I.



El degoteig de l'aigua m'estava trastocant; el podia sentir, just darrere meu, caient amb parsimònia com si estigués burlant-se dels segons que semblaven transcorre sense pausa. Jo era incapaç de veure-la caient, incapaç de veure res nítidament si soc sincer, però havien passat tantes hores que quasi podia imaginar-me-la.



L'única imatge lleugerament clara que podia arribar a albirar era la d'uns grans armaris de fusta, tallats amb dibuixos diversos i adornats amb colors lleugers. Just sota ells hi havia un recipient amb flors de paper, tres vermelles i una d'elles blanca.



Tenia el cap atordit, amb una ferma pressió al clatell que, fins on podia notar, semblava que sagnava. El coll de la samarreta estava escassament humit i crec que fins i tot podia sentir el regalim de la ferida oberta sobre la meva pell.



-Per fi sembla que estàs despert - no reconeixia la seva veu, però m’estremia a cada mot - Has dormit per una bona estona petitó.



La manera en què em parlava tenia un ressò de podridura, d'això n'estic segur, recordo el fàstic que em provocava. S'estava apropant a mi, caminant lentament per darrere meu. Ho admeto, sentia temor mentre les seves petjades s'aproximaven i, en el fons, se'm menjava la ràbia de sentir-me impotent, de ni tan sols voler lluitar.



- Hauria preferit començar mentre dormies, però suposo que serà més divertit així - sentia el seu alè a les meves espatlles; crec que reia mentre parlava.



Hi va haver silenci durant uns segons, i de cop, amb una fermesa que em va esgarrifar va subjectar-me el coll amb una mà i vaig notar una eina de metall sobre la meva pell.



- Prepara't per alliberar la teva bèstia? - em va sospirar a l'orella.



L'últim que recordo: la meva veu cridant i la més intensa sensació de morir.



- Quan vas començar a recordar? - va preguntar en Cai a estossecs; tenia la veu mústia, però el color de la seva pell havia millorat molt.



Vaig imitar un sospir. No sabia quan havien començat a aparèixer les imatges, no del tot, sols havia notat com petits fragments d'elles anaven apareixent lleugerament davant meu. Les primeres potser varen sorgir dos dies després de caure a l'aigua, potser tres.



- Almenys sembla que el teu quasi intent de suïcidi ha servit d'alguna cosa - el cos encara el tenia adolorit, ho podia veure en la lentitud dels seus moviments - Sembla que tens preferència per la mort...



El vaig mirar en silenci, no li podia negar el que deia i, sincerament, tampoc pretenia fer-ho.



- Has de deixar de ser l'heroi, Tristany - ho deia amb melangia, amb quelcom similar al patiment - Mai podré acabar d'agrair-te que t'arrisquessis així per a mi, però no a un cost tan alt. L'última vegada que vas fer un acte similar vas perdre massa; no pots arriscar-te així de nou, per ningú.



Vaig abaixar el cap, en cada paraula sentia venir a mi fantasmes del passat. En pensar-hi s'obria de nou la ferida, si és que vertaderament residia tancada.





II.



Hi havia una olor putrefacta que s'estenia per tot el recinte, era quelcom similar a aquella que deixa un cos en perdre la sang. Feia olor a mort, a desassossec. I la sensació del fum que naixia d'entre les seves mans no era precisament agradable.



La realitat de la situació, tanmateix, era que estava tan desesperat per aconseguir una d'aquelles ampolles que l'home em mostrava que ni tan sols era conscient de la insinuosa manera en què es fregava els llavis mentre m'observava. Al final, però, si vaig adonar-me'n.



- Vas treballar fidelment per a mi durant molt temps, i encara que vas decidir saltar del vaixell massa aviat, veig que per fi has retornat al teu lloc - va torçar un somriure - Les rates sempre tornen al vaixell quan s'adonen de com és de freda l'aigua...



La manera en què em parlava em resultava denigrant, mirant-me com un rei que trepitja els seus criats i, en veure la sang pels carrers, somriu orgullós. Comprenia el perquè havia abandonat el seu costat, però una part de mi, aquella humiliada, se'n penedia ara d'aquella decisió en veure'm forçat a les seves burles.



- Comprendràs, amic meu, que el tracte que em proposes no és precisament molt captivador - encara somreia, amb un to de calma que em preocupava - No puc pas, aquest cop, afalagar-te pel teu botí.



Estava balançant en la seva mà lliure la petita bossa de tela que havia aconseguit omplir en els darrers dies; era un botí ridícul, per què mentí, però la velocitat en què les ferides d'en Joan semblaven avançar no em permetien pas prendre'm la recerca amb calma.



- M'he assabentat del que li ha ocorregut al teu germà... - mantenia la bossa alçada, com si m'obligués a contemplar-la en un intent d'humiliació - Era un bon nano, creu-me que ho sé. Però ambdós som conscients que amb la pena a mi no se'm persuadeix.



Intentava jugar amb mi, ho podia sentir únicament contemplant la lentitud dels seus moviments, inclús amb la manera en què arrastrava les paraules al parlar; el joc que volia iniciar, no obstant, encara no el coneixia.



- Però estic disposat a fer un sacrifici per tu - em va clavar la mirada als ulls, fixa, obscura - Acceptaré el teu... regal, i t'oferiré a canvi el que tant busques, tanmateix, primer hauràs de satisfer un petit dubte per a la meva ànima curiosa.



Va deixar caure la bossa de tela sobre la taula, lluny de mi, com si estigués anunciant amb aquell acte que la meva acceptació ja havia estat signada sense previ plantejament.



- Hi ha molts rumors circulant aquests dies, llegendes alguns, pregàries altres... I amb els dies se m'han despertat les ànsies de poder conèixer el cert, davant l'irreal - va esborrar el somriure lentament, quasi deixant veure'm el deliri que semblava que els seus ulls amagaven - Algunes veus m'han parlat de tu, i del llunyà que ara resultes al Tristany que un cop coneixia...



Què vols?



- Vull veure al monstre - va somriure de nou, aquest cop, amb una estranya fredor - Et vull veure a tu.



Quasi ho deia murmurant, com si així la seva preposició ferís menys. Em volia negar, alçar-me d'on seia i abandonar aquella bèstia que pretenia cruspir-se'm, però la realitat era que no podia, no sense aquella ampolla, no sense lluitar per en Joan.



Vaig empassar-me la ràbia, el verí que sentia créixer dintre meu, i vaig lliscar els meus dits sota la tela que em cobria, deixant al descobert la fosa que m'adornava el rostre. La seva morbosa mirada em feia repugnància, i la manera en què em sentia, aquella vulnerabilitat davant seu... Si hagués pogut m'hauria cremat les parpelles per tal de no veure'l.



- Una obra d'art... - va dir en un murmuri pertorbador.



La seva mà es va apropar de sobte al meu rostre i vaig sentir la seva pell en contacte amb la ferida. Vaig alçar-me sobtadament, com una presa que de cop sent l'enemic massa proper, i sumit en la repugnància de l'escena vaig prendre entre les meves mans aquella ampolla de vidre i em vaig, de nou, cobrir el rostre.



- És un plaer fer negocis amb tu, Tristany - va esbufà'm mentre jo corria en cerca de la sortida.





III.



En sentir l'aire gèlid topar amb els meus pulmons aquella febre que semblava que estava neixen dintre meu va alleujar-se lentament. Em sentia cremar, bullir per la ràbia del moment i per la humiliació de la seva mirada en mi. Sentia haver prostituït el meu dolor, i tot per una recompensa que ni tan sols sabia a la perfecció si resultaria efectiva.



La part més trista? Odiar-me a mi molt més del que odiava a tots aquells que em ferien, que em menyspreaven, que inclús m'alabaven...



M'havia acostumat a sentir aquell odi directament des del meu centre, com si així el dels altres fos menys dolorós, menys efectiu. I la veritat, res em feia sagnar tant com ho feien les meves pròpies paraules, els meus propis pensaments, i la culpa... Ella em devorava viu.



Tenia les imatges d'aquells instants atrapades en mi, visitant-me cada nit, cada segon de calma, només per recordar-li a la culpa no abandonar-me, i jo, com bona ànima en pena, li obria la porta cada nit a tots aquells records que em maltractaven.



Alguns cops pensava en allò que hagués pogut evitar, en el com esmenar els errors dels meus actes. I si mai l’hagués portat? I si mai hagués existit aquell collar?



Hi havia dies que fins i tot la culpa em convencia que la meva mort prematura havia estat l'única eina de salvació per a la meva consciència; el perdrem a mi, m'ajudava a acceptar haver-la perdut a ella.



Un heroi, deia en Cai, i l'únic que jo veia era un incaut incapaç de protegir allò que més estimava, i tant n'era d'incaut, que la vida li havia cobrat amb crueltat cadascun dels seus errors. El que no sabia jo, en aquell moment, era que seria ara la mort qui esmenés cadascuna de les meves petjades errades.



- Aparta idiota! - em va bramar de cop una d'aquelles bestioles que caminava pel port com si la vida de tots fos seva.



Va ser amb el seu crit que vaig tornar a la realitat i vaig veure davant meu un cúmul de persones aglomerades en el ben centre del port. Hi havia un murmuri lleuger que cada instant creixia més i més.



En apropar-me a ell, vaig veure un parell d'homes forcejant amb un baül de fusta fosca, adornat amb petites decoracions subtils i obstruït per un gran cadenat de ferro rovellat.



Van forcejar amb aquella peça de metall durant una estona, la suficient per esgotar la qüestionable paciència del seu públic, fins que un d'ells, el més alt de tots, va prendre entre les seves mans el que crec que era un aixada, i d'un sol cop va trencar el baül per complet. El seu interior va quedar al descobert.



Les exclamacions del públic varen passar en segons d'un exclam de sorpresa i curiositat a l'horror més pur i sincer; la gent va retrocedir amb velocitat, escapant de la imatge que se'ls mostrava, i el murmuri va desfer-se en un amarg silenci.



Davant els nostres ulls, el cos inert d'una noia reposava amb dificultat, amb la pell pàl·lida i verdosa, desfeta pel temps que havia estat sota l'aigua. El seu cabell, d'un vermell poc intens, estava irònicament enredat en el seu coll com una soga, emmarcant el seu rostre completament desfigurat. En el ben centre d'aquest, una fosa negrosa era oberta; sense llavis, quasi sense gola, i amb les restes sanguinolentes de la geniva corrompuda i destrossada.



La sang se'm va gelar per complet i el cor va oblidar com bategar per uns instants. Tant havia estat la impressió que ni tan sols vaig adonar-me de totes aquelles mirades de recel i compassió fixés en mi.