I.



Estava caminant desorientat, feia molt que havia deixat de veure'n els seus rostres davant meu, però crec que encara els podia sentir; sí, podia notar la seva veu murmurant darrere meu. A cada paraula que escoltava sentia el meu cor bategar més i més de pressa, la pressió al clatell era cada cop més ferma i crec que les meves mans no deixaven de tremolar.



La ferida, oberta, exclamant ràbia en el meu rostre em feria més que mai, sentia la sang palpitar, el meu pit sagnar, no en una forma física, potser, però quasi en notava el dolor regalimar en la meva pell.



Per a intensificar el desassossec i la ràbia que em podria, apareixia la viva representació de la meva amnèsia; un crim prolongat causat per un inútil incapaç de recordar qui l'havia malmès. Aquella noia, la viva imatge de la perdició que m'acompanyava a mi estava present en ella, però sortosament per a la seva ànima, el seu dolor havia pogut acabar inclús abans d'iniciar-se.



I de sobte, en aquella estranya persecució contra fantasmes que no aconseguia veure, vaig acabar fugint cap al camp de batalla més dolorós de tots. Amb la respiració accelerada, i ara la pell pàl·lida com un mort, em trobava de sobte plantat enmig aquell penya-segat, aquell que mai m'havia atrevit a descriure a ningú, al que mai vaig ser prou valent per a retornar.



Quasi no podia respirar, i de cop les llàgrimes van caure com si fugissin de mi. Agenollat a terra em vaig desfer, consumit per la culpa que mai havia abandonat, pel pànic a perdre de nou a qui estimava, a perdre ara a en Joan, i per la desesperació de ser incapaç de recordar que havia passat rere perdre-la a ella, rere haver mort l’home dintre meu.



Però mereixia aquella mort, i una part de mi l'havia acceptada inclús abans que succeís, just en l'instant en què la neu va vestir-se d’insinuós vermell. I ara, dos anys després, el dolor despertava de nou, o bé, havent estat sempre allà, ara em saludava amb un somriure torçat.



Va ser per ell, pel dolor, que vaig forçar-me a deixar de lluitar. Amb les cames tremolant vaig postular el meu cos just al límit del precipici, disposat a saltar, a abandonar-me a la mort; aquest cop sense retorn. Volia deixar lluny la sang, les ferides obrint-se pas en la meva pell, en la meva ment, i volia desaparèixer.



Vaig mirar al buit, just on el seu cos va reposar aquella nit, i, disposat a saltar al seu costat de nou, ho vaig veure. Un vaixell de fusta estava amagat entre les espines de la costa, lluny de l'aigua, lluny del gel. I allà, contemplant-me amb l'admiració de qui observa una obra seva resplendir, esperava. M’esperava a mi.



Era ell, ho tenia clar. Ell m’estava contemplant.





II.



El sol començava a caure en l'horitzó, amb lentitud, amb la galanesa d'adornar quasi tota aquella blancor de colors càlids i tendres. Era tan captivadora la imatge que ni tan sols parlàvem, únicament escollíem gaudir amb plenitud del seu teatralitzat comiat recobert de núvols i silencis.



Ella somreia, i jo, com bon germà, subjectava amb plenitud aquell somriure entre els meus braços, deixant que el seu cabell enredat descanses sobre el meu pit. Però jo no estava tan absort com ella creia, doncs els meus dits continuaven dansant entre les petites perles d'aquell collar que, com a bon aprenent de rondador, havia aconseguit saquejar prop de la costa.



- Creus que algun dia acabarà? - va preguntar-me sobtadament Jana- Aquesta guerra de qui el pare sempre parla... Creus que acabarà?



No sabia ben bé què dir-li. Com podia adornar, en els seus brillants ulls, quelcom tan obscur com era una batallada?



- Recordes quan la mare t'explicava aquelles històries de princeses i prínceps? - va assentir dibuixant un lleu somriure - En cadascuna d'aquelles històries, sempre hi havia un inici, i per molt llarg que fos el conte, per moltes paraules que la mare pronunciés, sempre hi havia un final. La vida és com un d'aquests relats, i tot el que està en ella, la imita; la guerra acabarà, per molt que intenti mantenir-se, el seu conte tindrà un final.



Una gota d'aigua va caure al meu front, rere aquesta algunes altres varen acompanyar-la i, de sobte, un diluvi queia sobre nostre. En els breus minuts que vam tardar a reaccionar una feroç tempesta estava obrint-se pas davant nostre; ferotge, quasi temible. Van ser minuts, tot allò va succeir en escassos minuts.



- Està enfadada pel que has dit! - va cridar Jana rere el primer tro - Has fet enfadar la guerra!



Jo ni tan sols vaig sentir-la en aquell moment, vaig pujar-la sobre meu, i vaig començar a avançar cap als arbres que limitaven l'inici del penya-segat. Havien passat segons des d'aquelles primeres gotes d'aigua, i de cop, ni les branques d'aquell escàs bosc podien mantenir-se fermes.



Pel moviment brusc d'aquestes vaig haver de retrocedir, i amb aquells senzills passos el collar que amagava entre les mans va caure lluny de mi, arrossegat pel vent. Jo ni me'n vaig adonar, però en veure a Jana saltar de mi i caminar cap a ell, un estrany temor em va recórrer el cos. Si tan sols no hagués mai portat aquell collar...



- Jana! - vaig bramar caminant cap a ella.



Un vent sobtat va arribar al cim del penya-segat i les següents escenes varen transcórrer amb tanta velocitat que ni tan sols vaig poder entendre-les en el seu moment. Els trons salvatges, el vent gèlid atacant el nostre cos i el terra humit pels plors dels núvols. Una petita branca va alçar-se sobtadament, prou brusa per a fer-me un lleu tall al front i, de cop, vaig veure-la impactar a sobre d'ella.



El cos de Jana va quedar subjectat en l'aire durant escassos segons, i quasi quan semblava que era massa llunyana a mi, vaig aconseguir agafar-li la mà just abans que caigués per aquell precipici.



Estava aterrit, i ella, plorant a llàgrima viva mentre els trons cada cop eren més forts. Potser sí que estava en el cert, potser la guerra s'havia ofès davant les meves prediccions.



- Tristany, tinc por! - cridava atemorida, i lentament sentia com els seus dits se separaven de mi.



El terra fangós va començar a amenaçar-nos, movent els meus peus cap als llindars del precipici i, en veure que mai podria alçar-la, vaig reaccionar sense seny i sense pensar. Vaig fermar el meu cos al seu i em vaig deixar caure al precipici, intentant ser un escut pel seu petit cos.



En els meus intents per reduir l'impacte van ser tants els cops que el meu cos va rebre que en els darrers ja estava inconscient. Si hagués pogut escollir, hauria preferit mai reobrí els ulls..



En despertar, cobert de fang i restes de gel, vaig veure el seu cos immòbil metres lluny de mi, cobert en un vel vermell. No em podia moure, ni tan sols podia mantenir el cap prou alçat per a veure-la amb claredat. Em vaig veure forçat a contemplar-la des de la llunyania, parlant-li en la ignorància de creure possible una resposta i acompanyat amb les burles d'aquella ferotge tempesta.



Van passar vuit hores, potser, més inclús, i de sobte, en obrir els ulls, ell estava davant seu; mirant-la amb un silenci pertorbador. Abans inclús que pogués parlar, els seus ulls van girar fins a trobar-se amb mi, i en veure-li el rostre vaig deixar de respirar.



Intentar fugir? Ni tan sols m'ho vaig plantejar...





III.



Només havia estat necessari un segon, un instant contemplant aquell rostre com per poder ficar tinta a totes aquelles imatges en blanc i, de cop, tot havia retornat a mi, cada imatge, cada crit, cada súplica.



Tan clares eren les escenes que aquestes em ferien cada moment en què les entreveia; era dolor, odi inclús. Podia reviure la meva mort tant com ho desitgés, recordant cada mínim detall, cada escassa sensació, però, aquest cop, mantenint-ne el record permanent i fix.



Sense ni tan sols pensar-ho, em vaig postrar davant el vaixell, ferotge, consumit per una ràbia que ni tan sols havia mai experimentat. Amb un cop sec vaig tombar la porta i tan sols amb l'olor quasi vaig vomitar. Era pestilent, com si la pell es podrís en el seu interior, com si els cadàvers hi dormissin cada nit.



Vaig caminar cap al seu interior i, en avançar, cada imatge quedava més nítida en la meva ment. Els armaris adornats amb colors lleugers, les cortines trencades sobre la taula, i aquelles flors de paper... Tres d'elles vermelles, una blanca.



Era allà, en aquella mateixa habitació, on tot aquell horror havia succeït; ara ho veia clar.



I girant els meus ulls entre la pols d'aquella sala, un armari lleugerament obert em cridà l'atenció. Es mostrava com un tancament atresorat, com si amagar-ho hagués estat més un gest prematur que un vertader plantejament.



Vaig avançar cap a ell i lluny de trobar res esperat, vaig sorprendre'm en descobrir-hi una porta. Una habitació amagada en mig d'un vaixell perdut, que poètic sonava veritat?



Mentre descendia les escales tenia un rerefons de desconfiança; ell havia d'estar a prop i, si vertaderament havia fugit, qui sap si tornaria...



Vuit esglaons després, una sala de colors vius i detalls fins es mostrava davant meu. En les seves parets, centenars de prestatgeries reposaven per tot arreu. En elles, rostres de ceràmica, d'una humanitat estranya, estaven perfectament col·locats; no apareixia ni tan sols una miserable mota de pols.



I mentre els observava, una estranya sensació de familiaritat vaig veure en el d'una noia, amb els cabells d'un roig poc intens caragolats en el seu coll com una soga. Però, el cop més àlgid va ser el darrer de tots ells, emmarcat en una estranya vitrina, protegit de tot i tots.



Vaig oblidar com respirar durant uns instants. Era jo... Aquell rostre era el que un dia va ser el meu.





IV.




Si hagués de descriure aquell dolor, ho podia comparar a les bèsties esguerrant la carnada, amb la pell sent arrencada amb brusquedat. Havia estat inconscient massa hores, però ara semblava que de nou despertava. Recordo aquella olor... La de la carn cremada; la de la meva pell desfeta.



Estava assegut en una espècie de carretó, de fusta bella i gèlida, amb el cos dins un gran baül blau. Els braços queien al costat i el cap quasi no se subjectava. Ell era davant meu, obrint en l'aigua gèlida un gran clot; gran com per ofegar-m'hi sencer.



Al principi no lluitava, no podia; ni tan sols ho intentava. Però de sobte la vaig veure... Era el cos de Jana, estirat entre la neu mentre uns gossos salvatges es distreien amb ella. La ràbia em va cremar, em va embogir per complet.

De cop vaig aixecar-me, amb les cames tremolant, el cos quasi congelat; i abans que aquell home em pogués tan sols veure, vaig llançar-lo a l'aigua de cop. L'impacte va ser tan imprevisible per a ell que ni tan sols sabia què succeïa, així doncs, vaig tenir una oportunitat.



Ell no va tardar a alçar-se de nou, com si aquella aigua ni tan sols el ferís, però quan va adonar-se de què el cos de Jana no estava al seu costat, jo ja havia pogut aparta'm prou per a desaparèixer.



La part més dolorosa fou retornar a casa; el rostre de tots en veure a Jana immòbil en els meus braços i la cara de temor de la mare en quan em va veure per primer cop, just abans de defallir d'esgotament i caure inert al rierol cobrint aquella aigua glaçada d'un tint agònicament vermell.





V.



De sobte vaig sentir les escales cruixir darrere meu. Era ell.



Passejava per l'habitació amb cama, observant-me en silenci, fins que en breus segons es va mostrar davant meu, i, per primer cop rere molt temps, el vaig veure. La seva pell semblava desfeta sobre el seu cos, els ulls quasi tancats i una boca estranya, torçada en una ganyota sigil·losament pertorbadora. Deformat, aquell ésser que ara m’enfrontava, era completament deformat.



- Com vas ser tan desagraït... - li costava parlar, les paraules eren arrossegades amb brusquedat, quasi impossibles d'entendre's - Et vaig transformar en una obra d'art! - va exclamar amb dificultat - Et vaig fer únic! I tu vas balafiar el meu treball... Vas condemnar la meva obra a fer-te ombra!



Es movia nerviós, fent estranyes postures mentre caminava per l'habitació a prop de mi. Jo no em movia, no parlava.



- Tu ja estaves mort, si... Ho veia en mirar-te - m'observava fixament, quasi amb un ressò de deliri - T'estava salvant! T'alliberava de la culpa! I tu m'ho vas pagar així!



Va avançar cap a mi i jo vaig tensar el meu cos completament.



- Però has tornat! Per fi has tornat a mi... - quan la llum va il·luminar-li el cos per complet, una daga vermella estava ferma en les seves mans - Aquest cop, t'alliberaré per sempre! - va cridar quasi saltant damunt meu.



Ni tan sols vaig plantejar-me la meva reacció. De manera inconscient vaig aconseguir parar el cop i la daga va caure a terra. Llavors em vaig veure sagnar, un tall en el braç em feia brotar la sang de manera desmesurada. Suposo que no vaig esquivar gaire bé el seu atac.



Després van ser cops, una corredissa atresorada per l'habitació i, en un moment d'extrema excitació, vaig alçar una cadira fins destrossar-la en la seva esquena. Va caure a terra i, rere ell, tots aquells rostres el van acompanyar. Un rere l'altre.



Cridava enfurismat, com si hagués ferit de mort a qui més estimava i el pànic em va envair per complet. No vaig deixar ni tan sols que reaccionés. Vaig agafar la daga que abans havia caigut i li vaig clavar al pit.



En girar-se ni tan sols em va mirar a mi, observava únicament el que un dia va ser el meu rostre, emmarcat, i fet ceràmica, en aquella impol·luta vitrina.



- Els vaig salvar… - va murmurar agònic - Els vaig salvar a tots…



Va caure a terra, i en un últim ressò de vida, va apropar els seus dits a una de les seves creacions, tan sols per defallir en la distància i abandonar el seu cos inert.



Rodejat doncs de cadascuna de les seves obres, l'artista deixava de respirar.





VI.




En les flames encara es podien veure les seves restes; la ceràmica desfeta d'aquell rostre ara ja desaparegut. No era l'escultura qui estava sent enterrada, era el monstre qui per fi descansava...



- Benvingut de nou a la vida, Tristany - va dir en Joan, amb la mà a la meva espatlla.



Havia millorat molt en els últims dies, semblava que aquella ampolla si havia estat útil finalment. Ara, el que un dia era el moribund, fins i tot podia alçar-se de nou, fins i tot somreia.



Vam estar callats fins que el sol va aparèixer davant nostre, observant únicament aquell vaixell incendiat, amb cadascun dels seus presoners alliberats al fi. Suposo, doncs, que així acabava la història, amb el monstre finalment enterrat i l'home renaixent de les cendres en què un dia va ofegar-se.