Es va desplomar sobre el terra humit i gebrat. Tremolors brutals van apropiar-se d’ell. El soroll sobtat dels membres d’en Bentley picant repetidament sobre el sòl va despertar els personatges adormits més cercans. L’Anne s’aixecà, els seus ulls embotits buscant el motiu pel qual s’havia despertat. En veure son fill al terra, els seus braços i cames tremolant, la nostra mare saltà cap a ell amb desesperació. El sacsejà, però una veu omnipotent la va fer parar.
“Deixa’l.”
Amb mans nervioses, l’Anne s’allunyà amb un bot sobresaltat. En Henry Prince s’acostà a mon germà, escuma vessava de la boca d’en Bentley. Un cercle curiós, la meva família confosa, l’Anne a prop de la histèria.
“Ha estat escollit per ser purgat.” Murmurà. Girant-se, aixecà els braços i va exclamar, “Purgarem!”
Clamors, crits ressonaren en la buidor silenciosa del bosc envoltant-los. Els esdeveniments que van seguir deixaren la meva família atordida. Els integrants del que dos segles endavant seria anomenada secta es llançaren al cos inert d’en Bentley. La mare només va necessitar segons per imitar-los. Destripaven, arrencaven, mossegaven famolencs després d’hores en dejuni. En Henry Prince es girà cap a la família silenciosa.
“Qui no purga…” gesticulà a les persones devorant-ne una de morta, “No ascendeix.”
Així va començar tot.
Els dies avançaren. Quèiem com mosques. La mare fou la següent, jo vaig seguir. La traïció desesperada de mon germà Brandwell, per tal de poder ascendir amb Henry Prince al paradís, encara em dol, tot i saber que jo hauria fet el mateix. La transcendència divina era el gran objectiu. Mon germà Blythe va ser purgat al cap de poc, un intent fallit a escapar de les urpes d’en Henry Prince que acabà amb un abús brutal del seu cos, fins la seva violenta mort.
Les tres normes eren clares. Cap dels adeptes intervenia, si el seu adorat líder no ho anunciava; únicament un d’ells podia ascendir;
tot s’hi val. Es va convertir tot en un joc sagnant portat per l’home que regnava els boscos. Traïcions, desesperació, fam, abusos entre persones que s’havien estimat no feia tant temps. Tot per tal de poder transcendir.
Va arribar a un final inesperat, un dia qualsevol. Els meus germans Brandwell i Luella es despertaren dins la casa que havíem abandonat. La ferum era intensa a l’interior de la petita casa. Un tercer cos, podrint-se, inflat i de pell verdosa sense roba i trossos de carn desapareguts es trobava a prop. La Luella va sacsejar el nostre germà per despertar-lo, identificant el cadàver del seu pare.
El moment que en Brandwell es despertà un plor esclatà. Ma germana es llançà cap a l’origen del soroll. Havia reconegut el plor de la meva neboda, la Leigh, la qual el nostre pare s’havia emportat de tornada cap a la casa. Semblava que havia sobreviscut aquells dies de soledat. No en bon estat, ja que estava en un estat llastimós, ossuda, pàl·lida i inamovible.
Amb la nena en braços, la Luella i en Brandwell es miraren. Estaven sols. Estarien sols fins al final.
La casa era un espai sec i fred, semblava un espai on els fantasmes desitgen viure. La soledat omplia els espais buits i els silencis s'havien convertit en el seu dia a dia. L'única presencia tangible, la qual els donava a saber que seguien en aquella realitat, era la pudor i el rebombori que feien les panxes. La gana era el que dominava aquell territori, no eren les mateixes persones, sinó el sentiment de la fam eterna. El sentiment que si tinguessin alguna cosa per menjar no pararien d'afartar-se, no pararien d'empassar-se aquell aliment diví.
La seva vida era pura supervivència, no hi havia cap llibertat i l'únic instant d'alegria que aconseguien era quan trobaven mínim àpat per alimentar-se durant els pròxims dies.
No passava dia que la figura de Henry Prince i la perduda de la seva família no fos present. La manera amb què tota la culpa queia sobre els seus cossos feia la situació encara més miserable.
Les hores passaven desapercebudes. La gana augmentava. Els ulls es van començar a posar sobre la criatura. Una figura de dimensions petites, color rosat recorria el seu cos, ell també tenia gana, però la pèrdua del nadó no seria tan terrible com la dels dos adults que poblaven la casa, no?
La saliva va començar a formular la seva estància a la boca de cada persona en aquella sala. Els ulls tots situats en el nen petit, angelet d'ulls clars. Fins que els seus cossos van començar-se a moure abans que la seva consciència. La llengua d'en Brandwell estava recorrent sobre el cos de la criatura fins que unes gotes vermelles començaren a regalimar per la panxa del nen fins a terra.
La Luella en sentir l'olor mínima de sang i de carn crua no va poder fer més que acostar-se i engolir. Engolir l'intestí del seu propi fill, de la seva criatura. Per cada mossegada que feien més forts se sentien i amb més poder l'un cap a l'altre.
"Per ser una criatura tan petita dona per a molt." Comentà Branwell.
En aquell mateix moment, quan va veure la cara del seu germà plena de sang, la Luella es va adonar del que acabava de fer. El seu cap va començar a girar lentament per veure la figura del seu fill. Fins que els seus ulls van començar a sortir de les òrbites. Llàgrimes es crearen, regalimaren i crits sortien de la seva boca.
La seva creació, estirada a terra, havia estat reduïda fins a ser una bola de carn i sang. Sense consciència i sense vida.
La Luella, petrificada, no sabia què fer ni que dir, només podia mirar la figura, la qual havia estat viva feia menys de vint minuts. Fins que la cara del seu germà es posa entre el camí.
"Deixa’m, no estic per jocs ara mateix. Ets conscient del que acabes de fer?" digué la germana entre crits i plors. Brandwell comença a riure.
"Es pot saber què et fa tanta gràcia?!"
"N'ets conscient que gran part de la culpa és teva, oi?" digué mentre li netejà la boca amb la seva mà. Després li mostrà les restes de carn i de sang que quedaren al voltant d’aquella obertura.
"No, no, no, no…" el volum va començar a augmentar fins que és començar a ennuegar amb el seu plor.
Seguidament en Brandwell li tapa la boca i xiuxiuejar a la seva orella "Estigues quieta i callada. Sé com tranquil·litzar-te."
La mà d'en Brandwell començar a baixar pel pubis de la Luella fins ha arribat a les seves calces, les hi va treure i li va fer un senyal que no cridés.
Mentre aquesta situació s'estava portant a terme, una ràbia és començar a crear al seu interior. Començà a cridar i va aconseguir tombar al seu germà. Ella es va aixecar i va córrer per agafar alguna cosa que la pogués ajudar a protegir-la, immediatament recordà que el seu pare era el propietari d'un revòlver, la qual mai va saber com l'assolí. Va anar corrents cap a l'habitació del seu pare i tancar la porta i col·locar una cadira, perquè d'aquesta manera en Brandwell no podria passar.
Rebuscà pel llit i pels calaixos de la tauleta de nit i no trobà res. Tot seguit, fou a l'armari resant a Déu per trobar esperança en aquella situació. El pom de la porta va començar a moure's i es podia sentir a en Brandwell cridar perquè la deixés entrar. Finalment, trobà l'arma conjuntament amb els cartutxos. Intentà col·locar-los al dipòsit, però les mans li tremolaven massa per a fer una acció com a tal. La porta continuava movent-se.
"Respira Luella, respira, pots fer-ho." Es digué a ella mateixa.
Després d'una respiració va tornar-ho a provar fins a aconseguir-ho. Just en aquell moment la porta va ser tombada avall. I la presència d'en Brandwell arribà a l'habitació, però la Luella ja l'estava apuntant amb la pistola.
"Va, baixa això i no facis cap ximpleria." Digué el germà mentre s'acostava lentament per agafar la pistola. "No em voldries perdre a mi també...". En sentir aquella frase la ràbia, la tristesa que havia estat incubat en el cos de la noia van fer presència en la seva consciència i sense mirament va prémer el gallet. Un so fort ressonà per tota la casa. Havia aconseguit fer mal a en Brandwell, però no era suficient.
Disparà novament; "Això és per la Leigh". I un altre cop; "I això per la mare". Seguidament; "Aquesta és per en Buckley". Després; "Aquesta per en Blythe". I finalment; "I aquesta última; per al pare".
Va veure al seu germà a terra. Mort. Un bassal de sang al seu voltant.
La Luella caigué a sobre el llit. Estava esgotada. Agafà la pistola novament. La col·locà sobre el seu cap, i disparà.
Malauradament, ja no quedaven més cartutxos.
Mirava impassible al cadàver del que havia sigut el seu germà. “No, no, no”, començava a pensar, “No, no, no, no, no un altre no, què és això per favor?!”. Va caure de genolls, va acabar d’asseure’s al terra i amb respiracions forçades començà a balancejar-se endavant i enrere. S’abraçava els genolls contra el pit i amb cada minut que passava sentia com un altre bri d’aire se li escapava dels pulmons. Milers d’abelles li fiblaven els budells i la noció i s’imaginava com, si pogués, s’esgarraparia des de l’interior fins que quedés un bassal roig a terra.
Entre ofec i ofec bramava i xisclava, li començava a bategar el cap amb pressió. “Prou, prou, prou, prou, fes que pari, fes que pari, no vull ser aquí, fes que pari…”.
Al cap d’una estona estava recolzada a la paret del fons de l’habitació i ja se li havien eixugat les llàgrimes. Mirava buida a un espai cada vegada més borrós perquè amb prou feines pestanyejava. Encara murmurava. “Prou, prou, prou…”, però ara ho feia més lentament.
I de sobte; “Joc… He guanyat el joc!”. Un somriure empal·lidit li decorava els llavis i amb el moviment els músculs que progressivament havien afeblit feien que li apareguessin arrugues i clotets al voltant dels ulls; uns ulls grogosos que esdevenien mòrbids amb el temps. Qualsevol podria pensar que aquella era la meva mare, la imatge era idèntica a la del dia que va començar tot. Ara la Luella reia escandalosament però també havia plorat i cridat i maleït a Déu i a la mare i havia xisclat i amb tot encara tornava a deixar anar rialles dignes d’allò més esfereïdor tot i ser una cavitat de no-res. Com la mare.
Es va sentir un “CRAC” i la Luella va girar el cap bruscament amb els ulls ben oberts. Quan el va veure va posar-se a riure encara més, estava contenta.
“Hola, bonica.”
Ella no va dir res però es va arrossegar de genolls pel terra de fusta fins arribar als peus d’en Henry. Va alçar-se una mica i va abraçar-li les cames encara rient malaltissament.
“Sé que ja has acabat, oi que sí? M’ho han dit els teus germans...” En sentir la paraula
germans, la meva deixà anar un gemec. Evidentment en Henry no es referia a nosaltres, sinó a la resta dels seus adeptes. La nostra nova “família”. “No ploris, bonica, ja saps com funciona, només en podia quedar un. El millor. I aquesta ets tu, oi? Ho has fet molt bé…”.
En Henry li acaronava els cabells i durant una estona van quedar en silenci. De tant en tant en tant deixava anar suaus “Shhh…” i les espatlles de la Luella relaxaven una mica més. Va alçar el cap. “Vas matar a ma mare.” En Herny la mirava inexpressiu. “Vas matar a ma mare.”
“Bonica, no vaig-” començà, però la Luella el va tallar, cridant cada vegada més. “Vas matar a ma mare! Fill de puta vas matar a ma mare! Per què ho vas fer? Per què? Per què?”. Feia llàstima de veure.
El dia que va morir ma mare érem tots en un descampat a la costa, al capdamunt d’un penya-segat. Cap de nosaltres havia gosat de matar a ningú, encara. En Henry es va enfadar, ens va retreure que si no pensàvem fer res ens faria alguna cosa molt pitjor que matar-nos. No va especificar però el vam creure. Només necessitàvem la petita empenta de l’inici, llavors perseguiríem el nostre objectiu sense miraments ni escrúpols. En Henry ens va donar l’empenta.
Estava dret al límit del descampat. Feia vent i si allargàvem el coll podíem veure el mar. Després d’una forta discussió va semblar que calmaven els ànims. “Sé que ho podeu fer, i que ho fareu d’allò més bé. Confieu en mi.” Ma mare va dir “I tant” i ens va mirar amb orgull. Plorava. “Vine, Anne, fes-me una abraçada.” En Henry va obrir els braços amb expressió de benvinguda i un petit somriure als llavis. Ma mare va córrer cap a ell, desesperada per l’afecte de la seva gran obsessió. Quan van ser prou a prop per tocar-se en Henry es va apartar. La mare va caure del penya-segat.
La Luella donava cops feblement al tors d’en Henry fins que va estar massa exhausta per continuar. Tot seguit ell li rodejà les espatlles amb els braços fibrats i l'abraçà contra el pit. Al principi ella s’hi resistia però finalment es fongué en la seva calidesa i recolzà el front a la seva espatlla. Al cap d’uns minuts va notar com les mans d’en Henry l’agafaven per la cintura i li feien fer mitja volta de manera que li donava l’esquena. Llavors van començar a balancejar-se d’un costat a l’altre lentament, com si ballessin. Va tancar els ulls. Dígits aspres dançaven per la pell dels braços de la Luella; amunt i avall, amunt i avall.
Mentre la mà esquerra encara la subjectava per la cintura, la mà dreta va començar a enfilar cap al rostre de ma germana. Primer li acaricià els cabells. Llavors el palmell tancà sobre la seva boca. La Luella va obrir molt els ulls i començà a gemegar, resistint-se a aquella sobtada agressió, però ell no va parar. Intentava escapar-se però era massa feble i ell cada vegada premia la mà amb més força. Van començar-se-li a acabar les reserves d’oxigen. Els ulls se li van posar en blanc. Es desmaià.
Es va despertar en un llit molt gran, una habitació luxosa de parets de color beix i detalls daurats. No sabia com havia arribat allà ni quan temps feia que restava inconscient, tot allò anterior a l’ara increïblement borrós. Portava roba nova i algú l’havia netejat.
La porta de la cambra va obrir-se silenciosament i va entrar una noia una mica més jove que ella va somriure-li abans d’asseure’s a la vora del llit. “Com estàs?” La Luella la mirava amb confusió. “On soc? Qui ets?”. La noia va riure una mica. “Em recordes a mi quan vaig arribar. Ets a casa, amb la teva família. No ens recordes? Va vine cap a baix, al menjador tothom ja està a punt de dinar.”
“Però, però vosaltres no sou la meva família. La meva família va morir. Van morir tots; la mare, en Blythe… El meu bebè. “ Van negar-se-li els ulls. Aixecà la vista cap a la noia. “Em vaig menjar el meu bebè.”
L’altra va arrufar les celles.
“Luella… Quin bebè?”
