I.



Els ulls de la mare semblaven més morts que els d'en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l'altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant, xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva.



Ma germana dansava amunt i avall canviant l'aigua de la gibrella per una de més fresca i s'encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar.



Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l'observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci, sota l'ombra, em feia patir més l'espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l'hort i observava com els meus germans, d'homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.



Era estrany com l'escenari que ens envoltava havia calat en la nostra pell, disfressant-se fins i tot de monòton, i aconseguint que els crits d'en Joan ni tan sols arribessin a esgarrifar-nos.



Una ferida, la sang brotant salvatge i la neu blanca cobrint un cos... Era un escenari tan habitual que ni tan sols feria, però suposo que en el fons tots en sentíem, de dolor. El pare tenia raó, els humans tan sols érem bèsties, però fins i tot les bèsties senten el dol.



Jo m'havia habituat a la seva sensació, la del dolor, o almenys això creia; però suposo que vertaderament mai acabes de fer lligadures amb tal acompanyant, puix que la seva presència no és precisament placentària.



En veure a en Joan postrat al llit, delirant entre somnis que la febre li regalava, em vaig adonar de com podia arribar a ferir el dolor. Veure'l allunyant-se va ser com si en el ben mig del pit una ferida sanguinària s'obrís amb brusquedat; ho notava, em sentia sagnar.



I les mirades de qui m'envoltaven, m'enverinaven amb la mateixa culpa que sentien; culpa per no haver-lo cuidat més, per no haver detingut els seus impulsos, per no sorprendre's en veure'l sagnar…



Sentia podrir-me lentament, més del que ja considerava estar, i veure com els esforços de tots remetien en supliques i pregàries a un déu que em negava a considerar cert em corrompia encara més. Sentia, doncs, la repugnància brotar, i la desesperació a poder perdre qui més fidel a mi havia estat em va portar al que molts consideraven un pecat; sortosament per a la meva consciència, diferia quant al significat de tal mot.



En el que m'havia semblat un instant, havia decidit corrompre la meva paraula, retrocedir a un jo que havia abandonat temps enrere; que pertanyia a una vida que ja no era la meva.



Ho havia fet amb tal fermesa que fins i tot el pare podia veure en els meus ulls el rastre de deliri que escapava de mi. En la mirada de repugnància que ell ara em dedicava, podia veure reflectida la podredum d’aquell que es resigna a veure en tu poc més que un monstre a qui ferir, inclús a qui odiar. Però bé, ell ja feia molt que m'odiava, i jo feia molt que havia acceptat ser un monstre.





II.



Una blancor gèlida cobria tot allò que podia arribar a veure, com si amagués sota seu el record d'un ahir que ara ja pocs podien somiar. La guerra Blanca, que poètic sonava observant únicament la seva capa de blanc massís...



Era una imatge trista, però que resultava ser tan familiar que inclús era pròxima a la bellesa. Podia sentir-ho; aquella blancor amagava galanesa, tan sols havia de ser cercada.



- Tu estàs sonat! - caminava amunt i avall, inquiet - No pots estar parlant seriosament, encara no estàs tan boig, veritat?



No sé ben bé si eren preguntes o afirmacions, el que estava clar era que semblava ser ell qui vertaderament embogia.



- Ets conscient del que ens estàs proposant? - vaig assentir. Cada cop exagerava més els seus gestos, estava clar qui semblava tenir menys senderi entre nosaltres - Amic meu, tu estàs dement.



En Cai continuava caminant, cada cop més neguitós. Jo esperava, estava disposat a qualsevol recurs per tal d'aconseguir convèncer-los.



- Potser sí que el seny no l'acompanya del tot aquests dies, però està clar que el que suggereix té un punt de bon criteri - era Atla qui ara parlava, defensant-me amb un ressò de risc.



- Bon criteri? Caminar enmig aigües gelades per putes joies et sembla un plantejament amb criteri! - esbufegava nerviós - Ni tan sols els rondadors tenen els collons d'arriscar-se d'aquesta mena.



Exacte. Ni tan sols ells hauran saquejat la zona, caminaríem en terra verge.



- Això si el mar no se t'empassa abans... - em replicà Gaël rere llegir amb dificultat la meva cal·ligrafia atresorada.



M'enfrontava doncs a una balança fixa; dues ments disposades a arriscar-se, dues altres espantades. I rere el meu objectiu naixia un murmuri solemne que compaginava el que consideraven alguns el meu embogiment i altres un punt àlgid d'inspiració.



Estava perdent temps, un temps del qual no disposava. I enmig la desesperació, vaig agafar aquell bocí de cabró i, amb un rerefons de tremolor en les mans, vaig escriure-hi:



Joan.



El silenci va fer presència durant uns minuts, i la meva mirada es va clavar fixa en ells tres. Era una súplica, no la gaudia, però m'era necessari utilitzar-la.



Necessitava qualsevol moneda de canvi amb la que poder enfrontar la febre que no abandonava el moribund. Havia d'aconseguir el que fos; un anell, un quadre, un pergamí... Collons, fins a un paper gargotejat em podria ser útil amb la firma adequada.



I aquells vaixells, agonitzant a trossos en l'esplanada que el gel obria en el paisatge, esperant ser engolits per l'aigua que sota ells esperava. Feia dies que els observava, que fantasiejava amb ells.



Les caixes amb mercaderies havien quedat disperses en l'aigua gèlida que els envoltava, algunes d'elles, fins i tot, podien ser vistes a la superfície. Era una fortuna assegurada, arriscada, cert, però a situacions extremes, qui podria escollir tenir precaucions?



L'Atla i en Gaël van creuar mirades, callats en el més absolut silenci. Suposo que ser bessons feia que poguessin parlar sense ni tan sols pronunciar paraules. Podia veure com dibuixaven la imatge del botí en els seus ulls, atemorits, sí, però embadalits per desig de posseir-lo.



- D'acord - va esbufar sobtadament Gaël - Però pren-t'ho com un favor personal; no ens arriscarem de nou.



I amb aquestes paraules totes les mirades quedaven fixes en Cai, qui ens observava convençut d'un deliri col·lectiu, cada cop caminant més forçosament.



- Definitivament, esteu com una puta cabra! - lluny dels crits que pretenia manifestar quasi sonava com una resignació d'esgotament.



Va sospirar un cop més i es va plantar just davant meu. M'observava com qui veu un animal perdut, disposat, o bé a sacrificar-lo per estalviar-li el dolor, o bé a prendre'l entre les seves mans per intentar salvar-lo. La pregunta era, que escolliria ell?



Va fixar la mirada en mi i, sense saber ben ve que veia al mira'm, els ulls van brillar-li amb timidesa.



- Aquest cop ni se t'acudeixi matar-te, m'has entès!- va esventà sobtadament - Ja vaig tenir suficient en veure't pàl·lid un cop. Mantén-te sencer, queda clar?



Si hagués pogut hauria torçat un somriure.





III.



Cada cop que trepitjàvem el sòl en què caminaven semblava que poguéssim escoltar les amenaces del gel, escridassant en el silenci la possibilitat de desaparèixer sota nostre, d'abandonar-nos a les ganivetades que aquella aigua pronunciaria en tocar-nos la pell.



He d'admetre que quan vàrem arribar a palpar aquelles caixes les mans em traïen, les cames, potser també. Vam estar hores al ben mig del gel, calculant cada mínim moviment i sospirant inquiets quan el so de les petjades sonava massa imponent.



I de sobte, quasi pàl·lids pel fred i el pànic de ser engolits, vam aconseguir extreure una d'aquelles caixes, deixant l'aigua salvatge al descobert. Tan sols va caldre alçar-la escassos centímetres per sentir el gel cruixir.



Les darreres imatges que recordo són una composició de fotogrames diversos: els nostres rostres cadavèrics en veure les primeres esquerdes, el cop sec de la caixa en retrobar-se de nou amb el gel, la corredissa atresorada, el pànic apoderant-se de tots...



Vam avançar tres metres, potser fins i tot van ser cinc, i quan semblava que quasi atrapaven terra ferma, vaig sentir el seu crit. La seva pell, glaçada; el seu cos, quasi inert. En Cai havia caigut en una de les diverses fosses que el nostre caminar havia creat en el gel; s'estava glaçant, estava caient.



I pres del pànic de veure'l ser engolit vaig claudicar a l'etiqueta de dement i vaig avançar cap a ell. La culpabilitat parlava per si sola; si ell queia, ho faria al seu costat.



L'Atla i en Gaël van reaccionar amb més senderi del que jo tenia, posicionant-se en terra ferma i facilitant-me l'accés al què, crec recordar, era una corda. Ni tan sols ho vaig pensar, em vaig aferrar fermament a ella i vaig llançar-me disposat a recuperar en Cai.



L'aigua em va palpar la pell i a l'instant vaig sentir les seves ganivetades desagarrant-me l'ànima. A partir d'aquí, cap escena es manté nítida; sols recordo crits, el batec del meu cor cada cop més lent i, de sobte, negror.



Despertar va ser com retornar a la vida, a esventades, a cops secs, recuperant forçosament tot aquell oxigen que havia perdut. Era la mateixa sensació de desglaçament d'aquell primer cop; el pensament esgotat, el cos quasi inamovible i la por fixa en els ossos. Aquesta vegada, però, el dolor no hi era, no tan intens, no desesperant.



Em vaig aixecar del llit, atordit, i en quant la vista se'm va tornar finalment clara, em vaig veure enfrontat de cop amb el meu reflex observant-me des del centre d'un mirall. Era com reviure aquell mateix moment; el moment en què em vaig veure per primer cop rere haver mort.



I ara, rere el que semblaven segles a les fosques, em veia de nou al descobert. Una fosa negrosa s'obria on abans hi havien els meus llavis; un forat, un buit en mig el rostre, i unes escasses dents que em permetien mastegar el tabac i el poc aliment que era capaç d'ingerir.



Un monstre...



Potser fins i tot el pare tenia raó. Però un monstre que havia estat home, i que es destrossava a si mateix incapaç de recordar com la mort l'havia canviat tant. Intentar-ho era esquinçador; com veure pàgines en blanc enmig un quadern i de sobte, el desenllaç, l'home desgarrat i la bèstia a primera plana, sense trama, sense història, i amb les mans cobertes de sang.



Si bé podia recopilar-ne escases imatges, ni amb tots els meus esforços podia aconseguir recordar com aquell monstre havia estat creat, com havia estat l’home enterrat… En intentar-ho, sempre acaba amb els ulls fixos en aquelles odioses pàgines en blanc.



I crec que va ser en aquell instant, en el moment en que vaig fixar la mirada en aquell rostre inhumà, quan de sobte el vertader pànic em va invair per complert.



Cai?