Em van matar el el 26 de febrer d’aquell mateix any. No recordo ben bé qui va ser. Un dels meus germans grans, suposo. Potser ma germana o ma mare. Tampoc serveix de res saber-ho ara que ja no hi soc. Bé, a aquesta part ja hi arribarem més endavant.

“Correu, afanyeu-vos que ens espera. És la salvació, ja ho veureu. Veniu va. Afanyeu-vos.” La mare murmurava amb desfici paraules intel·ligibles que cap de nosaltres podia desxifrar. Tenia els ulls molt oberts i no pestanyejava, com si un sol descans de les parpelles venoses la pogués treure del deliri on s’havia posat. I ella no ho volia. Tots ho sabíem, això, que s’havia trastornat. Ella no ho admetria mai, però.

Caminàvem silenciosos. Mon pare sostenia la Leigh en braços i ella dormia. Jo estava francament espantat. I trist; en qüestió de dies la nostra família se n’havia anat en orris i no semblava que hi hagués possibilitat de retorn. Feia fred, tot just era l’albada i la natura començava a abandonar el crepuscle.

La meva neboda Leigh va posar-se a plorar a mig camí després d’un son en braços de mon pare. Tot i la reticència de ma mare, ambdós van tornar a casa quan arribàvem al bosc, desfent el sender mentre ma mare els escridassava. “Us en penedireu d’això, us trobaran, no teniu cap més remei!”.

“Prou!”, cridà ma germana. És així com l’Anne va tornar a encarar el camí capficada en les seves dilacions. Tots volíem marxar però ningú no gosava contradir-la. Li seguiríem la corrent fins que li passés l’episodi i, sinó, trucaríem al curador de la vila. De tant en tant la seva veu trencada em treia dels pensaments: “Ja els sento, oloreu, oloreu, ja gairebé hi som” i les mans li tremolaven.

En poca estona ens començàvem a endinsar al bosc i arribàvem a una clariana. D’entrada vam confirmar les nostres sospites: havíem arribat i allà no hi havia res.

“Benvinguts.”

Vaig fer un salt de l’ensurt. La Luella va xisclar. De cop i volta una trentena de persones semblava que sortissin de la terra humida, per totes les bandes, i ens rodejaven. Es van anar col·locant amb l’ordre d’un dòmino místic fins que formaren una circumferència perfecta al nostre voltant. La Luella encara cridava. Volia lluitar però no sabia per on posar-s’hi.

“Xxxt, no xisclis, bonica.” Aquella veu havia tornat i encara no sabíem d’on venia. Jo tremolava. Els meus germans havien empal·lidit. Un sanglot suau em va fer mirar a la dreta. Ma mare plorimicava i amb un esbufec es va deixar caure sobre els genolls. En Blythe mirava d’aixecar-la, de tornar-la en si. “Mare fes el favor, si us plau. Aixeca’t, va. Mare, només ens falta això, aixeca’t.”

“Deixa-la. Ho fa bé, oi que sí, Anne? I tant, que sí, l’Anne sempre és la més obedient, oi, bonica?” I ma mare movia el cap amunt i avall molt ràpid i plorava encara més. “Si us plau,” xiuxiuejava. “Xxt, ara bonica, tingues paciència.” No em podia creure el que estava passant. El meu germà tenia els ulls oberts com dues taronges, ma germana feia cara de fàstic i jo no sabi-

“Bé, em sembla que deveu estar força confosos. Perdoneu l’escena, ja us hi acostumareu…” - deixà anar una rialleta perversa - “Soc en Henry Prince. Si no m’equivoco sou tots germans, i l’Anne és la vostra mare. Viviu a la masia que hi ha al capdavall del sender. Sou en Brandwell, en Blythe, en Bentley… Em deixo algú..? Oi tant, la Luella. Bé, més tard podem fer les presentacions.” Caminava lentament per davant nostre i amb els ulls semblava que ens deixés hipnotitzats. De sobte començàvem a sentir que la nostra ment ens abandonava, i quedàvem rendits davant l’home de la túnica marrona. Quan havia començat a xerrar no comprenia com podia saber tot allò de nosaltres, però ben aviat tots ens vam abstenir de dir res. No calia. “Evidentment no esmento el pobre Joanet… Quina llàstima. No us sembla que ja heu patit prou?” Va pausar durant uns segons, com si esperés resposta. Llavors continuà. “No creieu que és injusta, aquesta vida? No és injust que mengeu un bocí de pa cada dia, mentre al centre de la ciutat s’atipen de carn i dolços?” - Cada vegada alçava més el to de veu i vaig sentir com la terra m’acaronava els genolls - “NO ÉS INJUST QUE US TRENQUEU L’ESPINADA TENINT CURA DEL CAMP, CADA MALEÏT DIA, PER ANAR A DORMIR MÉS TARD EN UN LLIT DE PEDRA FREDA I UN ALTRE FAMILIAR MORT? “

“Sí” vaig sentir. Però no em vaig moure. “Sí”, un altre cop. “Sí”, i vaig saber que venia de mi.

“Ho és oi? Oi que sí?” Vam respondre un altra vegada. “Voleu viure millor?”.

“Sí”.

“NO US SENTO! VOLEU VIURE MILLOR O NO?”

“Sí!”, aquesta vegada més fort.

“Doncs per això som aquí” - va dir amb brusca suavitat.

Un altre calfred em ballava per les entranyes. Ara la Luella també sanglotava.

“En breu els meus companys i companyes us ho mostraran ben explícitament, i entendreu molt bé el que heu de fer, però que sapigueu que ara sou de la nostra família. Aquí sí que hi sereu acollits. Simplement heu d’anar complint amb alguns requisits per continuar amb la tradició, però no us preocupeu, de seguida n’haureu après. Recordeu sempre que el més important és el vostre benestar. El més important sou vosaltres mateixos. Feu cas de les normes i tot anirà la mar de bé.” Va girar el cos cap a la Luella. “I para de plorar, bonica,” - li acaronava la cara amb una mà i amb el dit polze li eixugava les llàgrimes - “Estàs bé, ara ja ha passat tot.” Va fer petar la llengua suaument uns quants cops per silenciar-la i, quan la Luella va fer un petit somriure, en Henry digué: “Així sí, bonica.” I a continuació va inclinar-se per fer-li un petó a la templa.

Crec que en aquell moment tant els meus germans com jo ja ho sabíem tot, gairebé no calia que ens ho expliquessin. Una connexió, un fil roig de pensament ens va unir a tots sota un destí que ens oprimia com una corrent d’aigua. Entre adeptes vaig saber, no em pregunteu perquè, que quan arribéssim a casa el pare seria mort.





Una força empenyia una figura emmascarada. Una figura sense rostre i sense nom. Sense cara i sense importància. Aquelles havien estat les últimes hores de la figura desconeguda i es notava. Crits havien estat percebuts i per fi vam saber el cos dels quals sortien.

L'home jove tenia una figura esquelètica, els ossos podien ser observats des de tots els cantons, la blancor tampoc passava desapercebuda, podíem veure la sang corrent per les seves venes i galtes. En cap moment vam poder-li analitzar la cara, però només amb imaginar-la corrien les llàgrimes. Por, angoixa, un sentiment estrany rondava per als membres de la nostra família.

L'infant, però, no va estar l'únic animal en ser presentat en aquesta festa revolucionària. Unes passes per darrere d'en Henry vam poder observar un home estirant una criatura. Principalment semblava que estigués malferit, però cada vegada que la bèstia s'acostava, podíem veure que havia patit un homicidi. L'obesitat de l'animal tampoc era un tema que es pogués deixar passar, podia ser observada a quilòmetres lluny. Més tard vam adonar-nos que la grandària de tal ser era necessària per al ritual.

Tothom havia estat en silenci total, fins que, amb la presència dels dos elements infal·libles, els individus vam començar a alçar el to i a donar veu a una sèrie de cants que semblaven endimoniats. Una daga va ser donada a en Henry. "Esteu a punt de presenciar l'alliberació d'una ànima que ha pecat. Una ànima que ha de ser portada al principi. I quina millor manera que la mateixa reencarnació?"

Aquelles paraules van crear una reacció en mi que era totalment indescriptible. No em podia creure tot el que estava passant. En un tancar i obrir d'ulls vaig observar una quantitat exagerada de sang als meus peus. Per un moment vaig arribar a pensar que era meva, però en aixecar la vista del terra vaig veure la vaca oberta per la meitat. El seu interior era descobert, tots els seus òrgans, intestins i extremitats havien estat desagarrades i destrossades. Res tenia cap forma, només eren trossos de carn escampats pel voltant de l'animal.

"No cal que esmenti que l'obertura de l'animal és obligatòria, oi?" Allò va ser una broma. La gent reia, i el mateix volum de les rialles ressonava pel bosc. Em queien llàgrimes dels ulls, mocs del nas, però no notava res. Res tenia cap repercussió comparat amb el que estava observant.

"Un cop l'animal obert, s'ha de posar l'individu com a tal a dins." El jove va sentir això i és posar a cridar. "NO. ESTEU MALALTS. NO EM PODEU FER AIXÒ. PROU. NO SOC NINGÚ, TINC FAMÍLIA, PER FAVOR, US HO SUPLICO, NO EM PODEU FER AIXÒ, NO SOC NINGÚ."

Però a ningú li va interessar el que estava dient. El van agafar fortament, de manera que no pogués escapar i el portaren al voltant de la vaca. En aquell moment no vaig poder veure res, les llàgrimes em tapaven la visió. Allò havia de ser irreal. No tenia sentit.

Una vegada la visió em va millorar vaig veure que el jove no estava en la meva perifèria, però vaig observar que la vaca s’havia engreixat unes dimensions inhumanes. També vaig considerar que una cosa dins de la mateixa vaca es movia.

"Però- Com és possible?" vaig escoltar-me dir. De cop Henry s'acostà, m'agafà per la barbeta i em digué molt fluixet, com si ningú hagués vist allò i com si ningú se n'hagués d'assabentar. "El jove està allà a dins..."

No m'ho vaig creure fins que portaren una gran torxa. I en un tancar i obrir d'ulls vaig veure que la vaca s'havia començat a cremar. Ens arribaven uns crits esgarrifosos que semblava que estiguessin massa lluny d'allà, però realment estaven a menys de cinc metres de mi. Era el jove, dins de la vaca, ambdós sent cremats.

En aquell moment el temps es va aturar per a mi. Vaig arribar a la conclusió de tot el que estava passant i l'única cosa que vaig poder fer va ser mirar a la mare i morir-me de fàstic per ella.

"Així és com aquest ritual arribà a la fi. L'objectiu principal de tota aquesta cerimònia és poder tornar a una ànima impura i contaminada cap a les seves arrels principals. Tornada a la innocència i a la humanitat." Digué Henry.



Caigué la nit. Els membres més recents del grup, la meva família, arraulits al voltant del foc apagat respiraven adormits. Una formació en cercle envoltant les restes del foc del vespre previ, figures fredes cercant l’escalfor. La claror lunar facilitava poder apreciar les tremolors d’aquells dormint damunt de l’herba gèlida. Bèsties nocturnes es passejaven a prop, però totes detectaven rastres de foc.

Una remor de fons omplia l’espai silenciós. Xiuxiuejos no existents bullien dins el cap d’en Bentley, embotint-li. Mon germà, el menor dels Moore, es trobava agenollat amb els ulls sortits clavats a la lluna penjant del cel nocturn. Les veus eren sorolloses i s’entrellaçaven les unes amb les altres. Pregant, li demanava a Déu ajut. Li demanava ajut per les veus que li repetien els successos del vespre anterior.

Era conscient del mal que havia presenciat. El meu germà sabia que la presència dels habitants del bosc, Henry Prince i els seus deixebles, no era part del pla que Déu tenia per ell. No.