment, vaig veure les estrelles que tenia al sostre, d'aquelles que brillaven a la foscor, com ella, encara que ja no era fosc, ella brillava com mai, la vaig veure gaudir, i vaig gaudir jo també veient-la. Tocar qualsevol indret significava una pluja d’espurnes, vam arribar a l'instant on no distingeixes el so i la sensació, com en un avió, tremoles i alhora escoltes la tremolor.

L'endemà estàvem cadascuna a un extrem del llit, lligant-nos les sabates després de vestir-nos, lligant-nos les sabates després d'haver viscut l'èxtasi renovador de la innocència. Volíem sortir a donar una volta per París, una cosa va portar a l'altra i vam acabar dinant en un restaurant que no ens podíem permetre.



- Què hauríem de fer? - Li vaig preguntar sense context, esperant que ella m'entengués.



- No ho sé. - Va dir amb una copa de vi negre a la mà.



- Hauríem de tornar a casa per Nadal. - Vaig donar per fet després de beure de la meva copa de vi blanc, mentre ella em mirava atentament, amb mirada desconcertada, amb mirada jutjant.



- Potser tens raó.



- No trobes a faltar la teva família i els teus amics?



- No ho sé, estic molt bé aquí. - Va dir despreocupada. Em vaig adonar que realment no en sabia res de la seva família.



- Jo també, estic molt bé amb tu, però vull tornar a casa.



- Això és casa per mi, tu ets casa per mi. S'està tan bé en aquesta ciutat…



- Però ho trobo a faltar.



- No trobes a faltar a la teva família, la trobes a faltar a ella. - Va dir amb una mica de desesperació a la seva veu, això em va fer pensar que ella sabia qui era jo, però la conversa no va progressar perquè jo encara no havia descobert qui era ella.



Vam tornar a casa en silenci, caminant pel costat del Sena, quan hi vam arribar ella es va maquillar, es va posar un vestit negre i em va dir que sortia. Em vaig sentir molt sola en un apartament tan petit però tan meu.

Tot i que el detall més obvi que no havia aconseguit superar-la, sis anys més tard, era el fet de seguir esperant trobar-la a l’altra punta del món, diàriament em trobava esperant els seus missatges a mitjanit quan ella no podia dormir sentitn als seus pares discutir i jo, morta de son, no podia estar tranquil·la sabent el que passava a l’altre costat de la pantalla. Vaig estar setmanes sense ser capaç d’anar a la universitat perquè la buscava en cada cantonada on acostumàvem parar per fer-nos selfies bevent cafè. A vegades encara sentia el seu riure quan jo reia, però curiosament no recordava el seu plor, ni aquells moments on m’abraçava com si el món s’acabés.

Era el seu aniversari, havia semblat oblidar-ho entre caminades i copes de vi, però ara que estava sola necessitava trucar-li, vaig posar el número que em sabia de memòria des d'anys enrere i vaig fer-ho sabent que ningú contestaria, així va ser, vaig decidir deixar un missatge de veu:

- T'odio. - Vaig dir en lloc de dir felicitats - No et puc culpar per marxar, però realment desitjaria que no ho haguessis fet. Fa sis anys que em diuen que ho superi, que et superi, però què és aquest dol? Què és aquesta por que creix en mi cada dia que passa i que se suposa que he de parlar menys de tu? A vegades el dol es transforma en por quan el pateixes, la por d’estar sol, la por que el dolor no acabi mai, la por d’oblidar certs detalls com la veu o el riure. Molts diran que les coses passen per una raó, però tant de bo tu no n’haguessis tingut. No puc superar l’amor, "l’amor és l’única cosa que mai mor" em deies en marxar, jo sé que tu m’estimaves, espero que segueixis fent-ho, de veritat, tant de bo estiguis bé, i que em recordis com jo et recordo cada dia, sobretot avui, tant de bo un dia contestis o pugui estar jo al teu costat altre cop. Perquè ara mateix t'odio tant… Et trobo tant a faltar.

…

He conegut a algú.

I és la persona més increïble que veuré mai després de tu, no és la perfecció, però és perfecta per mi, crec que la coneixes. Però tinc por que em faci mal, no, tinc por de fer-li mal com me'l vas fer tu a mi. Però és igual.

…

T'odio, t'odio, t'odio.

…

Et trobo a faltar.

…

T'estimo.

…

Felicitats.