F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Mortes terres (Júlia Queralt i Rita)
VEDRUNA ESCORIAL VIC (Vic)
Inici: Terres mortes (Núria Bendicho Giró)
1.Nen

Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.


Capítol 1:  Pecar per salvar

Era un dia plujós. Sentia com si no s’hagués d’acabar mai. Crits. Més crits. Podien arribar a passar desapercebuts a causa del vent. Però la pudor… La pudor no podia ser ocultada. Arribà un moment en que sentí els meus pensament abans que els propis crits. Semblava un malson. Un infern.

Pendle Hill, a Lancashire, podia ser un gran lloc per viure, un paradís. Sempre i quan, és clar, pertanyés a les famílies de classe més alta. Vivint en què els historiadors del futur anomenarien època Victoriana, la cúspide de la revolució industrial havia engrandit els més poderosos, però havia enfonsat les famílies com la nostra en el més profund de la misèria.

Mon germà Brandwell va sortir poc després de mi, i es va recolzar en la humitat de la paret de la petita masia que encara conservava el nostre llinatge. “La Leigh no para de plorar i jo ja no puc més”. Va deixar que el seu cansament el fes lliscar fins a quedar assegut a terra, amb l’aspror de la paret acariciant-li l’espinada. No vaig gosar de dir res. Tots ens sentíem igual i la malaltia d’en Joan va ser com posar sal a la ferida. Ara, amb la mort xiuxiuejant-li a l’orella, semblava que el nostre niu s’anés descomposant branca per branca. “Vaig a fer un tomb”.

Poc després eixí de la petita porta de fusta gastada ma germana, Luella, amb la seva filla. “Jo també necessito una mica d’aire”. Dit això va seguir el meu pare per la vora del rierol.

Dins la casa en Joan s’aferrava per últim cop a l’aire i, amb el seu darrer sospir, seguia a Déu en el seu viatge cap al cel. Ma mare es quedà mirant fixament aquells ulls buits de vida i llavors aixecà els seus per fixar-los en un punt imprecís de la paret del fons. Aquell solitari bri de seny que li quedava al pensament s’havia acabat d’esfumar, només quedaven ella i les despulles d’en Joan al menjador, la resta de la família l’havia abandonat com si no sabessin que la mort del nostre germà era imminent.

Esperà i esperà però ningú no arribava i de sobte, amb una esgarrifança gèlida, tot havia cobrat sentit. Si parava bé l’orella podia sentir aquella remor que sempre havia estat amb ells, però mai ningú no havia escoltat amb atenció; aquell brogit constant que des de l’inici els havia acompanyat.

Li vingué a la ment la imatge que tants dies havia vist comprant al centre de Pendle: aquella gent o família o el que fossin, no ho tenia clar. Caminaven tots junts, sempre, vestits amb robes senzilles, negres o marrones. Solien ser unes espècies de vestits o túniques que els arribaven fins al turmell. Avançaven en silenci pels carrers del municipi, mai no sabies quan te’ls podies trobar al girar a la cantonada. Ma mare no entenia qui eren, però tampoc s’hi havia fixat massa, ja tenia prou feina. L’únic que sabíem era que cada dia quan el sol es trobava en el punt més alt del seu recorregut pel cel, agafaven el camí de carro als afores, aquell que portava al bosc que queia justament darrere la seva masia.

Va tornar a veure la paret de maó i el menjador fosc. Feia molta estona que la remor l’havia atrapat, s’havia quedat immòbil, asseguda al costat d’en Joan. A aquelles alçades va pensar que el millor seria anar a donar una volta, a prendre l’aire. Amb els peus que li funcionaven sols, va aixecar-se i es va dirigir a la porta del darrere, cap al camí que portava a la verneda de Pendle Hill.

Sortí de la casa descalça, els seus peus estaven totalment nus. Podia sentir perfectament com les pedres s’hi clavaven, com se li infectaven les ferides creades per les pròpies roques i com la sang deixava marca al sòl.

En fer uns minuts que caminava va sentir crits provinents de la masia. Devia ser, pensà, quan vam descobrir que en Joan s’havia mort. No va girar-se. Ni tan sols es va permetre el plaer de sentir compassió pel que quedava de la seva família; només es va deixar portar pels peus salvatges que l’havien segrestat. Sentia, però, que la portarien al destí correcte. Encara no sap com ni per què, però si entretancava els ulls li semblava poder veure la gent estranya del poble fent camí, igual que ella, cap al bosc. Els seguí.





Cada vegada s’acostava al que arribaria a ser l’escena del crim, el propi teatre i fins i tot el tron del rei.

El bosc no deixava veure senyals de claredat ni de llum. Un aire boirós s'expandia per tot l'espai, el qual feia més dificultosa la tasca de poder percebre correctament el que passava. Avançava per aquell lloc poc familiar, estrany cap a la seva visió humana i obscur. Un espai on mai no podries deduir el que arribaries a trobar.

Arribà un punt en el qual una escalfor li va recórrer tot el cos. El tacte li tornà a les mans i diferents tipus d'olors s'infiltraven dins de les seves fosses nasals. L'esperança de donar coneixement a quelcom estrany li donà motivació per a seguir i per a poder avançar per aquella claror entre les tenebres d'aquell espai indiscret. Un cop el moviment de les cames va ser donat, començà a visualitzar el que podien estar diverses figures.

La boira continuava sent l'enemic cap a la visió de la mare, el qual impedia el reconeixement total dels cossos en moviment.

La imatge, finalment, va ser aclarida; homes. Dones. Membres masculins. Òrgans reproductors femenins. Les figures van donar peu a cossos nus, descoberts. Figures desabrigades i fredes. Figures lliures de poder volar, ballar, reproduir-se i cantar.

El cap de l’Anne, de ma mare, no semblava respondre, però el cos ja feia diversos instants que havia arribat a una conclusió; havia decidit unir-se de manera indiscreta. Donar la seva pròpia figura com a experiment, com a espai de plaer i com a objecte familiar.

Ella va arribar a entendre que l'ofrena havia estat agraïda i acceptada, ja que, en el moment al qual el seu cos va estar en exposició cap a tots els membres, una ànima mortal va aparèixer i la va tornar a la seva joventut. Es va presentar com a Henry Prince.

Un acte d'amor va ser exposat cap a la seva figura; els seus llavis van sentir la humitat, el caos, el plaer, l'escalfor del petó etern, de l'acte prohibit.

L’instant acabà i, junt amb aquest final, també va desaparèixer la felicitat que tant desitjava, el mínim acte d’atenció que necessitava i suplicava per poder seguir en un univers coherent.

En visualitzar el seu entorn diferents reaccions van ser percebudes. Hi havia cossos que se sentien enganyats i volien acte de revenja. Altres que ploraven a causa de l'emoció i de la felicitat. Alguns sentien plaer en haver observat aquesta escena. I, finalment, hi havia ànimes que no tenien cap sentiment.

Una vegada aquesta escena fou passada, la vella reconegué que el present havia estat retornat a la seva manera. Aquells membres l'havien deixat experimentar un instant únic i màgic.

Fins que la figura tornà i decidir acabar amb aquella felicitat.

Quan l’Anne la va veure per primera vegada, un somriure es dibuixà a la seva cara, fins que observar que aquella visita no li donaria tant de plaer com la primera. Aquesta li donaria tant dolor que no podria ni despertar-se.





L’olor humida de l’herba gebrada s’infiltrava dins les fosses nasals de l’Anne, ma mare. La sensació incòmoda de les peces de roba esquinçada molles pressionades contra la seva pell lletosa. Els seus ulls tardorencs es van obrir. Dos sentiments contraris combatien dins seu per l’hegemonia del seu cos: la fredor de l’herba i la cremor dels seus peus i la boca. Les ferides, encara obertes i decorades de la seva pròpia sang seca, enganxada a la seva pell i geniva, li cremaven. Li faltaven dents, a causa d’haver-se rascat compulsivament abans de la mort del seu primogènit

Amb un esbufec dolorós, s’incorporà. Tornava a ser a la casa. El pànic va tornar-se a instaurar en la ment de l’Anne. Van tornar fragments dels fets de la nit anterior, assaltant-li la ment implacablement. En Joan, la brillantor dels seus ulls foscos desapareixent. Les veus. Els habitants del bosc. No, el malson. Recordava haver sortit per respirar. No hi havia cap explicació raonable per haver-se despertat al bell mig del no-res, al costat de la casa, a part d’haver tingut un malson. Un malson? Havia sentit les veus, després del ressò dels crits en descobrir la mort d'en Joan. Havia sigut massa lúcid com per ser un simple somni.

No. Allò havia sigut un senyal. En Joan no s’havia mort pel sol fet de deixar de viure a causa d’uns vòmits, temperatura corporal alta i mals. Déu li havia enviat aquell senyal. Déu i els seus àngels s’havien encarregat que la mort d’en Joan no hagués estat en va. Agenollant-se al terra moll, va alçar la mirada al cel i va donar les gràcies a Déu per el missatge que li havia comunicat. Amb llàgrimes d’emoció, va aconseguir posar-se dreta, les cames tremoloses. Ni les ferides la molestaven. Necessitava transmetre el senyal de Déu amb els membres de la seva família. Tenia clar el que havien de fer.

Pecar per salvar.

Tenia una tercera ferida, la qual no va ni tan sols notar ni veure: la marca d’un cercle envoltant una estrella de cinc puntes a la cara interior del seu avantbraç. L’Anne va afanyar-se a entrar a la casa, amb penes i treballs tenint en compte l’estat en què es trobaven els seus peus esgarrinxats.





Més tard ens endinsàrem tots dins la foscor dels boscos, passos lents i carregosos amb l’ombra de la mort d’en Joan seguint-los. Ma mare tenia la ment concentrada en el seu somni, la revelació de Déu. Els seus peus descalços deixaven un rastre de sang. De tant en tant, la boca li salivava, ensangonada. Amb la geniva destrossada, estava determinada a ignorar el dolor corrent per les seves venes per tal de poder fer arribar a la seva família a la salvació.

El símbol en qüestió marcat a la pell la va fer parar. Havia vist aquella imatge en el seu somni. Va deixar anar un crit d’alegria, trencant el silenci del bosc. Una rialla va posar els pèls de punta a tots els integrants del grup. Els ulls botits de la mare escorcollaren els arbres al seu voltant. Una tercera rialla va colpir el silenci estremidor. Un seguit de rialles consecutives van irrompre altre cop. Els envoltaven. Ella se’ls uní amb un rictus que al cap de poc es va convertir en un riure boig.

Els havien trobat. O al revés. Ells, els habitants de vestimenta poc ordinària, els havien trobat. Encerclant-los, les seves rialles s'infiltraven entre les fulles i les branques fredes. I, llavors, ella el veié. Vestits foscos, descalç, mostrant-los el seu avantbraç; la marca feta per ganivetades es trobava allà. Les cames ossudes li fallaren a l’Anne. Amb tremolors, s’agenollà davant de Henry Prince, el seu salvador, el missatger de Déu que li havia donat la seva visió del bosc. Ell li besà el cap.

La resta de la família, davant la presència omnipotent d’aquells personatges, seguiren l’exemple de la mare, deixant que els besés el front, seguit dels seus companys, els quals deixaren la marca del cercle envoltant una estrella a l’avantbraç de tots els membres de la família.

Pecar per salvar.
 
Júlia Queralt i Rita | Inici: Terres mortes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]